Foto de perfil de Jofre

Jofre

Barcelona,

101 Relats, 399 Comentaris
127775 Lectures
Valoració de l'autor: 9.79

Últims relats de Jofre

Últims comentaris de l'autor

  • Jofre | 14-03-2011 | Valoració: 10

    La polivalència del rètol “Fora de servei” és considerable: hi podem descobrir, com en aquesta ocasió, un relat àgil i enginyós, molt original. M’ha agradat. Gràcies pel comentari.

  • Jofre | 07-02-2011

    Hola Ferran,
    A l’hora d’escriure, segueixes un ordre i una estructura que els lectors agraïm. A més a més, ets molt original (per exemple, un messies que transfigura el vi en aigua) i domines la prosa amb diàleg. Vull afegir aquí que he llegit en paper el teu poema al llibre “Totes les sortides dignes” i també m’ha agradat. Enhorabona.

  • Jofre | 10-11-2010

    Un encert no revelar fins a la darrera frase la identitat de qui atresora la confidència del veritable secret d'estat. Felicitats.

  • Jofre | 15-02-2010 | Valoració: 10

    elaborat tocant de peus a terra i amb una polidesa exquisida.

    I és que... falten oasis de tendresa.

    Enhorabona.

  • Jofre | 15-01-2010

    Hola Gemma GG.

    No seré jo qui analitzi allò que l'harmonia musical pot suscitar, evocar i alliberar en cadascun de nosaltres, seria una ingerència imperdonable i una mostra d'insensibilitat impròpia d'algú que valora els efectes demiúrgics de la música. De tota manera, he d'admetre que escoltar aquest quartet de violoncel·listes finlandesos podria tenir un profund efecte encoratjador, com si la melodia ens arrossegués als infinits llunyans o fins i tot les esperances envigorissin.

    Salutacions cordials.

  • Jofre | 13-01-2010

    Hola Gemma GG.

    Vaig llegir, fa temps i no sé pas on, que la solitud és com un fruit que amb el pas del temps pot arribar a adquirir un grau de dolçor fins i tot misteriós. En aquest sentit, les 7 al·legories de "Nòmada en solitari" descriuen, amb delicadesa i ponderació, les excel·lències (sovint idealitzades) d'aquest estadi de solitud conscient, lluny de les presses i ple de certeses. És per això que val la pena assaborir-ne el versos, a poc a poc, com si ens immergíssim en un desert, vestits amb la maduresa del nòmada que no deixa rastre en la sinuositat del paisatge.

    Salutacions cordials.

  • Jofre | 04-11-2009

    Hola Sibil·la,
    1r, gràcies pel comentari.
    2n, només afegir, que en escenaris com el que relates, el millor antídot és obrir les finestres a la racionalitat empírica, al sentit crític i a l'escepticisme que encara il·lustra, per sort, el s. XXI.

    Salutacions cordials.

  • Jofre | 16-04-2009

    Els teus jocs poètics embarbussats són sempre una delícia per a obrir els ulls. Gràcies.

  • Jofre | 19-03-2009

    En efecte, el sentit crític (aprendre a contrastar, triar i reflexionar de manera resolutiva) hauria de ser una missió preferent per qualsevol persona que vulgui veure-hi clar. En aquest sentit, un servidor, que n'és a les beceroles, està d'acord, per exemple, a tornar a titular el Mirall per posar èmfasi en la naturalesa aposemàtica de la ciutat de Barcelona.

  • Jofre | 22-11-2007

    Hola SUSEDA,

    «Trampolí al buit» és una reflexió densa com les onades del mar que es recargolen emmirallades en les volutes impossibles que desafien el buit, el destí i l'essència humana. «Trampolí al buit» és un exercici personal, meditat, ple a vessar d'inquietuds transcendents, lògiques, que reclamen respostes per no errar-se ni dubtar en la travessia vital. En efecte, «Trampolí al buit», és un assaig a favor dels qui creiem en la proesa de viure, malgrat sigui a empentes i a rodolons, superant obstacles i etiquetes, sense defallir, fins al darrere sospir, cercant, dia a dia, el petit impuls per tal de fer camí.

    Així doncs, en prendrem bona nota: seguirem endavant, escriurem i ablanirem la travessia, que és el que compte, com si fos magnífic nèctar.

    Una abraçada i agraït pel comentari.

    D.

    22-11-2007

  • Jofre | 25-07-2007 | Valoració: 10

    Primer vull agrair-te l'anàlisi, sempre tan atenta i reflexiva, del petit relat del pati gris. Ja saps que les teves paraules són un tresor que arriba a ser més valuós que el propi text. De fet, com sabem, és gràcies als comentaris dels lectors que la narració agafa vida. És com si algú, en dedicar un temps a escriure respecte allò que ha acabat de llegir, recompensés l'esforç de l'autor. Una mena d'exercici empàtic, interactiu, recíproc, que la societat actual, digital i tecnològica, ha tornat a descobrir com una de les maneres més positives de promoure la comunicació. Sigui com sigui, sense necessitat de cercar la causa primera de tot plegat, comunicar-se és crear, i algunes persones, com tu, MonPons, en teniu l'habilitat natural.


