Compte enrere

Un relat de: Carles Malet

Observatori astronòmic de Pulkovo, Sant Petersburg, 11 de novembre de 1999.

-Les coses no han de succeir necessàriament com te les imagines, Viktor.

-Les dades del telescopi orbital Hubble són clares, Vladimir. La llum que ens arriba de les galàxies més llunyanes, en el confí de l'univers conegut, està perdent el component en el vermell. En els darrers mesos hi ha hagut una reducció de més d'un nanòmetre en els seus espectres d'emissió.

-I si hi ha algun problema de nou amb el Hubble?. Potser la lent ha tornat a deformar-se després d'anys de funcionament. Coi d'aparells dels iankis!

-Els americans l'han revisat a fons, Vladimir, i no tinc cap dubte que les lectures són acurades. S'ha iniciat el gran compte enrere, i cal que comencem a pensar com i quan ho explicarem, amb cura suficient per evitar danys irreparables en la moral i l'opinió pública.

-Potser tens raó, Viktor. Al cap i a la fi tot es redueix a mantenir la il·lusió pel futur, no?. Il·lusió pel canvi. No saber com serà la propera sortida de sol, però desitjar que sigui millor que el crepuscle d'avui. Possiblement, el motor que ha mantingut civilitzacions amb l'energia suficient per afrontar les dificultats i progressar. Un bé que no tenim cap dret a negar ara a la nostra gent.

-Bé, doncs, si hi estem d'acord, el primer que caldrà fer és informar el Kremlin. Truques tu, o ho faig jo?

* * *

Observatori astrofísic Smithsonià, Cambridge, Massachussets, 12 de novembre de 1999.

Asseguts al voltant de la darrera col·lecció d'imatges enviades pel Hubble, dos astrònoms guarden silenci davant de sengles gots de plàstic amb cafè fumejant. A la paperera del costat se n'hi entreveuen gairebé una dotzena més de vasos de porexpan buits, enmig de munts de papers escopits per la impressora del laboratori i imatges de satèl·lit esquinçades.

El telescopi orbital havia entrat en funcionament l'any 1990, i encara constituïa l'eina més potent per a la investigació dels confins de l'univers. La seva posta en marxa havia estat, però, envoltada de nombrosos incidents. Malgrat que el telescopi estava llest l'any 1985, l'accident del transbordador Challenger de l'any següent va endarrerir tot el programa de la NASA, i en particular la seva posada en òrbita durant quatre anys. Finalment, un cop a l'espai i després de rebre les primeres imatges, els astrònoms van descobrir, aterrits i per a vergonya a escala mundial de la NASA, que la lent gegant tenia un error d'unes centèsimes de mil·límetre en la seva curvatura, que produïa imatges borroses. Literalment, l'orgull de la NASA que havia costat milions de dòlars, era miop. I la correcció del defecte havia requerit d'una nova missió del transbordador espacial Endeavor l'any 1993.

Des de feia sis anys, però, el Hubble enviava diàriament, amb puntualitat i amb tota nitidesa, les imatges de les galàxies més llunyanes. De fet, amb el telescopi orbital s'havia corroborat i calculat amb més precisió la teoria de l'univers en expansió. Les imatges dels estels més allunyats de la terra mostraven com la llum emesa per aquests astres estava curiosament deformada respecte la llum del nostre Sol. Una deformació subtil, un lleuger desplaçament de tonalitat cap el vermell, que només podia significar una cosa: els estels es movien, a velocitats colossals, allunyant-se els uns dels altres. Aquest desplaçament produïa una alteració en la freqüència del llum emès pels astres que n'alterava subtilment el color, d'igual manera que el so dels motors d'un avió o d'una ambulància que s'allunya de nosaltres el percebem més greu que quan el vehicle se'ns acosta. Efecte Doppler, és el nom científic d'aquest peculiar comportament de les ones emeses pels objectes en moviment.

I si els estels s'allunyaven els uns del altres a velocitats de vertigen, només calia viatjar mentalment enrere en el temps per arribar a la conclusió que fa milers de milions d'anys els planetes i les estrelles estaven molt, molt junts. Tan junts que els físics arribaren a la conclusió que l'univers havia tingut un principi en un punt de dimensions relativament petites on tota l'energia del cosmos s'acumulava, i que va esclatar per originar la matèria, l'espai i el temps, en contínua expansió tal i com els coneixem avui. La gran explosió. El "Big Bang".

