Monstre

Un relat de: Carles Malet

Es deia Camila. I vaig haver de matar-la

Jo sempre he estat un líder i un triomfador, tant a la feina com, especialment, amb les dones, acostumat a manar i imposar-me, i amb un exquisit domini de les arts de la seducció i la mentida per aconseguir el millor dels meus subordinats i les meves amants. La Camila però, era definitivament una altra cosa. Des del primer dia que vaig prendre possessió del nou càrrec com a cap del departament de màrqueting, vaig entendre que hi havia alguna qualitat anormal, no humana, en la meva nova secretària.

D'entrada, el seu aspecte físic, prehistòric i animal. La Camila devia tenir poc més de quaranta anys, i sempre anava abillada amb una faldilla i una brusa que em recordaven els retrats de la meva mare quan tenia quinze anys. Un conjunt que es canviava més o menys dos cops per setmana, només per ser reemplaçat per un model equivalent, de color lleugerament diferent. La roba, a totes vistes sempre dues talles massa estretes, amagava un cos gras, uns deu centímetres més alt que el meu, i desproporcionadament ample en la zona dels malucs en comparació amb unes espatlles estretes sota les quals vessaven uns pits que feia anys havien cedit a la força de la gravetat. Unes mitges de color carn dissimulaven tímidament i sense massa èxit unes cames amb varius, amb algun pèl ocasional i grotescament gruixut que despuntava desvergonyit entre les fines fibres de lycra. El cabell, recollit en un monyo estret darrera el clatell, deixava al descobert un front descomunal, a la base del qual una única línia negra i gruixuda marcava el començament de les òrbites dels ulls. Sota d'un nas petit i punxegut, un borrissol perenne coronava uns llavis prims, que em preguntava si mai haurien dibuixat un somriure.

El segon indici clar de que la Camila, definitivament, no era un ésser humà normal era el seu grau de perfecció en el treball. Arribava cada dia puntualment cinc minuts abans de les vuit del matí, i era sempre la darrera de les secretàries en deixar l'oficina. Per a frustració meva, mai vaig tenir l'oportunitat de recriminar-li un informe mal redactat, una errada en la planificació de l'agenda, o un retard en la gestió d'unes factures. A més, la Camila era probablement l'única secretaria en tot Barcelona amb un coneixement fluid de l'anglès, el rus i l'àrab. Un coneixement que, malauradament, resultava essencial per a la nostra empresa en procés d'expansió en mercats emergents.

Però el tret definitiu que accentuava la seva anormalitat era la seva total irreverència i menyspreu en vers l'escalafó social i laboral. Cada cop que la requeria perquè em passés un informe, o simplement em fes una reserva d'avió, la Camila es desplaçava a poc a poc des de la seva taula fins el meu despatx, amb passos ferms i elefantins. Després, s'alçava davant meu en silenci, fitant-me de dalt a baix directament als ulls, representant un paper indigne, desafiant, insultant i provocatiu per una secretaria de direcció. Jo sempre he portat la iniciativa en les distàncies curtes, i he sabut treure bon profit dels meus ulls grans i grisos, heretats de la meva mare, per intimidar els meus interlocutors i guanyar el primer combat en el joc de la seducció. Cap de les secretàries que havia tingut fins ara havia gosat mai de mirar-me de fit a fit als ulls i aguantar la mirada més de cinc segons. Cap, excepte aquesta dona descomunal i desvergonyida.

Ben aviat vaig començar a tenir els primers malsons, en els quals la Camila m'assetjava des de la seva taula, com un animal de presa esperant el moment de saltar al coll de la seva víctima. I en un moment de descuit, mentre jo abaixava la mirada i li donava l'esquena, aquell ésser s'abraonava a sobre meu, em tirava al terra del despatx, s'afanyava a descordar-me els pantalons i es disposava a mossegar-me viciosament. Per sort, jo em despertava sempre abans que es consumés la violació, tremolant i amarat de suor, i incapaç de tornar a conciliar el son. Després d'aquests episodis, passava les hores de matinada amb els ulls oberts, sense deixar de pensar amb aquella dona que d'una manera irracional i animal aconseguia només amb la seva presència que em sentis irritable i violentat.

Els meus primers intents de despatxar la Camila no van donar bon resultat. El departament de recursos humans insistia en què era la millor en la seva feina, i que l'anterior responsable de màrqueting havia estat encantat amb la seva eficiència i dedicació.

-No trobaràs fàcilment un substitut amb el seu domini de llengües -em va dir el cap de RRHH-. La Camila, tot i que estic d'acord amb tu que és una noia poc agraciada, s'ha guanyat el respecte dels seus companys amb el seu treball seriós i modest.

