La hipoteca

Un relat de: Carles Malet

Vaig posar-me la meva millor camisa de cotó, la corbata a ratlles vermelles i grises que m'havia regalat la meva companya pel dia de Sant Jordi, i la jaqueta de pana que em va deixar el Miquel, el company d'oficina. Perquè, tot i estar tècnicament arruïnat, l'aparença física és fonamental, i els primers segons amb el director del banc haurien de ser decisius per la negociació de la meva línia de crèdit.

-Segui, segui -va oferir-me el director de l'entitat mentre jo entrava al despatx, gran però auster, sense que l'home aixequés la vista del munt de papers de sobre la seva taula-. Si em disculpa un moment …

-Suposo que ja sabrà del que venia a parlar -li vaig esperonar, amb un lleuger to d'insolència, sense esperar a que em dediqués la seva atenció-. La meva secretària va concertar l'entrevista fa un parell de setmanes -vaig mentir, doncs havia demanat a la meva dona que truqués al banc fent-se passar per la meva assistent.

-Ah! Si, si. Flavià Deutegran … renegociació d'hipoteca, veritat? -va afanyar-se a dir el director amb un gest distret de mà, la mirada encara perduda entre els papers i la pantalla d'ordinador-. Disculpi el meu oblit, però, és que en tenim tantes de renegociacions de condicions de crèdit darrerament. Els interessos, l'IPC, vostè ja ho entén … Tots estem més o menys enganxats.

-Bé, enganxats és potser una expressió massa grossa. De derrotista, gosaria dir. Jo m'estimo més pensar que som la generació més emprenedora i amb més sentit del risc que ha vist mai aquest país.

-Una interpretació interessant, intel·ligent… A veure, Sr. Deutegran, vostè dirà -va afegir el director aixecant finalment la vista de la taula.

Vaig aclarir la veu i vaig apropar el meu rostre al del banquer, fitant-lo directament als ulls a fi de captar la seva atenció, mentre escenificava un posat de falsa autoconfiança. I, amb tot l'aplom que vaig aconseguir conjurar d'entre els meus nervis i la meva por, vaig deixar-li anar el petit discurs que havia assajat durant els darrers tres dies

-Miri, aniré al gra. Tinc projectes força ambiciosos pels propers anys, però per tirar-los endavant amb els càrrecs actuals de la hipoteca em veig amb alguna petita dificultat de liquiditat. Val a dir que d'altres entitats ja se m'han apropat amb ofertes temptadores -vaig mentir- però, donada la meva bona relació amb el seu banc durant els darrers anys, he decidit donar prioritat a la seva entitat per renegociar les condicions de crèdit.

-La seva confiança en el nostre banc ens honora -va deixar anar el director, en un to també assajat-. Evidentment, estem a la seva disposició per trobar una solució satisfactòria i adequada a la seva situació.

Vaig sospirar. El més important estava fet. Amb el meu posat havia aconseguit guanyar els primers minuts del combat. Hores d'ara havia de ser evident pel director que se les havia amb un expert en tècniques de negociació, i no amb un ciutadà qualsevol acovardit pels deutes.

-A veure, a veure … Va començar el director mentre consultava de nou la pantalla de l'ordinador-. Flavià Deutegran, trenta-cinc anys, casat i sense fills. Va contractar una hipoteca amb nosaltres per mig milió d'euros, a vint anys, ara en fa cinc. Correcte?

-Correcte -vaig confirmar en to greu, la mirada fixa en aquell individu.

-Dos anys més tard, és a dir, ara en fa tres, va demanar un canvi en les condicions del crèdit hipotecari, extenent-lo a quaranta anys. I, com a garantia addicional, va contractar una pòlissa d'assegurança de vida amb un tercer, de la qual el nostre banc n'és el beneficiari cas que, Déu no ho vulgui, vostè tingués un imprevist abans de finalitzar els pagaments.

-Clar com l'aigua -vaig afegir, sentint però com un petit tremolor nerviós i involuntari començava a jugar amb el meu ull esquerre.

-Bé, bé -va prosseguir el director, que semblava créixer a la seva cadira mentre anava resseguint el meu historial-. El desembre passat, després de sol·licitar un crèdit pel seu nou Audi A4 i per la casa d'estiueig de Cadaqués, va tornar a renegociar les seves hipoteques, extenent-les fins a seixanta anys i, presumiblement per tant, fent deutors els seus hereus. A més, donat que vostè i la seva dona semblen tenir certs problemes de, diguem-ne, fertilitat, va sol·licitar un crèdit addicional per a l'adopció de dos nens ucraïnesos que, en el futur, es faran càrrec dels seus deutes amb nosaltres. Per cert, com van els tràmits d'adopció?