Però les darreres lectures del Hubble indicaven que l'efecte Doppler dels estels més allunyats de la terra s'estava esmorteint. I sols hi havia una explicació possible.

-Com ho comunicarem això a l'opinió pública, Sam?

-La pregunta que ens hauríem de fer, Toni, és si "hem" de comunicar-ho.

-Si no ho fem nosaltres, ho farà algú altre. No costarà gaire extreure la conclusió lògica a qualsevol astrònom que rebi les imatges del Hubble. A tot estirar podríem demanar al president que ordenés la desactivació del telescopi per qüestions de seguretat nacional, i explicar als medis de comunicació que estem fent tasques de manteniment, o que hi ha hagut algun problema tècnic irreparable. A més, sincerament, prefereixo que siguem nosaltres els que ens emportem la glòria del descobriment, i no un astrònom de Bielorússia o Sudàfrica.

-Potser tens raó, Toni. Tal vegada, la fi de l'Univers ens queda a tots massa lluny com perquè la notícia produeixi inquietud entre la població. Potser fins i tot la majoria se sentiran alleugerits quan els hi expliquem com acabarà tot, d'aquí a uns quants milers de milions d'anys. Sempre dóna seguretat esvair els dubtes i conèixer el futur. Però el que em preocupa no és la fi, sinó com hi arribarem. Com reaccionarà el món si els hi expliquem les possibles conseqüències, Toni?

-Sam, no sabem ben bé del cert si aquestes teories són correctes. Caldran generacions abans que no es confirmin les nostres ... pors.

-Déu t'escolti, Toni. Perquè la sola idea de sembrar aquest dubte, per baixes que en siguin les probabilitats que així succeeixi, pot ser el cop més important que mai hagi rebut la humanitat.

-Millor deixar-ho doncs en mans dels responsables de seguretat nacional. Dóna'm el número de telèfon de la Casa Blanca, si us plau.

* * *

Tenerife, observatori astronòmic del Teide, 13 de novembre de 1999.

En Manuel Prieto s'ha passat la nit davant la pantalla de l'ordinador, connectat a internet i rebent la darrera informació del Hubble abans que, inesperadament, es tallés la connexió i el servidor de la NASA deixés d'enviar les fotografies i espectres que puntualment arriben cada dia arreu dels observatoris repartits pel planeta.

La informació que ha recollit durant els darrers mesos no fa més que confirmar les seves teories, que fa unes setmanes ha sintetitzat i enviat per publicar a la revista Nature. Ha revisat els càlculs dotzenes de vegades, i està convençut que les conclusions són correctes. L'article que ha redactat és digne de ser la portada del segle de les millors revistes científiques. És per això que la manca de resposta dels editors l'incomoda, i la sobtada desconnexió del Hubble d'avui comencen a fer-li sospitar que potser hi ha interessos que han arribat a les mateixes conclusions que ell i intenten avançar-se en la publicació dels resultats. O molt pitjor, forces que intenten amagar-los. Als seus quaranta tres anys, ha après que la cobdícia, l'enveja i la corrupció no són sols patrimoni dels polítics i de les multinacionals. També en el món de la ciència el millor i el pitjor dels éssers humans és capaç d'aflorar quan hi ha en joc troballes que poden canviar el curs de la història.

Mentre recull els seus papers i tanca l'ordinador portàtil, en Manuel repara accidentalment a través de la finestra en un parell de figures fosques que es passegen de manera casual per entre els fanals del pàrquing de l'observatori, s'aturen davant del seu vell Ford Escort, i n'inspeccionen l'interior amb deteniment. Després, els homes s'encaminen decidits cap a l'entrada de l'edifici. Per un instant, l'ombra de la por planeja per sobre de la seva excitació. Amb un lleuger tremolor de mà agafa el telèfon i marca el número de la Sònia. L'aparell sona quatre vegades abans que una veu mig adormida respongui a l'altra banda del fil.

-Sònia, em sap greu despertar-te, però necessito parlar amb tu.

-Manuel. Per l'amor de Déu!. Són les quatre del matí. M'has donat un ensurt de mort!

-Si, si... Ho sento, Sònia. Mira, és que ..., te'n recordes de l'article que et comentava fa unes setmanes? Vull que te'n quedis una còpia. Te l'envio per e-mail ara mateix.

