Gràcies, Nubada

1. El refugi, de Sergi Yagüe Garcia

Era una bogeria, però ja estava fet.
Havia aconseguit convèncer la seva germana per què fes de tieta i ajudés el marit amb la canalla, va treure's de la màniga un congrés de cap de setmana i va fer una bossa amb poc equipatge, però d'abric, que allà on anava hi faria fred.
Va agafar un taxi fins a l'aeroport i allà, en comptes d'agafar un avió, va ser recollida per un home jove en un tot terreny blau.
-Puja! -va oferir ell.
I ella ho va fer.

L'havia conegut a l'edifici d'oficines on treballava. Era més jove que ella, quinze anys més jove, però hi havia hagut una terrible atracció entre ells des del principi. Després de flirtejar com dos adolescents i de fer l'amor un dia a l'interior d'una sala de reunions buida, no sabia ni de quina empresa, ell li proposà passar el cap de setmana al seu refugi de muntanya.
Al principi ella s'hi va negar, però ell sabia ser molt convincent. Finalment, van acabar traçant el pla que ara duien a terme i que els portaria a algun lloc més indefinit i aïllat que la pròpia construcció de fusta perduda als Alps.
Ell va conduir amb un somriure que semblava tan perpetu com les neus dels cims. Ella no va començar a fer-ho fins que no va veure caure el primer floc, brillant i com de cotó...
Aviat la nevada va amoïnar-la. La neu queia amb força i la línia de l'horitzó era un record vague a les finestres del cotxe.
-Ja arribem -va dir ell.
Efectivament, al cap de pocs minuts, el tot terreny es desviava per una carretera secundària que s'enfilava serpentejant, per les muntanyes i que els menà fins al refugi.
La cabana estava envoltada de neu. La part posterior, on devia haver un pati, era pràcticament colgada fins a la teulada i només la porta i els seus voltants apareixien lliures, netejats recentment.
-A vegades et quedes aïllat durant dies, però no t'amoïnis: ho tinc tot preparat -digué ell.
La va fer baixar del cotxe i va carregar les bosses. Un cop a l'interior de la cabana, ella es relaxà immediatament. La llar de foc treballava a ple rendiment, hi havia una il·luminació tènue i sensual i sonava una música que transformava l'ambient en setí.
Ell va deixar les bosses a terra i la va abraçar, la va besar, la va despullar. Poc després, tots dos van rodolar per terra, i així van passar gran part de la nit, desprenent més escalfor que el foc que crepitava a la llar…

Ella es va despertar. Tot d'una tenia fred. Es va intentar girar però no va poder.
Què passa? -pensà.
Va mirar al seu voltant i un crit se li encallà a la gola. Estava envoltada de neu. Quan va intentar buscar el seu amant, el va trobar, somrient, uns metres per sobre d'ella. Amb una pala, la sepultava en neu, al pati de darrera del refugi.
Junt amb totes les altres…

----------

Una aparent història d'infidelitat i amor apassionat, que no destapes fins a l'últim paràgraf. M'agraden les comparacions que hi van sortint com "algun lloc més indefinit i aïllat que la pròpia construcció de fusta", "somriure perpetu com la neu dels cims", "més escalfor que el foc de la llar". I, al final, una frase determinant, "Junt amb totes les altres...", que et confirma la primera frase del relat: era una bogeria.

Filant prim, a "per què fes de tieta" el "perquè" ha d'anar junt. I una altra observació: quan dius "Ella no va començar a fer-ho fins que no va veure caure el primer floc..." no s'entén què és ben bé el que va començar a fer, suposo que somriure, però no veig que acabi de lligar. I l'altra: "on devia haver un pati" jo diria: "on hi devia haver un pati".

Molt ben redactat i estructurat. 500 paraules clavades que després de la primera lectura vénen de gust de tornar a llegir amb una altra perspectiva.


Era una bogeria, però ja estava fet.
Havia aconseguit convèncer la seva germana per què fes de tieta i ajudés el marit amb la canalla, va treure's de la màniga un congrés de cap de setmana i va fer una bossa amb poc equipatge, però d'abric, que allà on anava hi faria fred.
Va agafar un taxi fins a l'aeroport i allà, en comptes d'agafar un avió, va ser recollida per un home jove en un tot terreny blau.
-Puja! -va oferir ell.
I ella ho va fer.

