L'home del temps

Ja s’intuïa a la punta dels bigotis de tots els felins, i mentrestant la zona començava a omplir-se d’una molsa tèrbola i invisible que abrigava els cossos, vius i inerts, dels presents. El cel s’aguantava l’alè mentre regalimaven per la persiana rius de d’aranyes sense casa. Va ser llavors quan, en un punt incert del paisatge, un rostre va obrir un ull i a dins s’hi vessà la primera gota, com en una tassa de cafè mig tèbia, i al aclucar-se el sol la terra va eixamplar la boca i va fer el més gran glop.