-Què estàs boig o què. No podies esperar demà a dir-m'ho? De totes maneres, ja l'hagués trobat al matí el teu correu.

-No, no! És important! Escolta, encara que et sembli una bogeria, necessito que el reenviïs a la resta de l'equip tant aviat t'arribi a la bústia, i que els demanis que cadascú ho reenviï de seguida als seus col·legues de càtedra, als seus millors estudiants de física i d'astronomia, i a tothom qui el pugui entendre i difondre.

-Estàs ben sonat. Hi passes massa hores tancat aquí dalt a l'observatori. Ves a dormir i demà em vens a veure i en parlem

-No! Sònia, si us plau! Fes el que et demano! Ara no tinc temps de ...

La Sònia sent dos cops esmorteïts a l'altra banda de l'auricular, i després silenci. La veu del Manuel és substituïda per una respiració profunda a l'altre extrem del fil telefònic.

-Manuel? Manuel, que estàs bé?

Sols la respiració pausada i desconeguda respon els requeriments de la Sònia, abans que es talli la comunicació. La urgència a la veu del Manuel, i la sobtada interrupció de la trucada han acabat glaçant la sang de la Sònia. Vacil·lant, s'apropa al despatx on hi té contínuament engegat l'ordinador portàtil i s'atura davant la pantalla on hi apareix un únic missatge a la bústia d'entrada. Mentre obre el correu electrònic, s'afanya a marcar el número de la policia per denunciar una agressió a l'observatori del Teide.

Mentre prega i espera la trucada de la policia que li confirmi que el Manuel està bé, la Sònia comença a llegir l'article bre
u, però contundent, que li ha enviat el seu company de recerca. Repassa els càlculs, irrefutables a la llum de les observacions del Hubble, i rellegeix una i altra vegada les seves conclusions, d'un atreviment exquisit. L'atenuació de l'efecte Doppler de les galàxies més allunyades detectades pel Hubble només tenia una explicació possible: l'expansió de l'Univers s'estava aturant, i tenint en compte que la llum que ens arriba d'aquests astres havia estat emesa fa milers d'anys, probablement el procés d'expansió fins i tot podria haver començat ja a invertir-se.

La teoria de fet no era nova. Hom especulava que l'Univers conegut podia tenir dos finals. Si l'explosió inicial havia estat suficientment potent, l'univers s'expandiria contínuament, fins convertir-se en una vastitud freda i morta. Però, en canvi, si l'energia de l'explosió en el "Big Bang" no havia superat cert llindar, la pròpia força gravitacional de l'univers acabaria aturant l'expansió, i s'iniciaria una contracció gradual fins tornar a col·lapsar en un punt inicial. El "Big Crash". Un nou inici, al qual succeiria un nou "Big Bang", i així successivament en cicles eterns. Un model, polsant, de creacions i col·lapses, que ja havia estat imaginat anys enrere per l'astrofísic Ernst Pik.

El més inquietant de l'article del Manuel, però, no era la prova del model polsant de l'univers, sinó les seves especulacions sobre el que havia d'esdevenir de la humanitat en aquest procés.

"El Big Bang va representar l'inici de l'univers tal i com el coneixem. La creació en una fracció de segon de la matèria, l'espai i el temps -començava a concloure l'article- Alguns astrofísics estem convençuts que, atrapades en el si de l'energia intemporal que formava l'ou primigeni de l'univers, hi existien múltiples dimensions, de les quals tres es van desenvolupar completament en el moment de l'explosió per donar lloc a l'espai que ens és familiar. Així, ens podem moure endavant i endarrere, cap a l'esquerra i la dreta, i amunt i avall. Però una quarta dimensió presonera en el nucli original es va desentortolligar només a mitges. Una dimensió en la qual sols podem moure'ns en un sentit, i que condemna tots els éssers vius i inanimats d'aquest cicle còsmic a tenir un inici i un final, sense possibilitat de desfer camí. Aquesta quarta dimensió és el temps."

