Zollverein, pou número dotze

Un relat de: Carles Malet

Der Steiger -el capatàs- era un efeminat i un malparit. La majoria dels treballadors teníem raons suficients per fer-li una cara nova. Però ningú gosava contradir-lo, ni aixecar-li la veu, ni mirar-lo als ulls més dels cinc segons necessaris per rebre una ordre. Perquè a part de ser el cap de grup, Der Steiger era també el responsable de la clau. Un miserable tros de metall que havia esdevingut la darrera i més subtil eina de control del que restava de la nostra dignitat a Zollverein.

La mina de carbó de Zollverein s'aixecava al costat d'Essen, al Land de Rhenania del Nord-Westfalia. Tota el complex, des del pou fins a les oficines, havia estat dissenyat amb una estètica minimalista i els més estrictes criteris d'eficiència. Els edificis eren prismes perfectes, amb estructures d'acer i parets de maons vermells totalment llises. Les finestres i les portes, petites i simètriques per accentuar la sensació d'austeritat. Les canals pluvials, dissimulades dins l'estructura per destacar les arestes dels edificis.

A la superfície de Zollverein hi treballàvem els afortunats: els pocs enginyers que supervisaven el funcionament de la mina, i el grup encarregat de les reparacions i el manteniment. El pare havia treballat tota la vida a la mina, i per alguna raó que mai no vaig poder esbrinar, i ell mai no ens va voler explicar, els amos li tenien una estimació especial i havien mogut els fils necessaris perquè jo pogués escapar del meu destí de miner i entrar d'aprenent de mecànic. Vaig començar a treballar a la mina un 14 d'octubre de 1936, als catorze anys, i el somni de nen de construir-me un futur brillant a Zollverein s'havia d'esvair ben aviat per convertir-se en el mal son que m'hauria de transformar en home.

A Zollverein treballàvem molt i rèiem poc. La jornada començava d'hora al matí, a les sis. El primer brunzit de la sirena era el senyal que convidava els obrers a sortir de casa amb el temps just d'arribar a la mina. Amb el segon brunzit, les portes de metall es tancaven, i els afortunats que érem dintre del recinte treballàvem i cobràvem. Per respecte al meu pare, jo m'afanyava cada matí per ésser sempre el primer a l'entrada de Zollverein.

Der Steiger era el responsable de secció, i s'havia fixat en mi des del primer dia que vaig posar els peus al taller. Quan el tenia davant donant ordres, podia sentir com el seus ulls repassaven innecessàriament el meu cos d'adolescent, encara en procés de musculació. I quan s'apropava per acompanyar-me a una altra secció sovint ho feia agafant-me pel braç, delicadament però amb la força suficient perquè no pogués deixar-me anar de la seva abraçada.

Els altres aprenents m'havien previngut que mantingués la distància amb aquell home de maneres delicades i cos corpulent, però que alhora no gosés portar-li la contrària. Perquè a la mina, Der Steiger tenia el control sobre els treballadors de superfície. Un control que aplicava amb insidiosa eficàcia i amb la connivència dels amos. Per ordre de Der Steiger, els edificis de manteniment no tenien cap tipus de calefacció. Fóra un luxe innecessari, i una invitació a la relaxació. La millor manera de fer passar el fred era treballar frenèticament durant tot el torn. Els rellotges personals, si és que ens n'haguéssim pogut permetre un, estaven també expressament prohibits. Zollverein marcava el temps oficial, tot i que els treballadors teníem la certesa que Der Steiger endarreria l'enorme rellotge que presidia el nostre taller uns cinc minuts cada hora. Però la més subtil de les eines de control era la manca de latrines. Sols en casos excepcionals se'ns permetia accedir a un minúscul cubicle tancat a pany i forrellat, proveït d'una galleda de llautó lluent on fer-hi les necessitats. La decisió sobre si un treballador podia o no utilitzar la latrina depenia exclusivament de Der Steiger, el qual posseïa l'única clau per accedir-hi i decidia, cas per cas, si el rendiment i el comportament del treballador que no podia aguantar més la pressió al ventre eren mereixedors d'aquell luxe.