-Molt bé, molt bé. Si no hi ha cap entrebanc, recollirem els nens a finals d'estiu.

En aquest punt, el director va apartar la pantalla de l'ordinador i, en un gest que vaig intuir havia escenificat desenes de vegades, es va treure les ulleres i em va mirar directament als ulls mentre somreia.

-Sr. Deutegran, li he de ser molt sincer. En aquest moment vostè sembla que no disposa de cap actiu material que no estigui hipotecat. És més, fins i tot la nostra entitat ha assumit l'enorme risc que els seus hereus no puguin fer-se càrrec en el futur de les seves despeses presents.

Arribat aquest punt el meu ull dret s'havia encomanat ja del tic nerviós de l'ull esquerre, mentre notava com un fil prim de suor començava a baixar galta avall. Malgrat el meu nerviosisme evident, però, vaig intentar un darrer cop de gràcia erudit.

-Bé, suposo que no sóc el primer client d'aquest banc que es troba en una situació similar. La funció de la seva entitat és donar crèdits per afavorir el consum. Al cap i a la fi, vostès tenen la màxima responsabilitat per evitar que el sistema no col·lapsi!

-Certament, certament -va continuar somrient el director-. Però comprendrà que vostè està passant per un moment molt, molt delicat, i em costa veure què ens pot oferir per continuar la negociació. De fet, permeti'm dir-li, el nostre banc ja controla tots els seus actius presents i futurs. És més, si volgués desprendre's de les cases o del cotxe nou, ni vostè ni nosaltres faríem un bon negoci. Si l'embarguéssim, Déu no vulgui, per nosaltres serien actius devaluats quan els poséssim al mercat, i a vostè només el faríem … infeliç. Però, per ser un bon client potser hi haurà alguna sortida …

Vaig començar a comprendre que aquell malparit era més bo que jo en les distàncies curtes. Sense adonar-me, el director havia anat adobant el terreny i amb la seva estratègia havia aconseguit enfonsar-me en la misèria, ofegar-me, i fer-me creure que la meva era una situació desesperada. I, al darrer moment, es preparava per fer-me una proposta que, segurament, creuria que em costaria de rebutjar.

-Doncs bé -va continuar el director-. Com li deia, vostè i la seva família ja tenen un compromís de dues generacions amb nosaltres. Però, per sort, veig que encara disposa d'algun actiu que darrerament està cotitzant a l'alça. Vostè encara disposa de … la seva dignitat.

Vaig badar la boca i me'l vaig mirar amb ulls de peix, talment com si aquell home hagués canviat el registre fonètic i estigués parlant en una llengua morta.

-Disculpi, però, no entenc a què es refereix -vaig dir-li entre ofès i desconcertat.

-Només és qüestió de gestionar amb imaginació els pocs actius que li queden -va prosseguir l'individu mentre s'aixecava de la cadira, se m'acostava i em posava la mà a l'espatlla-. A modus d'exemple, recorda l'enrenou de Kioto i la borsa d'emissions de gasos amb efecte hivernacle, mitjançant la qual els països més contaminants compren drets d'emissió de diòxid de carboni als menys contaminants? Pura esquizofrènia, oi? Però aquestes són les regles del mercat. Si hom té actius escassos per vendre i hi ha algú disposat a comprar-los, tenim negoci segur.

L'home va fer una pausa per mirar-me fixament als ulls abans de continuar.

-El que li proposo és ben senzill. La nostra entitat és pionera en els fons de dignitat, on individus com vostè poden posar hores o dies del seu orgull i dignitat a disposició de clients que necessiten algú amb qui descarregar les seves frustracions. No s'imagina la quantitat de gent sotmesa a pressions del seus caps, deutors, accionistes i polítics, que estan disposats a assumir part del deute econòmic de persones com vostè, a canvi de poder desfogar algun cop les seves frustracions, sense censura, amb un altre ésser humà.

-Però, això és una bogeria! És indigne! És prostitució, o molt pitjor, esclavatge! -vaig protestar genuïnament ofès.

-No, no em malinterpreti. No estem parlant de prostitució. A més, actualment les prostitutes no són pas un bé escàs a la nostra societat! Ni estem parlant tampoc d'esclavatge, doncs es tracta d'un acord voluntari i temporal, exercit en ple ús de la seva llibertat d'escollir. Els fons deixen clar per contracte quantes hores de dignitat està disposat un client a hipotecar, de forma lliure i voluntària. L'única cosa a què l'obliguen és a convertir-se en objecte passiu i submís en possessió d'un dels nostres accionistes per un període limitat i acordat de temps, durant el qual l'accionista pot disposar de vostè per a qualsevulla necessitat, excloses la relació sexual no consentida per vostè i l'agressió física. A més, el fons inclou una garantia per accidents imprevists.

