Mascotes…?

On sóc?

S'ha despertat i sent dolor al ventre, en una orella, sota els ulls. El notarà més quan l'anestèsia deixi de fer efecte. Es troba enquibida en un espai força estret amb el terra tou: una flassadeta. Borrosament veu un emmarcament reixat, la porta del transportador. Percep sons i olors desconegudes. Una mà obre i fa per tocar-la. Esbufega dèbilment.

Què m'ha passat?

Lentament, mentre es va recuperant, recorda. Aquell menjar flairós gens habitual que l'ha atret, tant de passar gana. El camp del pagès i el solar a tocar abandonat procuren ratolins i insectes varis, però no en nombre suficient per a una colònia de mig centenar de felins. Aleshores cal aventurar-se al carrer, jungla amb vehicles letals, i assolir els contenidors tant de dia com de nit. Li pasa pel cap un dels seus germans esclafat mentre un cotxe aparcava. Aquell cos belluguet rebentat. Li ve una fiblada gens física.

Què m'han fet?

Ignora que mai podrà gatinar, que no podrà llepar els menuts i transportar-los agafant-los pel clatell, ni els podrà alletar, ni jugar amb ells: una seducció que li plaïa més enllà de l'instint animal i que l'esterilització ha mutilat.

Però ha fet sort. Aquesta gata de tres colors amb el blanc imperant, una calicó, atrapada pels de la protectora i duta al veterinari a operar i marcar (si es veiés en un mirall copsaria que li han tallat un trosset d’una orella) és volguda per una família d’humans. El nen ha plorat d’alegria perquè la felina és tan igual a la que se’ls ha mort fa uns mesos i que procedia del mateix lloc. Quan s’ha adonat dels tall profunds dels filferros de la trampa tan a prop dels òrgans de la vista se li ha trencat el cor. L’ha volguda alliberar.

Què faig?

Esgarrapa el nen que s’aparta. Salta i fuig com una exhalació. Ha anat d’un pèl: el pare tanca d’una revolada la finestra, la gata hi topa i, com boja, corre fins amagar-se sota un moble.

Amb confiança i paciència s’adaptarà. Tindrà prou llibertat i molta seguretat. I, el millor: amor.

tyb

El fox-terrier ho mira tot disparadament, només és ulls, aquell rostre caní sense rastre de res més que l'espant. El pèl curt de la bestiola no ajuda gaire contra el vent que glaça fins a la medul·la amb aquell so terroritzador, aquell udolar que no adula gens, ni acarona, ni estima cap cèl·lula. Branques esgarranxaires que es vinclen prop d'ell li sacsegen el cor que batega massa acceleradament. Avança lentament, saltironeja, tremola i l'ànima tem que el fred l'assoleixi, que la nit de fora porti la nit a dins.

Monstres alats intenten, de cop, encalçar-lo. Emeten uns esgarips infernals. Becs i urpes. El fugir d'en Bobby és maldestre. Amb tot, fa sort i pot arraulir-se en un clot d'un tronc d'arbre centenari acollidor que no espanta ni malmira. És un vell garrofer que, esgarrifat, s'ha fet veure per ajudar-lo, il·luminat per un raig selènic esperançador.

En Bobby és una engruna, és un tros de fulla, és un còdol esberlat. Plora procurant no fer-se sentir.

El bon arbre li fa arribar escalfor i es crea un vincle. L'animal li conta la seva història i el savi vegetal l'escolta. I així les paraules de Bobby van de la terra on hi ha les arrels fins al cel, on hi ha els estels.

Un gos menut i bufó va ser seducció per a aquella família que només sabia copiar estils de vida. El van comprar i regalar a la nena. Va ser tan feliç de tenir una llar! Però era de mena inquiet i belluguet, li calia moviment. I no el treien cada dia, aviat se'n van cansar. Quan ell es va escapar per necessitat i un camió el va atropellar en un carrer ple d'altres taurons. Amb una cama fotuda aquell ca esdevenia nosa i despesa.

Una sortida al bosc, un abandó i una consciència inexistent. Quan el gos mori, d'aquí poc, ja hauran comprat un conillet d'angora, que sembla ser que s'estila.


Mena

La llum intimista dels fanals del carrer entra lentament per la finestra, a mida que el dia fina i la nit s'espargeix arreu, tan negrament fosca, tan obscurament estalzim o atzabeja. L'estança mostra un aire acollidor, feina de decoració encarregada. El llit amb la roba blanca impol·luta polidament planxada i l'edredó flonjo de retalls de coloraines escollides amb motius eròtico-kamasútrics -hores llargues de feina- que una parenta empobrida regala per quatre xavos, apart de fer-li de dona de la neteja.