La Sònia llegeix embadalida les conclusions de l'article del Manuel, sense reparar en dues figures obscures que vigilen a l'altre costat del carrer

"Les meves teories, -continuava l'article del Manuel- probablement sols podran ésser corroborades d'aquí a centenars d'anys. Tanmateix, ara que tinc la certesa de quin ha de ser el final del nostre univers, veig que n'hem tingut petits indicis tot al voltant des de fa temps. Cecs i sense imaginació, però, hem estat del tot incapaços de llegir els signes de la natura, i n'hem buscat explicacions més properes i menys compromeses. La contracció de l'univers tindrà unes conseqüències obvies. L'espai es reduirà de nou lentament però inexorable en les seves tres dimensions fins arribar a la mínima expressió. Però la més notòria i evident de les transformacions ha d'estar en el temps. En el nostre univers conegut, el temps, a diferència de les tres dimensions de l'espai, no té dos sentits possibles de marxa. Podem escollir en una cruïlla si volem anar a esquerra o dreta, i si ens equivoquem tornar sobre els nostres passos. Però en canvi som incapaços de tornar al segon anterior als nostres pensaments i les nostres accions. Però la fletxa cosmològica que governa el temps està lligada a l'expansió de l'univers. I, òbviament, cal esperar que en un univers en contracció, el temps tingui també sols un sentit, però en aquest cas el contrari al que ha tingut fins el moment. Per tornar al nucli primigeni, a l'ou de matèria i energia previ al "Big Bang", perquè torni a iniciar-se un altre cicle, cal que el temps ... torni enrere."

Mentre la Sònia arriba al final de l'article del Manuel, el pom de la porta del seu apartament gira lentament i acaba cedint amb un clic gairebé imperceptible

"Llegeixo ara els signes al meu voltant i crec trobar-ne explicacions diferents a les convencionals -continuava l'article-. L'augment dels casos de longevitat extrema, suposadament resultat de les millores en les nostres condicions de vida. El declivi de la tassa de natalitat, que hem atribuït a l'estrès associat amb la vida moderna. O el caos climàtic en un planeta que comença a dubtar quan s'inicia la tardor o s'acaba la primavera. Per a totes aquestes petites evidències hi trobo ara una explicació simple. El gran rellotge cosmològic s'està alentint, i aviat començarà el compte enrere. Ens apropem al punt on la humanitat haurà d'acceptar, amb resignació, que se'ns ha esgotat el futur. Per tornar al punt d'inici caldrà recórrer el camí invers, i, d'alguna forma que encara no puc arribar a comprendre, reviure el passat. Arribat en aquest punt, m'ofega la responsabilitat d'haver de compartir aquesta paradoxa amb la resta del món. Però considero que és el nostre deure com homes de ciència explicar al món que hem arribat a l'equinocci de la nostra història, malgrat que sembrem el dubte en les ments de milions d'éssers humans. Mantenir el món en la ignorància, no pot ser millor que confrontar els milions de pares, avis i besavis d'avui, amb la buidor d'un no-futur pels seus fills i pels fills dels seus fills. Tal vegada, ens ha de quedar el consol que, si estic en el cert, el camí enrere ens serveixi per no repetir els errors del passat ..."

La Sònia absorbeix l'article amb estupefacció. Sobtadament, comprèn les pors del Manuel i s'afanya a preparar la llista de distribució per reenviar el correu electrònic tal com aquest li ho ha demanat. Però l'article no arriba mai a sortir del seu ordinador portàtil. Un lleu dolor a l'espatlla, seguit d'una sensació de mareig l'envaeix mentre les darreres línies de l'article encara ressonen al seu cervell. Imatges borroses de rellotges amb agulles girant cap enrere floten durant uns segons al seu subconscient, mentre rep la foscor i la fredor que s'apoderen ràpidament del seu cos, sense que aconsegueixi entendre què li està succeint.

* * *

Barcelona, 14 de novembre de 1999.

Mentre llegeixo el diari i m'escalfo les mans amb una bona tassa de cafè amb llet acabada de fer, em miro la rosa que el Carles em va regalar la setmana passada. És espectacular el que els biòlegs han aconseguit amb algunes noves varietats de flors d'importació en els darrers anys. Una setmana en aigua i hom diria que es manté pràcticament com el primer dia. O potser és l'amor que em fa veure-la amb ulls especials, penso.