El maleït dia d'haver de demanar la clau va acabar arribant. Havia començat la setmana amb febre i dolors d'estómac, i la pressió al ventre a mitja jornada es va fer insuportable. Der Steiger no va tenir cap problema per accedir a la meva sol·licitud. Ell mateix va reconèixer que fins el moment havia estat un treballador modèlic, i es va oferir per acompanyar-me fins a l'habitació per si necessitava ajuda. No m'hi vaig poder negar. La seva manassa ja m'havia agafat amb fermesa pel braç, i m'arrossegava, més que m'acompanyava, fins l'extrem del complex d'edificis prismàtics.

-Mira xicot -em va deixar anar de manera inesperada-. La vida a Zollverein pot ser molt complicada..., o molt senzilla. Tot depèn del que cadascú esculli.

La pressió al braç s'intensificà quan vàrem arribar a l'alçada de la latrina, alhora que l'home em mirava fixament als ulls i els seus llavis dibuixaven un somriure. M'aturà en sec mentre es treia la clau de la butxaca.

- Tu ara pots triar, xicot. Pots escollir si vols continuar d'aprenent de mecànic, amb mi, o si vols acabar com el teu pare treballant al forat. Puc ensenyar-te moltes coses…, "nino".

Sentir la paraula "nino", esmunyint-se llefiscosament entre els llavis d'aquell homenàs va desfermar els senyals d'alarma per tot el meu cos. Vaig sentir com la bufeta se m'afluixava i l'escalfor s'escampava vergonyosament pel meu camal. Der Steiger continuava somrient alhora que obria la porta de la latrina, i l'instint es va sobreposar al pànic que m'immobilitzava. Sense pensar, d'una revolada vaig poder agafar la clau, entrar a la latrina i tancar-me per dins. L'home no s'havia esperat aquesta reacció d'un nen presa del pànic, i va quedar-se a fora copejant la porta amb ràbia i impotència. Dins del cubicle, a les fosques, em vaig asseure al terra nu, amb els ulls tancats i tapant-me les orelles amb les mans per no sentir les obscenitats i amenaces que em llençava un Der Steiger embogit. Fins i tot quan vaig sentir que l'home havia desistit en el seu setge vaig continuar immòbil al terra, amarat de suor i assegut sobre la meva pròpia brutícia. I sols quan el brunzit de la sirena va marcar la fi de la jornada vaig atrevir-me a obrir la porta a poc a poc, treure el cap tímidament per l'escletxa, i fugir amb tota la força de les meves cames i pulmons cap a la sortida de Zollverein.

Durant dues setmanes no vaig anar a treballar. Per sort meva, la febre i els dolors d'estómac s'havien intensificat, i els remeis de la mare van trigar dies a fer efecte. Mai vaig confessar a la mare que quan ella no em veia escopia els medicaments que tants diners li costaven, i vomitava el brou calent que em preparava perquè recuperés forces. No volia ni podia tornar a Zollverein.

El pare va tornar de la mina amoïnat un capvespre, quan jo ja començava a recuperar-me de les febres, tot i els meus esforços per mantenir-me malaltís. M'havien despatxat de la colla de mecànics, em va dir, per no haver anat a treballar durant més d'una setmana. Després d'insistir, pregar i probablement humiliar-se, el pare sols havia aconseguit que m'acceptessin com a miner. Fins que complís setze anys hauria de treballar a la cinta, separant a mà el carbó de la roca sense valor, i després passaria al pou. A la cinta només hi treballaven els adolescents massa joves per anar al forat, i els miners grans, de més de quaranta anys, incapaços ja d'extraure carbó de manera eficient a causa de la silicosi que els hi devorava bona part dels pulmons, i del tremolor crònic dels braços després d'anys d'accionar el martell pneumàtic.

Tot just arribat als setze, després de dos anys a la cinta entre nens i avis prematurs, vaig passar al pou número dotze. Acabat de construir l'any 1932 pels arquitectes Schupp i Kremmer, el nou pou era l'orgull de la Conca del Ruhr, i per extensió d'Alemanya. Coronat amb una torre de cinquanta metres d'alçada, visibles des de quilòmetres a la rodona, els motors bessons del pou movien les gàbies per les quals el carbó s'extreia del subsòl del Ruhr, sis-cents vint metres per sota del nivell de terra. El viatge de l'or negre del Ruhr cap a la superfície durava només vuitanta-tres segons. Quinze mil gàbies a diari. Vint tones per miner. Dotze mil tones de carbó cada dia per nodrir la nostra afamada indústria alemanya de finals del 1938.

