OPINIÓ CRIMINAL

Els suïcides estan tots bojos, els haurien de matar abans. La frase, en veu alta, plana i cau en un forat de silenci. Trontolla la taula on atapeïts, la colla celebra l’aniversari del més gran, tots són adults fets i drets i es coneixen, o no, de molts anys. El cas és que ningú sap com s’ha escolat el tema a la sobretaula, potser pels efectes de la beguda, potser l’atzar del destí, però el setciències que ho manega tot i és dels que els agrada escoltar-se, és el que ha llençat la proclama i s’ha quedat tant ample. Ell no en té de dimonis, diu, i de sentiments cap ni un, pensen els altres. Quan ho diu però, no aixeca la mirada, ho fa amb el cap cot, sense vergonya però. És un dard enverinat allunyat de les contemplacions. La seva parella, que no dona, somiqueja i li fot un clatellot sonor. Ella va perdre un germà en aquestes circumstàncies i ja se les van tenir. Ho sabien tots. Ell tossut insisteix intentant convèncer tothom amb l’arma del to de veu, però es troba amb una forta resistència dialèctica. La paraula de set lletres encara espanta i s’escombra sota l’estora del que diran. Els secrets de cada família segueixen la tradició. Un dels assistents al sopar contradiu amb coneixement de causa l’opinió, i observa la sorpresa al rostre dels comensals ignorants de l’esdevenir, mentre narra la penitència de les conseqüències. Ha aixecat la catifa dels mals endreços i comencen a florir els dols de coneixença. El setciències ancorat en un passat inquisitiu és del parer que no tenen dret ni a l’enterrament. Ha perdut el senderi i les venes del seu coll semblen a punt d’esclatar. De cop el silenci desperta amb uns trucs consistents a la porta. És tard i el poble endormiscat parla atrafegadament en boca del doctor i de l’algutzir. De fons, una campanada mal sonada certifica la nova. El fill adolescent del setciències s’ha penjat del campanar. I la nit és menja la foscor de les set lletres.