Hivern

De fons sirenes.

El peu dret naufraga en un mar d’aigua poc clara i tu encara parles en interlineat del vent i el color dels arbres. Són errants tots els mots que guardo a les gales. I no t’escolto (massa), però el timbre de la teva veu pasuada es confon amb el soroll de pluja i ferralla. El rellotge amenaça mentre camines com un metrònom en vaga, és per això que jo penso com un contrabaix de fusta corcada. Davant nostre un pas sense zebra d’un carrer sense nom d’un dia snense cara, és la drecera cap a la pèrdua de la parla. Obro els llums, vull dir, els ulls... i la ciutat s’ha convertit en un taulell d’escacs: peons, alfils, torres i peatges. I jo només vull tornar a casa.

Mata’m. Sí, fes-ho ara. Deixa que travessi en àmbar, i que la teva mà segueixi inmobil dins la butxaca, mentre és l’atzar qui canta.