Abans d'acabar de fer la maleta, repasso fugaçment el diari. Res d'especial. La part menys avorrida és potser avui la notícia sobre l'avaria en l'estabilitzador del telescopi Hubble, orgull de la NASA, i que sembla irreparable. L'ull cap a l'Univers ha acabat aparentment els seus dies, i fins i tot els americans parlen de planificar la seva reentrada i destrucció controlada a l'atmosfera terrestre l'any 2008. El suplement de ciència sembla dedicat avui monogràficament a l'astronomia, doncs s'hi menciona també la destitució i empresonament del responsable de l'observatori astronòmic de Sant Petersburg, acusat d'espionatge. Espionatge! En aquests temps! Però no s'havia acabat la guerra freda?

A la plana de successos hi apareix destacada una de les típiques notícies macabres que anys enrere es reservaven per a diaris escombraria. El descobriment de dos cadàvers a les platges de Tenerife, home i dona, en procés d'identificació i amb evidents signes de violència, que amenaça amb desestabilitzar la temporada turística de la zona.

Mentre acabo de llegir i d'engolir els cereals, sona el telèfon del menjador. Despenjo l'auricular i reconec la veu neguitosa del meu xicot.

-Lluïsa? -la veu del Carles sona nerviosa, com sempre en aquests casos.

-Si, Carles -responc reprimint el riure.

-Escolta, tinc la sensació que fa hores que t'espero! Afanya't, no voldria que arribéssim tard a l'aeroport. Ja saps el que m'ha costat trobar els bitllets d'avió per aquest cap de setmana a Mallorca.

-Va home! Ja estava gairebé a punt. Et prometo que no arribaré tard.

Penjo el telèfon amb una sensació de "déjà vu". El Carles és tant predictible! Sempre es posa igual de nerviós quan ha de fer alguna cosa diferent. Mentre m'acabo el meu cafè amb llet, llenço el diari a sobre el sofà i després m'afanyo a acabar de fer la maleta. Continuo pensant amb el Carles. No sé perquè s'amoïna tant el meu xicot. Tenim tot el temps del món davant nostre, i, el més important, un futur per explorar junts.

Comentaris

  • La història t'atrapa[Ofensiu]
    copernic | 18-03-2007 | Valoració: 10

    hehehe, ara me'n adono que mai millor dit. Ets un gran narrador. Ja ho vas demostrar amb Zollverein. A part d'escriure bé és essencial trobar una bona història i aquesta és interesantíssima. La teoria del big crash aplicada al temps em sembla molt encertada per l'interés que desperta. Un deu doncs per l'elecció del tema i un deu per la concepció, pel desenvolupament, pel final. Només he trobat alguna expressió en algun moment que m'ha semblat massa col.loquial. "Peccata minuta" en un relat que es llegeix amb evident interés fins al final. Ens veiem el dimecres?.

  • He devorat literalment...[Ofensiu]
    pivotatomic | 17-09-2006 | Valoració: 10

    ...el teu relat. Mentre el llegia pensava que m'agradava però que faltava massa temps per arribar al Big Crash com per que la notícia impactés. Llavors, m'has sorprès amb la teoria sobre el temps i amb els primers símptomes que la regressió havia començat... i he flipat.

    Com altres relats teus, em sembla impecable en l'estil i realment interessant pel que fa a la història. Generalment, el que trobo a faltar en aquest web és la capacitat per explicar una història i fer-ho de forma apassionant. Tu, company, em sembles un narrador de raça. Sense virtuosismes estilístics però amb una capacitat envejable per narrar i, sobretot, per mantenir al lector dins el relat fins la darrera línea.

    I parlant de la darrera línea... esplèndida. No sé per què, m'ha recordat el final d'una peli de James Bond, en la que ell, inclinat sobre el cadàver de la seva esposa, li murmura... "descansa, amor meu. No tinguis pressa. Tenim tot el temps del món".

    Un triple des del mig del camp per a tu!

    Et seguiré llegint

  • En Peres és una mica alarmista...;-)[Ofensiu]
    Brida | 03-06-2006

    (i espero q no se m'enfadi si llegeix això, q ho dic de bon rotllo, eh?!)

    Carles, jo també m'he llegit el teu relat, i l'he trobat d'allò més inquietant. Aquestes coses que van més enllà de la comprensió humana em fascinen i m'aterren al mateix temps. M'encanta llegir sobre teories de cap on va l'univers, però em passa igual que amb una pel·lícula de por abans d'anar a dormir.:-)

    Per la coincidència de títol amb el del meu relat, no et preocupis gens ni mica! I ara! A mi fins i tot m'agraden aquestes casualitats: és ben curiós la diversitat que poden amagar dues històries amb el mateix títol, no creus? I d'altra banda és relativament fàcil coincidir amb un títol que ja s'hagi fet servir.;-)

    Crec que no t'havia llegit mai, abans, i aquesta, certament no serà l'última vegada.