Portava ja tres mesos treballant al pou. Com cada matí caminava cap el forat seguint la filera de miners quan vaig sentir la respiració forta al clatell, i les paraules que em van glaçar la sang.

- Hola, "nino".

No va caldre que em girés per saber qui era el miner que tenia al darrere. Der Steiger es va apropar més per xiuxiuejar-me a cau d'orella.

- Porto temps esperant-te. Saps? La teva proesa de fa dos anys em va sortir força cara. Després que et fessis l'estret amb mi, uns quants treballadors més van voler fer servir la latrina i jo no en tenia la clau. Evidentment, no vaig poder explicar la veritat: que un merdós me l'havia pres i s'hi havia tancat tot el dia cagat de por. Vaig haver de fer-me l'orni i dir que l'havia extraviada. Sembla que la meva deixadesa va fer emprenyar els amos, que em van enviar al pou com a recompensa.

Vaig continuar caminant sense girar-me. L'instint i el pànic em deien que surtis corrent, però no podia deixar la fila. Sabia que mentre estigués amb altres miners no em podia passar res, i no pensava donar cap oportunitat al porc perquè m'agafés sol. Dins la mina, Der Steiger es va allunyar de mi en arribar a la veta de carbó, avançant cap un altre front amb tres treballadors més. Vaig procurar no separar-me dels meus companys mentre atacava la veta amb el martell pneumàtic. Un ull a l'eina, l'altre vigilant la galeria per la qual havia vist desaparèixer l'home.

Mitja jornada. Havia arrencat ja més de quinze tones de carbó, i aviat podria sortir de Zollverein. Havia de passar com fos el que quedava de dia. Ho tenia ben decidit. Fugiria de Zollverein.
Fugiria de casa. Fugiria d'Essen. Havia sentit a dir que hi havia bones oportunitats a l'exèrcit del país pels patriotes joves, i jo ja estava en edat d'allistar-me. Qualsevol cosa que m'allunyés de l'horror i la brutícia de la mina.

Els pensaments i el bri d'esperança em van distreure durant uns moments de la meva vigilància. Quan vaig tornar a mirar per la galeria vaig veure l'home dret davant meu. El martell em va relliscar de les mans. Vaig mirar desesperadament enrera sense trobar els meus companys de galeria. El molt porc m'havia agafat desprevingut.

- No cal que miris enrere, "nino". Alguns treballadors encara em deuen favors, i no vindran a molestar-nos durant una estona. Ara tu i jo parlarem i acabarem una feina pendent.

L'home es va acostat rient. Les dents blanques, amenaçadores, entre uns llavis ennegrits pel carbó. Der Steiger podia ser un marieta, però era musculós i fort com un cavall. Sabia que si el deixava apropar-se'm no tenia cap opció. Sense pensar-ho, sense saber què feia, vaig tornar a agafar el martell pneumàtic i el vaig clavar al sostre amb totes les meves forces. Una allau de carbó i roca ens va caure a sobre en el moment que l'home s'abraonava sobre meu. La darrera cosa que vaig sentir va ser un cop al cap, i, després, només negror. I silenci

No recordo quanta estona vaig estar inconscient. El dolor i les punxades al cap em van despertar de sobte. Després d'apartar els trossos de carbó que em mig colgaven, vaig veure el cos de l'home cobert per carbó i roca, el tors mig esclafat sota una roca de més de dues tones.

- M'has ben fotut, "nino". Aquest cop si que m'has ben fotut - va deixar anar amb un fil de veu.

Immòbil, tremolós, sense saber què fer, em vaig mirar el fantasma dels meus mals sons, ara només un home malferit que jeia impotent i escopint sang als meus peus.

- Escolta, Markus -era el primer cop que Der Steiger em deia pel meu nom-. Ja saps que s'ha de fer en aquests casos. Jo ja estic fotut. Així que sigues un home i, al menys, acaba la feina.

Era el codi no escrit entre els miners. Mirar cap una altra banda en cas d'accident mortal. A les vídues dels morts a la mina se'ls assignava una pensió equivalent a dos terços del sou del marit. Però si la mort es produïa fora de la mina, la pensió era només d'un terç. I per ordre dels amos els encarregats s'afanyaven a treure els cossos malferits de les galeries a fi d'estalviar el màxim de diners.