-T'ho juro, hi ha quelcom d'estrany en aquesta dona. Alguna cosa poc ... humana. No t'ho sabria explicar amb detall, però aquesta dona em desafia, i el cert és que jo no puc rendir tal com s'espera de mi i fer funcionar el negoci mentre la tingui al costat. Si des de RRHH no em solucioneu el problema parlaré amb el director general. O ella o jo

-No t'ho aconsello. Mira, fer-la fora seria una injustícia flagrant, i tindríem tot el comitè d'empresa a sobre. Possiblement, fins i tot acabaríem sortint als diaris com empresa que discrimina les dones treballadores simplement per la seva aparença física. Te n'adones del mal que ens faria això?. Dóna't un temps més per adaptar-t'hi. Ja saps, comença fent l'exercici de trobar els seus deu punts forts i ja veuràs com dintre de poc formareu un bon equip ...

Però malgrat les recomanacions de RRHH, i dels meus tímids intents de mirar la Camila amb ulls diferents, uns mesos després de prendre possessió del càrrec el meu rendiment a la feina s'havia reduït dramàticament. Les hores al despatx es van acabar convertint en una prolongació dels meus malsons. No li treia l'ull de sobre mentre estava asseguda darrera del seu escriptori. Em feia fàstic respirar el mateix aire que havia pogut inundar els seus pulmons, i vigilava els seus moviments des del moment en què entrava per la porta, memoritzant el seu recorregut pels espais de l'oficina només per no tornar a passar pels llocs contaminats amb la seva presència. La sola idea d'ocupar els espais buits que havia deixat lliure aquell cos gras i fastigós uns segons abans em feia venir basques.

I va ocórrer un dilluns de primavera. Per horror meu, aquell dia la Camila havia experimentat un canvi durant el cap de setmana que va posar en alerta el meu instint de supervivència. La brusa i la faldilla de color beix havien desaparegut, deixant lloc a un vestit rosa lleugerament escotat que deixava al descobert el seu coll i l'inici d'una clivella profunda. També s'havia pintat els llavis. I s'havia perfumat. Era la primera vegada que ho feia, i el perfum, dolç i embafador, s'afegia com un nou ingredient ofensiu i amenaçador al seu conjunt esperpèntic. Vaig acostar-me amb recel fins la seva taula per revisar l'agenda de la setmana, mantenint una distància prudencial. La Camila es va aixecar en veure'm, llapis i llibreta en ma, mirant-me fixament als ulls. Estic convençut que va deixar caure el llapis al terra a propòsit, i en ajupir-se per recollir-lo va fer veure que ensopegava i es va abraonar a sobre meu. Les seves mans es van agafar dels meus pantalons mentre queia, alhora que la seva cara quedava a escassos centímetres del meu baix ventre. Vaig reaccionar instintivament. Vaig intentar apartar-la d'un cop, però em va arrossegar amb el seu pes i vaig acabar caient a sobre del seu cos gras, deforme i perfumat, amb els seus llavis pintats de color fúcsia a escassos centímetres de la meva cara. Uns llavis que ara s'obrien i tancaven sense que d'entre ells en surtis cap paraula, i un cos que es movia amb espasmes sota el meu ...

Quan els companys d'empresa van entrar al despatx, les meves mans encara s'aferraven al coll de la Camila, tot i que les seves cames havien deixat ja de moure's sota el meu pes. Aquells ulls indecents continuaven encara clarament fixats en els meus, més oberts que mai, però ara havien perdut ja la seva insolència. Vaig començar a relaxar la pressió sobre el coll flonjo alhora que deixava que l'adrenalina tornes als seus nivells normals. Durant uns segons, vaig gaudir amb l'espectacle d'aquell rostre presa del pànic, d'aquells ulls ara submisos i sense vida, i d'aquells llavis d'entre els quals sobresortia lleugerament una llengua inflada en un gest grotesc i patètic. Vaig somriure, gaudint del plaer del caçador que ha acabat finalment tombant una peça especialment difícil, i em vaig ajupir per besar lleugerament els llavis morts. Al cap i a la fi, fins i tot aquella dona descomunal havia cedit, com totes, a la meva superioritat. Mentrestant, darrera meu esclatava un xiscle entre els murmuris de fons, i algú trucava la policia.