-I no és il·legal això? La Declaració Universal dels Drets Humans diu ben clarament en el seu article primer que tots els homes neixen lliures i iguals en dignitat i drets! -vaig afegir intentant posar seny a la bogeria que em plantejava aquell individu.

-Ans el contrari! Quantes vegades s'ha sentit vostè insultat, humiliat, ofès, injuriat, escopit i trepitjat de forma gratuïta? Durant tota la seva vida la seva dignitat ha estat qüestionada i agredida sense rebre'n res en retorn! La seva dignitat no ha valgut mai ni un cèntim! Ara, en canvi, té l'oportunitat de fer valdre aquest darrer actiu seu dins del lliure mercat. Pensi-s'ho. És una oportunitat que sols oferim als nostres clients preferents. La cotització de les accions de dignitat va a l'alça i, en el darrer més, estem cancel·lant quotes mensuals d'hipoteques com la seva per
una mòdica aportació d'un parell d'hores al mes de dignitat …

Vaig vacil·lar, amb la còpia del contracte sortida de la impressora làser entre els meus dits, encara repugnantment tèbia. Vaig fer repàs mental de la meva situació. Ja havia hipotecat el meu futur i el dels fills que encara no tenia. Tanmateix, ja havia venut la meva llibertat al banc, i la meva dignitat era el darrer actiu que em quedava. Vaig mirar-me de nou el director que m'oferia somrient la ploma per signar el contracte.

-Que, li sembla Sr. Deutegran. Cancel·lant part dels seus deutes actuals amb una insignificant part de la seva dignitat disposarà de nou de crèdit suficient per poder fer la volta al món amb la seva família, costejar-se la quota de soci al club de golf o canviar-se de cotxe en un o dos anys. Si ho desitja tenim un pla família en el qual hi pot participar també la seva dona. No li semblen unes magnífiques condicions?

Després d'uns minuts de formalitats vaig sortir del banc amb el plec de papers sota el braç. De moment, li explicaria a la Maria que, després de molt negociar, havia arribat a un acord raonable amb el banc, i que aquest any també podríem anar de vacances. I fins i tot possiblement l'any que ve ens arribaria per fer les reformes a la casa de Cadaqués, segons com evolucionés el nou fons on havia reinvertit part dels meus actius. I algun dia, potser algun dia, ja li explicaria també com ella podria rendibilitzar millor els seus, d'actius, en aquesta societat nostra de lliure mercat, o de mercat lliure.

Comentaris

  • Està [Ofensiu]
    tocdenit | 23-07-2010

    molt bé. és una molt bona manera de reflectir l'esclavatge on estem tots sotmesos (amb alguna que altre fantasia o exageració) però per això és un conte, no?

  • molt bó[Ofensiu]
    Urepel | 21-12-2006

    molt lograt, la veritat, boníssim.

  • Intel·ligent,...[Ofensiu]
    rnbonet | 08-10-2006 | Valoració: 10

    ...irònic, àcid, i amb el punt d'agilitat convenient per desenvolupar tota una sèrie de teories tan pròpies de la societat actual.
    Molta salut i molta rebolica!

    PS. I moltes gràcies pel comentari. La teua apreciació a "MALGRAT" -relat intemporal-és correcta:masclista.

  • La Hipoteca a www.guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 26-07-2006 | Valoració: 10

    Hola,

    Avui surt publicada a la tribuna de www.guimera.info aquesta història teva.

    Gràcies i malgrat la tardançá en publicar no deixis de fer-nos arribar noves històries
    mora.a@guimera.info

  • Un dels grans actius d'aquesta pàgina[Ofensiu]
    pivotatomic | 23-07-2006

    Doncs sí, després de llegir aquest relat crec que puc afirmar sense por a equivocar-me que el seu autor és un dels valors més potents de RC.

    És un relat impecablement escrit, amb una idea brillant al darrera, una considerable dosi de mala llet, unes quantes gotes de sentit de l'humor i, per postres, que explica una història que enganxa (un bé rar, malgrat sembli estrany).

    M'agradari poder posar-te algun però que et fos útil, però no n'hi trobo. ës un relat àgil i a la vegada ben escrit. Potser, i només potser, jo no l'hauria fet en primera persona, sinó en tercera, per allunyar-lo una mica més del lector i despersonalitzar-lo. Però només és una suggerència.

    Et seguiré llegint, pots estar-ne segur.