Vaig continuar mirant en silenci l'home que es moria als meus peus. Les sensacions es barrejaven i es confonien dintre meu. Angoixa i alliberament, odi i compassió, pietat i revenja. Fantasmes del passat es barrejaven amb l'horror del moment, creant imatges amarades de por i desdibuixades pel vel de la incomprensió, que es repetien en cicles eterns a la foscor xafogosa de la galeria. De manera hipnòtica, brandant el martell pneumàtic amb les dues mans, vaig fer dues passes en la direcció de Der Steiger. Per primer cop vaig enfrontar-me a aquells ulls grisos, amenaçadors hores abans, aterrits i angoixats ara. Dret al costat de l'home, vaig aixecar l'eina a poc a poc i vaig repenjar-ne l'extrem sobre la roca que esclafava el tors de l'home. Impotent, Der Steiger va tancar els ulls esperant l'impacte alhora que negava amb el cap amb les poques forces que li restaven.

Mai vaig arribar a prémer el gallet. Regirant a la butxaca, en canvi, els meus dits van trobar un objecte metàl·lic que portava a sobre des de feia dos anys. El vaig extreure lentament, me'l vaig mirar i el vaig llençar al terra amb fàstic. La clau va caure amb un soroll metàl·lic prop de la mà de l'home, que va dedicar-me una mirada d'incomprensió. Era la darrera vegada que els meus ulls s'havien de trobar amb els de Hans Jürgen Köpff, Der Steiger, el capatàs, el fantasma dels meus mals sons. Després, vaig fer el que s'espera que un home faci a la mina en aquests casos. Vaig recular uns metres amb el meu martell, i vaig continuar esmicolant l'or negre del Ruhr, parant sols ocasionalment per comprovar si ja no se sentien els sorolls de la respiració agònica del moribund.

A la sortida del pou es va notificar l'accident a l'encarregat de torn. La vídua i el seu fill trigaren poc menys de mitja hora a arribar a la mina. Les dones tenien el pas prohibit a Zollverein. Es deia que portaven mala sort, que cada vegada que hi havia una dona a la mina hi havia un accident. I era veritat. Cada cop que una dona s'acostava al pou era per recollir les despulles del seu marit. La vídua i el nen s'abraçaven amb ulls absents i en cap moment els vaig veure vessar una llàgrima. La mort d'un miner, la pèrdua d'un pare i d'un marit, eren fets visualitzats centenars de vegades per la muller i els fills. El fill de Hans Jürgen Köpff deuria estar a punt de fer catorze anys i segurament aviat estaria treballant a la cinta, separant el carbó de la roca.

Em vaig allunyar en silenci, deixant enrere la vídua i el nen, seguint la filera d'autòmats silenciosos tacats de carbó que creuaven les portes de la mina. A la sortida de Zollverein em vaig aturar a la cruïlla entre el carrer que portava de tornada cap a Essen i el carrer de l'estació. Mitja dotzena de miners joves van apropar-se'm i, des d'uns metres de distància van convidar-me amb un gest i un somriure a seguir-los. Jo els havia vist sovint aquesta colla dirigir-se cap a la ciutat en acabar la jornada, tot i que mai fins ara s'havien adreçat a mi. Homes que, com jo, feia poc havien estat nens, i als quals ningú havia explicat mai què volia dir ser adolescents. Homes que feien el que fan els homes quan surten de la mina: ofegar la brutícia de Zollverein amb cervesa fins a embriagar-se.

Dret a la cruïlla, els quinze marcs de la paga em cremaven a les mans. Diners suficients per arribar amb tren fins a Munic i allistar-me a l'exèrcit del nostre tercer Reich. Diners suficients per deixar enrere el record d'en Hans Jürgen Köpff, la seva dona i el seu fill, i escapar definitivament del pou i de la cinta que esperava els meus quaranta anys i la meva invalidesa. Tanmateix, diners suficients també per unir-me al grup de miners que m'esperaven drets a l'altre costat del carrer, impacients per embriagar-se i oblidar per unes hores que l'endemà al matí el brunzit de la sirena els arrossegaria de nou a tots al cor negre del Ruhr.

