Les mans de la meva àvia

Ella seia cada vespre a la cadira de vim de la cuina i tenia sempre un xiuxiueig estrany entre els llavis. Mai em vaig atrevir a preguntar-li de què parlava en aquells moments en que creia que cap orella podia escoltar-la. Les seves mans feien mitja de memòria, hi tenien traça, tot i que eren petites i aspres. Tremolaven. Estaven tan malmeses com l’escorça d’un roure que ja ha viscut prou temps, i quan les posava damunt les meves sentia com si les meves venes fossin els nervis d’una fulla que encara necessita molts anys per tornar-se caduca i caure de l’arbre.

.