L'havia conegut a l'edifici d'oficines on treballava. Era més jove que ella, quinze anys més jove, però hi havia hagut una terrible atracció entre ells des del principi. Després de flirtejar com dos adolescents i de fer l'amor un dia a l'interior d'una sala de reunions buida, no sabia ni de quina empresa, ell li proposà passar el cap de setmana al seu refugi de muntanya.
Al principi ella s'hi va negar, però ell sabia ser molt convincent. Finalment, van acabar traçant el pla que ara duien a terme i que els portaria a algun lloc més indefinit i aïllat que la pròpia construcció de fusta perduda als Alps.
Ell va conduir amb un somriure que semblava tan perpetu com les neus dels cims. Ella no va començar a fer-ho fins que no va veure caure el primer floc, brillant i com de cotó...
Aviat la nevada va amoïnar-la. La neu queia amb força i la línia de l'horitzó era un record vague a les finestres del cotxe.
-Ja arribem -va dir ell.
Efectivament, al cap de pocs minuts, el tot terreny es desviava per una carretera secundària que s'enfilava serpentejant, per les muntanyes i que els menà fins al refugi.
La cabana estava envoltada de neu. La part posterior, on devia haver un pati, era pràcticament colgada fins a la teulada i només la porta i els seus voltants apareixien lliures, netejats recentment.
-A vegades et quedes aïllat durant dies, però no t'amoïnis: ho tinc tot preparat -digué ell.
La va fer baixar del cotxe i va carregar les bosses. Un cop a l'interior de la cabana, ella es relaxà immediatament. La llar de foc treballava a ple rendiment, hi havia una il·luminació tènue i sensual i sonava una música que transformava l'ambient en setí.
Ell va deixar les bosses a terra i la va abraçar, la va besar, la va despullar. Poc després, tots dos van rodolar per terra, i així van passar gran part de la nit, desprenent més escalfor que el foc que crepitava a la llar…

Ella es va despertar. Tot d'una tenia fred. Es va intentar girar però no va poder.
Què passa? -pensà.
Va mirar al seu voltant i un crit se li encallà a la gola. Estava envoltada de neu. Quan va intentar buscar el seu amant, el va trobar, somrient, uns metres per sobre d'ella. Amb una pala, la sepultava en neu, al pati de darrera del refugi.
Junt amb totes les altres…

----------

Una aparent història d'infidelitat i amor apassionat, que no destapes fins a l'últim paràgraf. M'agraden les comparacions que hi van sortint com "algun lloc més indefinit i aïllat que la pròpia construcció de fusta", "somriure perpetu com la neu dels cims", "més escalfor que el foc de la llar". I, al final, una frase determinant, "Junt amb totes les altres...", que et confirma la primera frase del relat: era una bogeria.

Filant prim, a "per què fes de tieta" el "perquè" ha d'anar junt. I una altra observació: quan dius "Ella no va començar a fer-ho fins que no va veure caure el primer floc..." no s'entén què és ben bé el que va començar a fer, suposo que somriure, però no veig que acabi de lligar. I l'altra: "on devia haver un pati" jo diria: "on hi devia haver un pati".

Molt ben redactat i estructurat. 500 paraules clavades que després de la primera lectura vénen de gust de tornar a llegir amb una altra perspectiva.

3. Música d'hivern, d'Amaretta

(*)Með suð í eyrum við spilum endalaust
[Amb el zumzeig a les oïdes juguem eternament, nom del darrer disc de Sigur Rós]

Sense cap motiu, marxa. Escolta Sigur Rós i desapareix del món. El carrer és nevat, buit de gent, que deu estar-se a casa amb la llar de foc encesa. Amb un zumzeig en les oïdes jugarà eternament (*) i el sol cau en l'horitzó, crepuscle rogenc que deixa el fred de la imminent nevada i la música no desapareix. Tot i trobar-se a una remota ciutat enmig del no-res, que no reconeix ja. A la seva Suècia natal. Es crea un microcosmos personal, on la canalla és feliç i ell se sap estimat per algú, on la perfecció existeix inclús quan tot és negre amb la foscor de la depressió. I camina sense direcció aparent però sap cap a on va. Carrers deserts i fanals a punt d'encendre's. La seva barriada queda enrere. Si troba cap individu ara no el reconeixerà. Els flocs de neu cauen de forma uniforme, els mira i els troba perfectes. Perfectes com la seva deformitat. Aquest cervell seu que no para de crear pensaments, intermitències de la coherència, un boig canta dins del seu cap. El fred extrem no el congela i no calla, crida i gemega, entre les parets del seu crani, el vol mossegar, el coneix, no s'aturarà, no callarà, ell és l'únic d'emmudir aquest cabró que el turmenta i li perfora els timpans, aquesta angoixa constant que li remou les entranyes fins a la sacietat. I jau dins seu i es revolca entre els seus pensaments ordenats i la canalla que és feliç omple de xiscles les estances del seu interior, tots juguen amb ell, eternament, com repeteix Sigur Rós. I per això ha marxat. Sense motiu. Sense cap motiu. Cap al llac gelat. Amb els patins, sense aixecar sospites. El fred ho ha glaçat tot excepte els llocs que sap. Forats enmig del gel com els forats que tothom diu que té dins del cap, per on s'escolen i rodolen la tristesa i la melangia, la pluja i la neu. Follia, bogeria, demència. La que pateix el món. I els pares el vigilen, volen saber què fa en cada moment, com si hagués de justificar cada alenada que respira. I hi ha massa paraules escampades, parlen sense sentit, sense raó ni coneixement. Rumors que el minen, amargor que l'anul·la. Ell se'n vol protegir. Al fons del llac hi ha la fi del zumzeig juganer, el silenci i la pau...

----------

Poc a poc ens fas entrar en aquest personatge turmentat a qui anem descobrint, a base de zumzeig a les oïdes, com una ment angoixada que vol deixar de ser el que li fan entendre que és. L'angoixa acompanya el lector durant tota la lectura: negror, depressió, deformitat, angoixa, xiscles, follia, bogeria, demència... Tot plegat en un llarg i únic paràgraf, amb una frase rere l'altra que no deixen reposar. I, finalment, aquells forats dins el cap... i aquells forats enmig del gel que donaran lloc al silenci i la pau.

Filant prim, canviaria algunes puntuacions, per exemple en la frase: "i el sol cau en l'horitzó, crepuscle rogenc que deixa el fred de la imminent nevada i la música no desapareix". Però per altra bandan és precisament la manera com fas les frases que ajuda a sentir l'angoixa del protagonista.

Molt bé, Amaretta (ets lectora o ens amagues la teva identitat d'autora?).

5. Acte de presència, de manel

Tot va començar un dotze de gener. Uns dies abans l'home del temps havia anunciat l'arribada d'un front fred, d'aquells que es consideren extraordinaris, i més en aquestes contrades. Si bé és cert que, d'entrada, els adults del poble s'ho agafaren com un mala notícia, per allò de carreteres tallades i problemes de comunicació viària en general, la canalla s'ho empassà amb aquella il·lusió innocent i contagiosa pròpia de la seva edat.
El dia s'aixecà tapat, d'una grisor platejada que enfosquia l'ambient, i amb una sensació de proximitat del cel que feia mitja basarda. Tothom sortí al carrer amb botes altes, els abrics cordats fins a dalt, els guants de llana posats i la bufanda embolicada al coll. A primera hora tot va seguir el curs habitual, rutinari: Els despatxos treballaven, les botigues venien, i l'escola, l'única del poble, ensenyava; però el cert és que ningú s'estava de treure el nas de tant el tant per guipar l'horitzó. Aquella sensació de proximitat celestial augmentava per moments.
Passades les dotze del migdia van caure els primers flocs. L'excitació, encara continguda, va esclatar de cop. Està nevant! es sentia per tot els racons de la vila. La poca freqüència de l'esdeveniment era motiu de conversa a tot arreu. No cal dir que fou a l'escola on es produí el més gran esverament, i tots els alumnes es van amorrar a la finestra per contemplar com el cel es desprenia d'aquelles lleugeres volves blanques, com si s'hagués rendit a la contenció que fins llavors el dominava. Bocabadats, guaitaven l'espectacle abduïts per la morositat d'aquella miraculosa i màgica caiguda.
El professor, encomanat d'aquella il·lusió infantil, no va tenir més remei que deixar l'explicació de la regla de tres per un altre dia, i com un nen qualsevol també s'acostà al finestral per contemplar el panorama. Poca estona després, veient com una fina capa blanca gosava cobrir la sorra del pati, donà permís perquè la mainada sortís a esbargir-se. Ja us podeu imaginar la velocitat amb què els nanos van arreplegar abric i guants i van sortir esperitats cap a fora, en mig d'una cridòria espaterrant. Gràcies a la intensitat dels flocs que queien, cada vegada més grossos, aquella fina capa es va engruixir en un no res, i ben aviat començaren a rodolar boles de neu a tort i a dret.
El següent pas fou inevitable, primer van ser les cames, un parell de botifarrons desiguals que van donar pas a un cos totalment deforme. Tot seguit van sorgir dos braços massa prims i petits, per acabar amb un cap força proporcionat, i amb suficient espai per dibuixar-hi uns ulls i una boca prou convincents.
I ja em teniu aquí. I encara gràcies que van aconseguir una escombra com déu mana, perquè per nas, en lloc de la típica pastanaga, em van entaforar un carbassó que algú va xoriçar d'alguna botiga propera. Però què hi farem, poques vegades que faig acte de presència, tampoc voldria queixar-me massa.

