M'agraden les coses breus però que saben expressar-se amb claredat.
Felicitats!

Alguna cosa semblant em va passar a mi,
molt ben descrit.

Valent aquell que és capaç d'escollir-se a si mateix abans de morir pels altres.
Supervivència, cavaller, supervivència... que després ve la vida.

molt natural, simple però d'acord amb el que explica. Naturalesa en estat pur.

i un principi és l'únic que pot anhelar la natura, sàbia de temps.

preciós, i amb sentit....

La pluja sempre tindrà moltes cares...

Viuran en les orelles del vent, que s'endú, cada cop que es pronuncien, totes les lletres. Viuran en els ulls de ttos el sque encara brillem al llegir-los.

Bo, bo!

un poema preciós... s'adiu molt amb la foto que tens a la dreta, m'ha agradat la sensació de veure-la després de llegir les teves paraules.

l'aigua que llisca,
deixa entreveure un principi?

calaixos,
infinita font d'inspiració!

m'ha agradat

llençar paraules al mar...
i tenir la incertesa de no saber si naufragaran
o si pel contrari suraran sota uns ulls plens de curiositat .

curt i genial.

És contradictori potser... parla de desesperació, provoca un dolor subtil al lector, potser m'identifico amb el sentiment de impotència davant l'incapacitat d'un mateix per oblidar (o de no voler oblidar, realment), l'he experimentat alguna vegada...

Molt bo,
Per cert...
abs.trat, ara sabràs qui soc.

el silenci és cru, molt cru, a vegades...