Una seducció, tot plegat. Ella es treu la mandra i estira l'esquena. És tan flexible i tan sensual i tan de fer coqueteries rere el cocoter d'interior que sempre acaba morint-se!
Ell se la mira de cua d'ull i remena la cua.

-Tira-te'm i mata'm de plaer!- exclama ella, viciosament.
-Et lleparé fins a l'ànima, felina meva!

Ella es posa de quatre grapes, provocativament. Quan sent les envestides que la traslladen a l'imperi dels sentits encara té esma de gemeguejar:

-Ufffff...i encara em queden sis vides!
-Guau! Que bé que et mous, preciosa!- a ell li cau la bava, embriac de desig.

Els ve un clímax abracadabrant. Miola ella, lladra ell, com un lladre amb festí gras.



Quan ell hagi marxat, després de tanta moguda, la marcolfa d'standig comptarà els 200 euros i apartarà els 20 de la vànova que aquella innocent que mai s'ha fotut un rosco va elaborar, la qual, al seu torn, donarà 10 euros a la Protectora, d'on ha tret la gata i el gos que estima i li fan companyia i que quan veuen apàreixer la cosina un la vol mossegar i l'altra, esgarrapar. "Són molt passionals', els excusa la seva mestressa, dibuixant un somriure entre tímid i pueril.


TGNK

El "PUSSIN", un gat de "carrer", fa dies que no es troba bé, porta de cap a la seva mestressa. De fet, ja no gaire, el "MISH" va fer el mateix, de cop ja no mengen, van perdent pes i es van apagant, just com una espelma a la que li treus l´aire, es van empititint, empetitint lentament fins que deixen de ser....i no hi ha més. .

El "JACKY", un yorkshire de 9 anys, que també voltava per casa, sense cap simptoma de malaltia, va deixar la mestressa un dia 2 de setembre, va quedar-se aclofat al sofà i ja no va despertar. Potser va considerar que era la millor manera de marxar, sense preocupar la mestressa, per la que es delia, i hagués donat, fins i tot, la seva vida, n´estic segur. I l´endemà de que ell desapareixés va finar el "Pussin". Gat i gos practicament junts en el darrer viatge van crear un gran buit a on fins unes hores abans omplien de vida.

I la vida va continuar després d´aquesta connexió-coincidència-complicitat-fatalitat, digueu-ne com volgueu, dos buits que es creen en un mateix lloc, en un mateix espai de temps, en un mateix cor. I, després, el silenci, el dol, la pena, la ràbia i passa el temps...i tot passa però poc s´oblida.

I, farà cosa de dos mesos, unes ventolades van esbotzar les gàbies de la gossera de la meva ciutat, i va arribar el Grey, en acollida. Just la tercera nit que estava amb ell al menjador, dos desconeguts en fase de seducció....un gos va cridar a la tele i jo vaig seguir el crit amb una temptativa d´udol, i el Grey s´hi va sumar, i va udolar i ho féu talment com un llop (realment hi vaig veure un llop), va ser un dels millors regals que m´han fet....i dono fe que em va fer posar la pell de gallina.

I, justament va udolar com ànima en pena, en el mateix lloc exacte on ens va deixar el Jacky (digueu-li connexió, complicitat, coincidència, atzar...). M´és igual...va ser així!.

Quan jo era jovenet, i això es perd en la nit dels temps, la paraula mascota per a mi tenia el sentit de talismà, fetitxe, amulet... No sé pas des de quan se li dóna aquest nom a qualsevol animaló de companyia que hom tingui per casa, animalons que preferentment acostumen a ser gats i gossos de carrer o de raça i d’excel·lent pedigrí.

A casa dels meus avis, que era una casa de pagès situada al barri de La Clota, que actualment forma part del districte d’Horta-Guinardó... bé qui en vulgui més detalls que ara no fan al cas, els pot trobar al Google. Doncs com anava dient, a casa dels meus avis sempre havien tingut gats i gossa; els gats per a mantenir lliure d’okupes els galliners i que l’aviram estigués més còmode i la gossa per avisar d’estranys dins la finca.

De gats, potser n’hi havia quatre o cinc i no tenien nom, almenys jo no ho recordo pas; la gossa, però, sí que en tenia. Les diferents gosses que van tenir, totes, totes gaudien del nom de LILA. Cíclicament quan tenia cadells i ja començava a tocar, es quedaven una gossa i la resta la repartien com podien entre veïns o coneguts.