    En segon lloc vull parlar del relat en qüestió. Un relat, segons el meu entendre, que té dos protagonistes: l'Amor (una forma de comunicació essencial) i el Temps (incontrolable i capaç de canviar l'escenari on vivim així com les preferències personals). A més, és clar, d'un estil rigorós i simbòlic que té el màxim exponent amb «les claus damunt la taula», però també amb «el vent», «els meandres» «el foc» o «les pedres al llac». Com deia, això condensa i concilia la idea d'Amor amb el poder del Temps. De fet, aquest és el gran actiu del relat: ens retrobarem amb nosaltres mateixos, en la mesura que reconeguem l'amor com a forma creativa i de comunicació, i també, que al llarg d'aquest viatge, aprenguem a dimensionar les prioritats.


    En tercer lloc, per bé que es pot inferir dels dos paràgrafs anteriors, explicitar que en el país de les nictaginàcies estic convençut que seguiràs cultivant amb èxit la força comunicativa que et caracteritza.

    Una abraçada cordial!

    Jofre 2007

  • Jofre | 16-01-2007

    Hola Juniperus oxycedrus L..

    «Sóc humus, terra fosca, serf de la biogeoquímica i substrat vital.
    I malgrat això, refermo cada dia la independència més natural».

    I uns versos que ja deus conèixer de J. Sebastià Pons.

    "Dins l'erm desproveïda ara s'atura
    la déu que tot ho omplia de remor.
    Aclaparat al damunt amb sa foscor,
    el ginebre manté son aigua pura.

    I mentre viu distreta dins l'oblit,
    callada i sense espera de lloança.
    Ofereix, sota el ram engelosit,
    intacte, el seu mirall de recordança."

    Gràcies pel comentari.

    Ben cordial,
    Jofre. (D.) 2007

  • Jofre | 14-01-2007 | Valoració: 10

    Hola Glòria. Jo crec que una de les situacions que els humans sempre hem temut és sentir-nos i saber-nos sols. Som éssers socials que necessitem comunicar-nos, estimar i sentir-nos estimats. Per tant, en principi, evitem la solitud perquè pot fer emergir incerteses i qüestions per les quals no tenim una resposta sòlida o convincent. Aquest to transcendent queda molt clar en el poema amb paraules com ànima, cel, caminar o la mateixa idea de vianant. Així i tot, no ens confonguéssim, els versos descriuen un personatge anònim fàcilment identificable enmig de les grans metròpolis del s. XXI. Algú esgotat i trist, un transeünt immergit en el seu silenci habitual, conscient que necessita estimar i sentir-se estimat, però incapaç de vèncer la solitud. Sens dubte una síntesi precisa, elaborada i de molt mèrit que és a l'abast de poques persones.

    Ben cordial,
    Jofre (D.) 2007

    [Música de fons "Blue jeans soul"]
    PS. Moltes gràcies pels comentaris Glòria. T'ho dic de tot cor.

  • Jofre | 14-01-2007

    Hola Gemma. En efecte, vivim en un món d'aparences, una mena de gran mascarada, una farsa, per dir-ho suau. Què aprecien? Què consumeixen? Què demostren? Què necessiten? Què desitgen? -et preguntes en veu alta i sense complexos. Doncs ben senzill: poder. Poder per continuar fent exhibició de poder. Potser amb aquesta frase, crua i directa, ho resumeixo tot. A més, per sort, no tothom és víctima de la hipocresia.

    Ben cordial i sincer,
    Jofre (D.) 2007

    PS. Moltes gràcies pels comentaris Gemma!

  • Jofre | 10-01-2007 | Valoració: 10

    Hola Ma. Victòria. Jo crec que el peix simbolitza el tedi terrible que s'ha instal·lat en la vida d'aquesta parella. S'ignoren. La incomunicació és total. De fet, ni parlen entre ells. En Baudelaire s'ha convertit en el centre d'atenció de tots dos i també en el boc expiatori per dos personatges cansats, fastiguejats i al caire de la desesperació mútua (fixem-nos que no en coneixem ni el nom). A primera vista, sembla que cadascú actuï de manera diferent, però en realitat ell alimenta en Baudelaire (el tedi temible) i, ella, incapaç de trencar la dinàmica existent, pren una decisió dràstica. Per tant, segons el meu parer, en Baudelaire és un sofert animaló sobre el qual s'hi projecta la veritable raó del mal. Encarna les misèries i el buit. És a dir, la incomunicació i la falta d'afecte entre ell i ella. Excel·lent.

    Ben cordial,
    Jofre. (D.) 2007

    [L'autor d'aquest comentari adverteix que no és indispensable conèixer l'obra poètica de Baudelaire per combatre la monstruosa gelosia, el tedi, la incomunicació i el mal. Però aconsella tenir un sentit de l'humor, sincer i realista, comparable al de l'autora del relat en qüestió].

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: