El pes específic dels mots

Amb pas lleuger, aleteig silenciós,
així és com vénen. Caminant absents
fressa per als sords. Poc a poc avancen
sense fer soroll. És l'instant minúscul
en què impacten hores i garrons
-el pes de tot el dia, de tot el cos-
l'únic que els sentireu aproximar-se:
com si el tempteig de l'instant més fosc
hagués estat permès ni que fos un cop.
És per això que quan vénen no s'ou
ni tan sols el més despert dels lladrucs
de la vigília del nostre son.
Tan avesats com estem a l'instant
que s'arraima amb les potes, amb els mots.