Dret a la cruïlla, incapaç de decidir en quina direcció fer el següent pas, mentre el sol es ponia entre la broma de Zollverein.

Comentaris

  • lluitan contra un destí,[Ofensiu]
    Avet_blau | 21-01-2008 | Valoració: 10

    Relat fosc, negre, brutal.
    La curta vida del miner,
    que ofega en llot negre els pulmons.

    La bruta vida del miner,
    que s' ofega en desitjos inombrables.

    La negra pell del miner,
    que ja mai respirarà neta.

    lluitan contra un destí,
    que arrosega , engoleix, esclavitza.

    Avet_blau

  • El millor d'aquest relat...... [Ofensiu]
    copernic | 15-11-2006 | Valoració: 10

    és la recreació de les escenes, en el sentit que té la paraula "recreació" de gaudi, d'assaboriment encara que l'atmosfera del relat és gris i polsosa. Res més, només afegir-me als comentaris elogiosos de la comunitat relataire i comunicar-te que el col,loco entre els meus preferits, sens dubte un dels millors dels 30.838.
    L'astrònom estornudant per l'alèrgia.

  • Potser podria ser el començament....[Ofensiu]
    Pep Homar i Giol | 03-08-2006 | Valoració: 9

    Hola Carles,

    Gairebé no he d'afegir res als cometaris dels altres relataires.
    Ara, si m'ho permets, el relat te tanta força que potser podria ser el començament d'una bona novel.la.

    Endavant i gràcies per haver-ho escrit.

  • Felicitats![Ofensiu]
    angie | 04-07-2006

    L'he llegit al llibre de Relats 2.0 i recordava les recomanacions del company pivot, i noi...em sap greu no haver-lo llegit abans...
    Un relat treballat en tots els sentits : documentat, posant-nos a la pell dels personatges, una prosa fluïda i elegant i com no! el títol lligat al final del relat, moolt bé!

    Ets un artista i l'atzar (com dius tu) ha volgut que ens facis gaudir del teu art...

    Et seguiré d'aprop,

    angie

  • M'ha semblat [Ofensiu]
    Puça | 18-04-2006 | Valoració: 10

    extraordinàriament bo. Genial, no pots desenganxar-te del relat ni un instant, té un imant que t'hi atrau.
    Fantàstic! segueix així!

  • Molt bo.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 18-04-2006

    El relat va guanyant a mesura que avança, el final, des del moment en què el noi mata a l'assetjador, arriba a ser magistral. L'esclavatge del miner, la buidor de la seva vida, l'utilitarisme social que l'enterra en vida es fiquen al cor del lector i esdevenen la trama principal, més enllà de l'esdeveniment de l'assetjador. La descripció de l'ambient està aconseguida magistralment.

  • Carles,[Ofensiu]
    peres | 19-10-2005 | Valoració: 9

    et felicito. Em penso que és el primer relat teu que llegeixo, però no dubtis que aniré llegint de mica en mica la resta. Aquest em sembla un gran relat.

    No m'estranya la perplexitat de Markus al final. Les alternatives són ben galdoses... És ben fotut, estar ficat en un món tancat en el qual només hi ha coses "menys dolentes" que la resta... com el premi Planeta d'enguany (Marsé dixit) ;-)

    Per sort -jo sóc optimista- fora del món tancat en què ens belluguem cadascú, hi ha d'haver altres móns i altres realitats, altres alternatives. Si no t'agrada açò, això i allò altre, Markus, marxa del país! Potser no saps què hi trobaràs, fora del país, potser també hi ha coses dolentes -segur- però no paris de buscar fins que no trobis una alternativa que et faci el pes de debò, no et conformis amb el que coneixes, vés sempre una mica més enllà i fes un cop d'ull a cada cantonada.

    Bé, això és el que m'agradaria dir-li a en Markus, pobret.

  • Un dels millors[Ofensiu]
    Lavínia | 11-10-2005 | Valoració: 10

    relats en prosa que he llegit des de fa dies a RC. Amb una localització adient com a rerafons, les mines deRhenània a la conca del Rhur, i la trama molt ben buscada. En ceerta manera, m'ha recordat Els teixidors una obra teatral del XIX alemany.