----------

Tendre relat d'una nevada en un petit poblet. Enfocat des d'una visió innocent i feliç, com a un esdeveniment divertit i excepcional, especialment per a la canalla. El penúltim paràgraf et fa somriure, quan imagines els nens fent el ninot. Però el clar "I ja em teniu aquí", i l'escombra, i el carbassó... fan que el somriure s'eixampli encara més.

Filant prim... caram manel, no he trobat res!

D'una senzillesa encantadora, és com un conte il·lustrat per a nens, on se't dibuixen mentalment les imatges pàgina a pàgina.

6. Una nit de Nadal, de darkman

Hi ha cap horitzó on clavar la vista? Aquesta nit estic estranyament tranquil·la. Fa fred, sí que en fa, però he deixat de sentir res, cap nosa, cap impressió sensorial.
Primer he vist un floc, després dos, poca estona més tard era una nevada consistent, que anava fent créixer el volum de la neu estesa pel terra, a la plaça que tinc davant dels meus ulls. Encara que prou recollida en aquest portal i entre cartrons poc humits, aquella neu m'ha fet revenir el fred, tot i no sentir-lo, potser perquè ja el tinc com una llosa adherida a la meva ànima, no aliena a la meva realitat.
Volia oblidar, i m'he esbalaït recordant. He viatjat a un passat que tant de bo hagués estat mentida, però m'ha vingut de gust reviure aquells instants. Imatges de felicitat, amb la canalla que jugava al voltant de la taula parada, per gaudir d'una nit de Nadal, tan llunyana com distant d'aquesta, recordo que picàvem una fusta amb un bastó. Penso que eren els meus germans, els havia oblidat. Sé, però, que era allí on els meus pares havien viscut... on varen caure aquelles bombes un hivern, fred també. Una guerra que s'ho va endur tot, fins la felicitat d'aquells records. Era al gener, però, el Nadal d'aquell any també havia estat trist, tant com aquest mateix, potser.
Què hi farem!
Ja no puc lluitar contra el fat anguniós del meu destí. Sé prou bé que retornar al passat sols ho fan els que ja no tenen futur, i el meu és escàs, estic a punt de rodolar penya-segat avall. Destí d'una carena imaginaria, d'una vida que s'ha deixat perdre en l'abisme de la ingratitud; en la ignorància i la ceguesa dels familiars, que absents a la raó, no varen saber veure per on anaven els trets d'aquella vida erràtica, i estèril, que havia començat a corcar els meus peus, els meus braços letàrgics. Moria dia a dia davant de tothom, com una angúnia notable que sols esdevenia un destorb.
Tancaré els ulls, tinc son, i cada cop neva més, no puc seguir mirant els flocs... m'adormo, sort que dins del somni hi veig una llum... un caliu...
Sento com una agonia vital, una freda percepció que se't fica en els ossos i és aleshores quan entens què vol dir tenir fred... tinc son, molta... son, ensopiment; potser vindrà algú i em traurà d'aquest sofriment... estic tremolant tant, que les poques dents que tinc em fan mal, i es claven en els forats que les altres han deixat...

* * *

-Mira mare, una dona dormint al terra, entre la neu.
-Fuig fill, em sembla que no dorm... passa ràpid, au! espavila, que la padrina ens espera per fer cagar el tió...