Ara tot just porto dues setmanes en presó preventiva, però estic convençut que el jutge em deixarà sortir ben aviat sota fiança quan s'aclareixi tot. Perquè el jutge és intel·ligent, i durant la vista preliminar ja va entendre que només sóc culpable d'haver eliminat una aberració que desafiava l'ordre natural, en un acte de legítima defensa. M'ha molestat lleugerament, però, que avui em visités un psiquiatre a la presó per certificar el meu bon estat mental. M'ha fet un munt de preguntes estúpides sobre la meva infantesa, la meva carrera i la meva relació amb les dones. Però al final ell també ha entès que vaig fer el que calia. Perquè, al cap i a la fi, la Camila no era una persona normal, com jo. Bé, reconec que jo tampoc sóc una persona corrent. Perquè jo sóc un guanyador, un líder i un seductor. I en canvi ella només era un ... monstre.

Comentaris

  • Un combat cos a cos...[Ofensiu]
    ROSASP | 11-05-2006

    ple de matisos, deixant guaitar, sense acabar de mostrat del tot, els misteriosos indrets de la ment.
    Aquesta necessitat de posseir i sotmetre als altres com a escapatòria de les pròpies pors i limitacions? Qui és el monstre?
    Deixes enigmes voleiant i això encara dóna més sentit a aquesta mena de comportaments que la major part de les vegades no tenen una sola explicació...
    Hi ha imatges, mirades i moments que has descrit amb tanta intensitat que gairebé es poden veure.

    Un relat acurat i amb molta força, que deixa un lleu regust amarg i una reflexió penjada d'un fil...

    Jo tampoc et vaig identificar a la presentació del llibre relatsencatala 2.0; i havia molta gent i no es podia donar a l'abast. Potser si ens haguéssim penjat els noms?
    En fi, espero poder-te conèixer en un altra ocasió.

    Una abraçada, Carles!

  • estava enamorada ella?[Ofensiu]
    helena | 10-05-2006 | Valoració: 10


    Un monstre?
    què interessant.
    Que deuria fer la Camila, a casa seva, després de la feina. Tenia hobbies?, quina opinió tenia dels homes?

    Comprenc al cap de la Camila.
    M'agradaria tenir el relat versionat per ella, per la secretària.

    Molt bon relat, Carles.

    helena

  • És molt bo[Ofensiu]

    M'ha agradat aquest relat teu i el retrat que fas del monstre, de la perfecció, jo diria el retrat dels monstres, perquè en són dos, oi?. Com algú ha dit abans, a mi també em recorda Pere Calders.

    (No sabia que érem companys de llibre, és que encara no me l'he llegit sencer)
    Enhorabona

  • Bé, ja he acabat de llegir ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 06-05-2006

    el teu "Monstre", la vaig imprimir i com que feia sol vaig aprofitar l'hora de dinar per seure a un banc de R. Catalunya i llegir el teu relat. Al acabar no podia deixar de mirar totes les secretaries i "quefes" que hi havia per la Rambla, n'hi ha moltes el migdia, cercava alguna Camila, tant real se'm va fer.

    Est un dels meus autors preferits, el dia de la presentació del llibre anava demanant per tu, m'hagués agradat coneixer-te ... que hi farem ...

    Una aferrada

    Conxa

  • MOLT BÓ[Ofensiu]
    NEULA | 04-05-2006

    M'ha recordat Pere Calders. M'ha agradat molt!!

  • Teratologia humana.[Ofensiu]
    Jofre | 04-05-2006 | Valoració: 10

    Un assaig fantàstic.

    La circumstància i el context creen el Monstre.
    Però, qui és el Monstre? Ell o Camila?

    Enhorabona Carles!

    Jofre.

  • monstre[Ofensiu]
    qwark | 04-05-2006

    Un retrat molt ben definit d'un depredador que es troba amb una presa massa grossa, massa difícil de vèncer. En aquest punt, els esquemes mentals, el seu rol es veu alterat i és incapaç d'adaptar-s'hi mentalment. No sembla que, després de l'assassinat, el protagonista sigui més boig que abans. No hi ha una evolució en la seva naturalesa. Només en els actes originats per aquesta.

    Són interessants els relats subjectius, en primera persona, que ens apropen directament a la personalitat dels personatges, sense haver de passar per aquell referent abstracte que és la realitat.

    M'he quedat sense entendre què hi ha darrera del canvi de la Camila, el dia de la seva mort (és un canvi brusc, d'un dia per l'altre). He suposat que assumia ella el rol de depredadora i es disposava a materialitzar els somnis (malsons?) d'ell.

    PD: T'has deixat una definició de monstre: aquell que està dotat d'un talent exagerat per fer alguna cosa.

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

236 Comentaris

91162 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com