A casa dels avis hi havia un cosí, un xic més gran que jo, amb el qual vàrem compartir moltes coses: jocs, escola, secrets... Una de les coses que ens produïa una forta seducció era quan la gossa tenia cadells. Ens hi acostàvem lentament fins a tocar-los i els agafàvem amb molta cura. La gossa ens mirava i mai no es queixava, mai no feia el més mínim lladruc i nosaltres li ho agraíem acariciant-la també a ella.

També recordo una de les gosses alletant tres gatets... Quin instint!

Amb tot això he mirat al DIEC la paraula mascota, i diu: Persona, animal o cosa que hom considera que porta sort.

Entre nosaltres, jo no considero que sigui gaire sort tenir de recollir les cagarades dels gossos pel carrer ni netejar les cagadores dels gats per casa.

Les òlibes ululen a l'exterior, quan la nit avança a marxes forçades. És un bon auguri, ho pressent. És gat vell i sap què signifiquen les bones vibracions; ell es guia pel cor. Lentament, abans que la mandra l'endormisqui, repeteix dins del seu cap els fets del dia d'avui, en arribar al luxós palau, on les zones enjardinades són extenses i els gossos i d'altres espècies domesticades s'hi arraïmen. Fora del recinte, cérvols, senglars i daines no són tan dòcils com els animals de companyia, inclòs ell mateix, i sols es deixen atrapar per les escopetes.

El primer contacte és afable, distès, a pesar del nerviosisme del començament. Trobar-se cara a cara amb l'amo sempre provoca respecte, però ho trampeja amb una abaixada d'ulls tan plena de seducció com de temor. Quan li indica que s'apropi més, sap que ha tingut l'efecte esperat: ja el té a la butxaca. La connexió visual és satisfactòria, i les seves paraules, carregades de complicitat, li vaticinen una relació extraordinària, carn i ungla diu ell. Cul i merda, apuntaran els envejosos.

Respira fondo, alleujat. Com si la nova llar li conferís el confort i les comoditats que durant tant de temps ha perseguit. Ara s'adona que la mà que l'amo li allarga no l'ha de mossegar, i es mantindrà fidel, mesell i llagoter fins a l'extenuació, perquè els rumors que li arriben sobre caceres d'elefants són certs. I ell, pessimista de mena, vol descartar aquesta fi per als seus ossos. És un gallina, ho reconeix, a banda de gos falder. Però, segons com es miri, també és una fura, malgrat que les males llengües el titllin de voltor, per l'aparent perícia i l'oportunisme que traspua. Seguirà endavant, ara que té el rei al seu favor; sols li resta ensabonar-lo convenientment amb l'assiduïtat que el caracteritza, i li demostrarà la submissió absoluta, com la primera de les seves mascotes.

S'ha adormit profundament, encara vestit, i somnia en l'endemà, quan comenci a greixar els engranatges del país, com ha promès, dies enrere, des del balcó del carrer Gènova, amb la vèrbola de parlar sense dir res.


d.

L'Spit i jo anem pel carrer, passejant, com tantes altres vegades. He de caminar lentament, el meu amic té moltes dificultats de mobilitat; de tant en tant m'aturo i, per no tibar-lo de la cadena, l'espero. Ell em mira amb aquella mirada especial, seductora, amb aquell iris mig blau, amb aquella seriositat elegant de llop domesticat; els huskies són així. Aprofito que tenim un banc a tocar i m'assec. Ell no. Li costa asseure's malgrat la cortisona que ja fa més d'un any que pren cada dia. A vegades, a casa, s'hi passa una bona estona intentant-ho i gemegant. Desembolico el pastisset que li he comprat i li ofereixo. Un pastisset! Com a regal de comiat no és gran cosa però no se m'ha acudit res que li pogués agradar més. Vigilo que no em mossegui sense voler, no calcula bé les distàncies, no sé si per problemes de visió o que. Se'l menja en una revolada i mentre ho fa, per uns moments, recobra la seva antiga vitalitat i puc tornar a veure aquell gos que, no fa pas tant, em seguia hores i hores per la muntanya corrent, com si res, darrere la bici.
Continuem el passeig fins a arribar al veterinari. Normalment hi entra sense recança, però avui, davant de la meva sorpresa, no ho fa; avui no vol entrar. L'acaricio i menteixo: li dic que no passa res. I naturalment ell, com sempre, em fa cas. És la darrera traïció.

Entrem tots dos, però al cap de mitja hora, només surto jo. Ara podria caminar lleuger, però vaig més lent que abans. No entenc per què collons la cadena i el collaret que porto a la mà, pengim-penjam, són tan pesats. Paro en un bar i em prenc una cervesa. I després una més. I una tercera. Quan el cambrer xinès em mira malament, pago i marxo. No són ni les set de la tarda, però ja és de nit. Fa molt fred.

Fins aviat, t'estimo husky.