    Fins aviat,

    m

  • primer[Ofensiu]
    peres | 03-06-2006

    contesto la pregunta de Qwark: "Per què el Manuel no envia còpia de l'article a tothom de l'equip en comptes de dir-li a la Sonia que ho faci?"

    Doncs suposo que és perquè el Manuel tot just ha apagat l'ordinador i té por que no tindrà temps de tornar-lo a engegar i enviar el missatge. Li sembla que només té uns segons de coll abans no l'enxampin els pinxos que el vénen a buscar, i amb uns segons l'únic que pot fer és una trucada telefònica. Suposo que la pregunta d'en Qwark es deu resoldre així.

    Dit això, i encara que ara després de resoldre aquest dubte potser sembli que en sé molt sobre aquestes coses, la veritat és que el món de la ciència em supera bastant, però crec que la tesi del relat l'he entès bé, perquè està molt ben desenrotllada. I sempre em fa content veure que entenc una cosa de ciències. O sigui que et felicito, Carles. I com a thriller és boníssim. La distribució d'escenaris pel món és molt interessant.

    Potser em falla una mica que havent-hi tants testimonis la cosa es pugui resoldre amb un parell o tres de cadàvers i un telescopi inutilitzat, però la ficció és així. És evident que amb més gruix de relat la cosa es podria complicar molt més, però per mi té la mida i l'estructura justa per a un relat breu.

    Una última cosa: per què no envies aquest relat al concurs de tertúlia digital? Crec que compleix les bases...

  • fascinant[Ofensiu]
    qwark | 01-06-2006

    Relat de ciència-ficció de la bona (em sembla que li diuen hard ), és a dir no aquella de monstres i efectes especials sinó aquella especulativa, que fa pensar. Sens dubte tens la imaginació necessària i també uns coneixements notables sobre aspectes científics. A més, la història està ben narrada, com tot el que escrius.

    En tot cas la ciència-ficció és un gènere difícil. I t'he trobat algunes incoherències. O almenys aspectes que no he entès.

    Per què el Manuel no envia còpia de l'article a tothom de l'equip en comptes de dir-li a la Sonia que ho faci?
    L'article està molt ben explicat, és fàcil de llegir. Precissament per això, no sembla destinat a cap revista científica, almenys de les que he llegit jo. Com a molt, al Muy Interesante.
    Finalment, amb això que el temps tira enrera, jo m'he imaginat com una pel·lícula marxa enrera. És a dir que s'atura en un punt (i en aquest punt, amb el temps aturat, què passa?) i comença a tirar enrera. El sol surt per l'oest, les cendres i el fum es converteixen en arbres (o en persones, que acaben les seves existències al ventre de les seves mares) i la pluja surt de la terra per anar a parar als núvols. Si això passés al 1999, ara no viuriem al 2006. Ja sé que és ficció, però igualment trobo que tindria més gràcia fer-lo "possible".

    Per cert, la setmana passada vaig llegir un relat que m'encanta, de l'Asimov, on especula amb l'altre final possible (i segons els experts, més probable) de l'Univers. Es diu "The Last Question" i potser al final, hi podriem veure algun paral·lelisme amb la teva teoria.

  • Enhorabona![Ofensiu]
    Unaquimera | 29-05-2006 | Valoració: 10

    per aquest relat interessant, molt ben tramat, que manté l' interès des del començament fins l'últim gir: he gaudit de cada paràgraf del text, que m'ha sorprès contínuament amb diferents nivells dins d'un contínuum de prosa clara, directa, només aparentment senzilla.

    He gaudit amb rases irònicament subtils :"Literalment, l'orgull de la NASA que havia costat milions de dòlars, era miop"

    He trobat frases reflexivament filosòfiques :"Als seus quaranta tres anys, ha après que la cobdícia, l'enveja i la corrupció no són sols patrimoni dels polítics i de les multinacionals. També en el món de la ciència el millor i el pitjor dels éssers humans és capaç d'aflorar"

    He rellegit frases d'una prosa científicament poètica : "… l'univers s'expandiria contínuament, fins convertir-se en una vastitud freda i morta... "Un model, polsant, de creacions i col·lapses..."

