Un grapat de sorra (Culpa)

Un relat de: Carles Malet

Un cop l'any ens retrobem els tres cosins i l'Esther, la tieta soltera i eixelebrada tot just cinc anys més gran que nosaltres. Entre els quatre rememorem aquell cap de setmana d'adolescents a la casa d'estiueig dels oncles, que s'obria a una petita cala privada, entre pins i rocalla. I recordem aquell vespre, després de beure més cervesa del compte, quan l'Esther ens va proposar de banyar-nos despullats. Ella ja fugia rient en direcció a les roques i es llençava de cap al mar abans que els nois poguéssim reaccionar, tots tres amb la vista clavada en aquell cul rodó i ferm que desapareixia sota les onades. Tots tres lluitant inútilment per dissimular l'erecció sota els pantalons.

-No sigueu gallines! -va cridar rient des de l'aigua-. A qui m'atrapi primer li faig una palla! -va afegir conscient que era una nedadora formidable.

Ens vàrem mirar uns segons, més avergonyits que confosos, abans de seguir-li el joc. Jo vaig ser el darrer d'arribar a les roques, quan els altres ja feia estona que intentaven patèticament atrapar la noia que lliscava entre les aigües com una sirena. Em vaig mirar les onades que trencaven suaument tres metres per sota la plataforma natural des de la qual tots s'havien capbussat; una alçada infinita, que acabava en un mirall que reflectia la posta de sol i no deixava veure'n la fondària.

-Em sembla que és massa fons! -vaig cridar.

-Afanyat! Potser a l'Esther li faràs pena i deixarà que l'agafis! -van esclatar els cosins entre rialles.

Mai els vaig dir que jo no era un bon nedador, i crec que ells mai no han entès que saltar fou només una immensa estupidesa d'adolescent per part meva. Sols em sap greu no poder-los dir ara que no cal que plorin quan em venen a veure any rere any per Tots Sants i deixen un grapat de sorra als meus peus, abans que el cementiri s'ompli dels vius que porten flors als seus difunts.

Comentaris

  • aaa | 09-05-2007 | Valoració: 10

    Magistral, de principi a fi. Poca cosa mès es pot comentar d'aquest relat. Sempre cerco relats breus, per veure la capacitat de sintesi i reacciò dels autors en poc espai, i tu has explicat tota una historia en tres paragrafs.

    A veure si m'animo a llegir-te els relats mes llargs... que segur valen la pena.

    Jordi (Roarscach)

  • El mal nadador[Ofensiu]
    Biel Martí | 18-12-2006

    El gir de la història m'ha semblat millor que un simple gir sorprenent. Un espera, llegint-lo (o potser jo que estic una mica malalt, hehehe) un relat de incest, una història secreta amagada entre les rialles de l'estiu. I no.

    El fet que comencis narrant en present ("Un cop l'any ens trobem...") fa que el lector (o jo concretament) necessiti rellegir aquest inici per què sembla que hi hagi un error. No hi és i ara em faig petit al pensar que en dubtava! He trobat però que el gir trenca excessivament el ritme. No sé si m'explico... Ho hagis fet expressament o no, la història està narrada amb jovialitat adolescent i un dibuixa a la ment l'escena del bany en pilotes i la por del protagonista per saltar. Després dones el gir i -suposo que obligat per la brevetat del text- he necessitat parpellejar per copsar-ho. Diga'm lent.

    Això sí, escrius de collons (i ho vas descobrir als 40! Quants anys desaprofitats!).

    Biel.

  • Molt bon relat...[Ofensiu]
    Carme Cabús | 17-12-2006

    ...sorprenent, que ens revela en darrera instància on ens trobem, realment. Un gir perfecte de situació, que ens descol·loca però on arribem a veure la mestria de l'autor en només uns quants paràgrafs.
    M'ha agradat molt també la frescor dels personatges i la lleugeresa de l'acció.

    Felicitats!

  • Des de la tomba[Ofensiu]
    gypsy | 17-12-2006 | Valoració: 10

    ens parla el teu personatge.
    Encara romandrà viu mentre visquin els cosins i la tieta. El sentiment de culpa és molt complexe i cap psiquiatre et pot ajudar en això. És quelcom que arrossegues a les espatlles, una foscor amb la que convius, et lleves, esmorzes i dorms, com un soroll de fons esmorteït, una musiqueta implacable.

    Som el nostre passat, potser encara més que el present que trepitgem amb els peus amb fermesa.

    Carles, com sempre la teva prosa, excel.lent i propera, creïble i bella.

    petonassos!!!

    PD: avui, ens hem vist a l'escola de les nostres filles,
    m'ha encantat retrobar-vos!!

    gypsy-mariona

  • Un grapat de records[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-12-2006 | Valoració: 10

    Un relat que és un homenatge al record, al passat que deixa anar la seva ombra allargassada sobre el present, a l'adolescència que marca la maduresa, a l'estiu que es reviu a la tardor, a les conseqüències d'uns minuts de confusió, de desig, d'estupidesa potser, o de valentia esbojarrada, o de dissort, simplement...

    Molt ben portada l'evocació fins al final, no carrega les tintes sobre la tragèdia ni distreu amb l'enrenou ni els sentiments que genera el retrobament d'aquells que van ser personatges testimonis del drama.

    Bona prosa, frases clares, ritme lleuger i final genial!

    T'envio una abraçada... no, un petit grat d'abraçades, ben càlides,
    Unaquimera

  • Magnífic[Ofensiu]
    Frèdia | 17-12-2006 | Valoració: 10

    Bon argument, bona prosa, bon títol, una veu narrativa potent que ens porta, sorprenentment, fins a una tomba on cada any dipositen un grapat de sorra en homenatge al cosí mort. I per acabar d'arrodonir el relat, un final entranyable que revela que assumir els actes de la nostra vida no deslliura de culpa aquells que ens envolten. Magnífic de debò. Felicitats!
    Fredia

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

236 Comentaris

91143 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com