    Et felicito. Una abraçada

    Lavínia

  • Ben documentat...[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 11-10-2005 | Valoració: 10

    ben estructurat, amb el contex d'un moment històric com a rera fons, que ens fa pensar en molts referents i ben contextualitzat en el mon laboral d'aquell moment a les mines. Relacions complexes entre els personatges tractades amb cruesa, que ens aporten una visió dura de l'adolescència d'aquells moments. Un bon bon relat històric, i social, que aporta una forma de narrar senzilla, amb un bon us de la paraula, però contundent.

    Excel.lent!

  • Excel·lent retorn Carles[Ofensiu]
    Jofre | 10-10-2005 | Valoració: 10

    Sobrietat, compromís i missatge clar.

    Ha valgut la pena. I tant!
    Ets el de sempre.

    Salutacions!
    : - )

    Millars, Catalunya.

  • Et felicito![Ofensiu]
    ROSASP | 10-10-2005

    Un relat molt ben treballat, on gairebé es pot respirar l'ambient ennegrit i asfixiant de la mina. Cru i nu de guarniments, arriba amb la realitat d'un destí que es tanca en cercle.
    Quin podia ser el demà per aquests adolescents que ja queien al pou sense sortida?
    Una mostra de sentiments en un món que ens mostra el seu aspecte dur, monòton i sinistre.
    Només queda sobreviure...

    Molt bé Carles, un relat excel·lent!
    Una abraçada i fins aviat!

  • Certament: un molt bon relat![Ofensiu]
    kispar fidu | 10-10-2005

    Redactat amb molta cura, i explicat d'una manera molt amena. Amb el seu to d'intriga i els seus efectes de creació d'espais i situacions.
    M'ha recordat als llibres o pel·lícules de la 2ª Guerra mundial sobre els camps de concentració, etc.

    T'he de dir, que m'he quedat amb les ganes de llegir-ne una segona part (de saber quina és la seva decisió: anar a Munic en busca d'una vida més digne i millor, o afegir-se al grup de nois per oblidar els dies al pou ofegant les penes en l'alcohol).

    Molt bó. No em sona haver-te llegit mai... la veritat, m'ha agradat aquest relat!

    Ens veiem! (=llegim/comentem!)
    Gemm@

  • Només agegir-me[Ofensiu]
    NEULA | 10-10-2005

    als admiradors d'aquest relat.

  • Un diamant dins el carbó[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 10-10-2005


    Una història (i un relat) excel.lent, sòlida i original quant a l'ambientació. Molt amena de llegir i amb el grau just de cruesa.

    Enhorabona.

    Sergi

  • El millor relat que he llegit a RC[Ofensiu]
    asurath | 10-10-2005 | Valoració: 10

    Fantàstic, un plaer llegir-ho.

  • Adolescència entre pols negra[Ofensiu]
    Biel Martí | 10-10-2005

    Adolescència entre pols negra, retocs de l'Alemanya naxi barrejat amb el fet social de les mines. M'ha encantat aquest relat, l'he trobat quasi genial, encara que jo posaria algun però no essent tant positiu com els dos comentaristes anteriors. Però són "peròs" molt petits, de detalls com el pes de les roques (una roca de dues tones li cau al tors?), res més. La descripció del lloc, les reaccions del noi i la història del seu pare, la forma d'estar escrit, el ritme, el vocabulari... Un relat francament bo!

  • Ostres, ostres... OSTRES![Ofensiu]
    pivotatomic | 10-10-2005

    Noi, m'afegeixo fil per randa al comentari anterior. Em sembla un relat, i t'ho dic amb admiració sincera, de professional. Tant que, des d'ara mateix t'afeigeixo a la meva llista d'autors favorits.

    Em trec el barret. No dubtis que et seguiré llegint.

  • Una meravella de relat[Ofensiu]
    Carme Cabús | 08-10-2005 | Valoració: 10

    Una llengua neta, precisa, usada amb tota la propietat. La recreació d'un món sencer que ens adentra en les seves lleis.
    Un coneixement de la llengua (lèxic, estructures, prosòdia...) excel.lent.
    Ets un gran escriptor que acabo de conèixer. Et felicito i et celebro.
    Rep la meva admiració.
    Carme

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

232 Comentaris

73135 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com