    M'he sobtat amb frases sorprenents tan pel contingut com pel plantejament formal: "una quarta dimensió presonera en el nucli original es va desentortolligar només a mitges. Una dimensió en la qual sols podem moure'ns en un sentit, i que condemna tots els éssers vius i inanimats d'aquest cicle còsmic a tenir un inici i un final, sense possibilitat de desfer camí. Aquesta quarta dimensió és el temps."

    He assaborit sentències colpidores: "hem arribat a l'equinocci de la nostra història"

    Davant de tot això i alguna cosa més que em deixo per no allargar-me massa, torno al començament: enhorabona, m'ha agradat molt el teu relat!

    Et tornaré a llegir, per conèixer altres textos teus, ara que t'he descobert.
    T'envio una abraçada encantada,
    Una quimera


  • m'ha fet gràcia[Ofensiu]
    peres | 29-05-2006 | Valoració: 10

    veure que utilitzes el mateix títol d'un relat d'una altra de les Grans Autores de RC, na Brida. Ja li ho he dit a ella i sé que no s'enfadarà, perquè és evident que no l'hi has copiat pas.

    Ara no tinc temps de comentar-te res del relat. A veure si hi penso més tard i torno a dir-te alguna cosa més específica.

  • Big Crash.[Ofensiu]
    Arbequina | 28-05-2006 | Valoració: 8

    He llegit el teu relat amb molt de gust. De fet, fa poc que rondo per RC; curiosament, la vaig trobar per l'atzar... buscant relats de ciència ficció.
    En fi, m'he imprimit el teu relat i he gaudit les seves cinc pàgines. M'agrada la ciència ficció per què fa pensar.
    I tu toques un parell o tres de temes que a mi m'apassionen.
    Curiosament, jo (que no sóc estrictament de ciències) vaig tindre el primer contacte amb la teoria del Big Crash des de la filosofia. Nietzsche, per desenvolupar la seva doctrina de l'etern retorn, es basava en el Big Crash. Creia que com les possiblitats són finites i el temps infinit, tot s'havia de repetir. Tu, però, em sorprens amb una idea més innovadora: el temps enrere. La veritat, em costa d'imaginar-m'ho, però les coses són increïbles fins que es fan realitat. És una idea suggerent. Clar que em pregunto, si el temps va enrere, no repetirem forçosament els errors del passat?
    Trobo l'estructura del text molt adecuada al relat; és, per mi, un clar acert.
    I potser el punt que trobo més fluix és l'aspecte social de tot plegat. Les animalades que s'han dit per tots costats (religions, esotèrics, científics) no fan pensar que ningú pugui tindre escrúpuls alhora de comunicar quelcom observat. Sobretot aquest tipus de notícies.
    Baja, que ja tens un lector més per al teu proper relat (que apareixerà, no?) Inclús pot ser que n'agafi dels que ja has publicat (les meves reticencies són per què m'ha astorat la quantitat de coses publicades que hi ha a RC, tant, que m'he imposat llegir el que es publiqui d'ara en endavant).

  • Vers el roig extrem.[Ofensiu]
    Jofre | 28-05-2006 | Valoració: 10

    Un relat instructiu amb una instantània final, social i reveladora.
    Des del principi, Carles, exposes i enllaces un ampli espectre d'idees sempre amb els peus a terra, amb compromís, tenint present les evidències de les teories cosmològiques i astrofísiques actuals.

    Bon cop d'Efecte Doppler. Enhorabona i paciència com la del protagonista.
    Jofre.

  • avui ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 26-05-2006

    he llegit els teus dos darrers relats, m'agrada imprimir-los i llegir-los amb tranquil.litat, el millor comentari que et puc fer, que sempre em qued amb les ganes de continuar ... ja saps que fa temps est un dels meus autors preferits.

    Una aferrada

    Conxa

  • Excel·lent...[Ofensiu]
    AVERROIS | 26-05-2006 | Valoració: 10

    ...a mi que m'agraden aquests temes crec que ho has brodat. La veritat és que potser molt més real del que sembla. El Big crash és una teoria que ja havia llegit, però la questió del temps enrera és una idea nova per mi i molt bona. Bé en fi, molt bé. Una abraçada.

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

236 Comentaris

91154 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com