    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena

  • Enganxats[Ofensiu]
    qwark | 02-06-2006

    Un reflex irònic d'una societat que competeix per accelerar cada cop més, en la seva carrera cap a l'abisme. La dignitat convertida en un bé tan escàs que fins i tot arriba a cotitzar a l'alça (tot i que l'oferta que li fa el banc em sembla massa generosa). M'agrada el text perquè, en una conversa amena, es dibuixa una visió panoràmica de la societat. El consumisme que impulsa a gastar diners molt més enllà de les necessitats, els ucraïnesos que han de venir a evitar el col·lapse del sistema (a fer la bola de neu més gran), les condicions macroeconòmiques disposades sempre a canviar a pitjor, el protocol de Kioto (la teòrica última oportunitat del planeta) sotmès a les lleis del capitalisme.

    En Deutegran ens resulta terriblement familiar. Potser perquè tots som força conscients de la situació, potser perquè, com diu el director, tots estem més o menys enganxats.

  • Vols publicar-ho a www.guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 24-05-2006 | Valoració: 10

    Hola.

    Sóc l'Antonio Mora Vergés, coordinador literari de la pàgina www.guimera.info

    El teu relat m'agradat molt i penso que està en la línia dels que publica www.guimera.info

    Per a publicar-lo cal que ens els trametis en un arxiu adjunt al missatge en lletra arial o semblant tipus 12 a tribuna@guimera.info

    Per descomptat , espero que sigui el primer de molts.

    Gràcies per endavant.

    mora.a@guimera.info

  • Contingut[Ofensiu]
    daniroura | 24-05-2006 | Valoració: 10

    Els relats mai necessàriament han de ser reals. Per què sinó les metàfores? I aquest teu relat és una enorme metàfora d'un món massa podrit. Realment bó.

  • un preu massa alt...[Ofensiu]
    ROSASP | 23-05-2006

    Crec que és un relat que supera la ficció; propostes com aquestes, encara que en altres àmbits i paràmetres, formen part de la realitat.
    La dignitat no va massa a conjunt amb el sistema de treball de les grans empreses i l'economia de mercat. Només es tracta de guanyar molts més diners i treure uns percentatges de rendiment amb el menor nombre de treballadors. Solucions a curt termini, campi qui pugui, trepitgi a qui convingui, la llei de la supervivència.
    Aquest món competitiu i consumista ens arrossega a hipotecar el que tenim i fins i tot el que no tenim, per obtenir un benestar material que molts cops no dóna ni temps de gaudir.
    Una mirada desesperada cap a fora, un tenir per poder-se sentir integrat i important a la societat. Ens podem passar tota la vida cercant la felicitat en aquests petits moments de glòria, que només tapen petits forats que cada cops es fan més grans.
    Una hipoteca amb uns preus molt alts, massa alts...

    Un relat molt ben portat, amb relacions fredes i especuladores que no deixen de ser transaccions de compra-venda amb molts interessos i ben poca humanitat.

    Una abraçada Carles!

  • La Hipoteca, Indigna[Ofensiu]
    Jofre | 23-05-2006 | Valoració: 10

    Avui en massa converses apareix la paraula hipoteca, i és que -segons el meu parer- de manera conscient estem renunciant (a nivell individual i col·lectiu) a drets genuïns en àmbits abans impensables i això afecta la nostra capacitat legítima de decisió.
    Això és hipotecar-se, com sabem.
    Per tant és bo que se'n parli.
    Seria il·lògic que no ens interessés un futur digne.

    En aquest sentit, el teu relat és molt real, enginyós i prudent. Es llegeix de manera àgil, amena i entenedora, i ens descrius uns personatges (en Flavià Deutegran i un empleat de banca sense escrúpols) que el lector identifica i reconeix fàcilment.

    És un retrat excel·lent de la pressió social i econòmica a la qual estem sotmesos per seguir un ritme desmesurat amb massa recàrrecs i comissions. Tanmateix, en Deutegran no havia d'hipotecar la darrera cosa que li quedava: la Dignitat. Per poca que fos.
    Són dos personatges interessants en un text impagable. Tot molt ben ponderat.
    El pròleg també cal que el llegim. Com sempre aclaridor.

    Enhorabona Carles.
    Jofre

  • esfereïdor[Ofensiu]
    peres | 23-05-2006 | Valoració: 10

    però molt real. No sé si això mateix existeix ja, però coses molt similars sí que te les fan passar. I el més realista és el clima aquest d'hipocresia, de falsa naturalitat, aquest cinisme que fa que el protagonista s'empassi qualsevol plantejament aberrant si li serveix per "anar fent", per passar el mal tràngol. Fins i tot es planteja que traslladarà la proposta a la dona, sense manies. I després, als fills que encara no té: total, ja estan hipotecats...

    Tots fugim endavant i tots patim pressions d'aquesta mena, i aquest és un bon relat per cridar l'atenció sobre allà on ens porta aquesta dinàmica perversa. No cal que continuï la història, com diu en Xavier, perquè no és de ficció. Tots sabem com continua. Goethe revisitat. Molt bo, Carles, un cop més.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

236 Comentaris

91146 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com