----------

Una mirada realista a la pobresa derivada de la guerra i la injústicia. Té son... i sent el fred de la neu i de la fredor d'aquest món. Esquivant aquesta realitat que no agrada de veure, la dona que passa se'n va a cagar el tió. Aquella dona també ho feia anys enrere. I la nena, d'aquí uns anys, bé podria estar dormint a terra, entre la neu. O no?

Filant prim... res a dir!

Amb aquest relat, darkman, ens fas remoure les nostres "conscències nadalenques".

7. Lligant caps, de Vladimir

Les aspes del molí giren amb una estridència eixordadora. Es pregunta què hi fa allí estirat, tan abrigat malgrat la calor que l'ofega -els flocs humits que li cauen a la cara són un magre consol-, com ha arribat a aquella absurda posició i perquè li costa tant moure's. A veure. Recorda l'Aina (la secretària més atractiva de l'empresa), la seva proposta ("vols venir a esquiar amb mi aquest cap de setmana?"), la perplexitat davant l'oferiment ("n'estàs segura que no vols anar-hi amb el teu novio?") i els companys colpejant-li les espatlles ("ei, tu, quina sort nano!"). Una el·lipsi formidable -li costa ordenar els pensaments- el trasllada a la recepció del refugi, on l'Aina ha reservat dues habitacions (ell s'havia vist compartint dormitori: a mitjanit, una amical fraternitat pot esdevenir passió desfermada). Però acceptem-ho, és així: dues habitacions i el seu desig, atiat per una conversa engrescadora durant el llarg viatge en cotxe, sobtadament frustrat (sí, és clar, la conversa la recorda bé: la noia ha vessat algunes llàgrimes pel xicot que l'ha abandonada, i els plors ajuden a intimar, reclamen la solidaritat, inciten l'abraçada compassiva).

Més que un molí, sembla un d'aquells monstres de braços imponents dels parcs eòlics. N'han trobat més d'un al llarg del trajecte, dominant l'horitzó amb els seus incansables moviments rotatoris (ell ha aprofitat l'ocasió per explicar un acudit -alguna cosa enginyosa sobre aixelles, però ja ho ha oblidat- que ha fet riure l'Aina; i les rialles -ha pensat, delerós- sovint condueixen a l'afecte). El vent tallava la respiració, un abisme espaordidor: què hi feia allà dalt de la pista, amb les botes ben encaixades als esquís alineats, a punt per llançar-se a un destí fatal? I on era l'Aina? Perquè l'havia deixat tot sol? (I sent la veu d'ella, al refugi: "Vaig a estirar-me una estoneta. Ens veurem al restaurant per dinar alguna cosa". Però quan hi va arribar, a la noia l'envoltaven quatre bavejants adolescents, musculosos i bronzejats. "Anem a la pista negra. Vens amb nosaltres?", li va preguntar ella amb un somriure radiant. "Però no volies dinar abans?", va protestar ell, confús, sentint-se ridículament insignificant). Així que -ara li ve a la memòria- mentre s'estava immòbil abocat al buit, l'Aina i els quatre galifardeus ja l'havien precedit muntanya avall. Era el seu torn -"Apa home, sense por!", li etzibà una veu impacient darrera d'ell- i li va semblar veure l'Aina a baix, saludant-lo ("demostra a aquesta canalla que ets un home", sí, sí, això li havia dit ella a cau d'orella, poc abans de baixar rabent). Llavors el món ha començat a donar voltes, ha vist els esquís sortint disparats al cel com focs d'artifici, i en algun moment mentre baixava rodolant ha pensat: "Però si jo no he esquiat mai en la vida!".

Ara que s'hi fixa, més que un molí, sembla un helicòpter. "Calmi's", li diuen mentre l'estiren amb moltes precaucions a la llitera, "tot anirà bé". Més enllà, l'Aina somica. Un dels joves forçuts l'abraça.

----------

Primer ens trobem un ferit que delira veient aspes de molí i braços eòlics enlloc de l'helicòpter que el ve a rescatar. Després ens expliques la gran patacada del noi que esquia sense saber-ne, engatussat per la noieta que ha incitat la seva abraçada compassiva. Finalment, lligant caps, ens redescobreixes una noia que busca com sigui compassió i afecte, abraçada a un dels joves forçuts que acaba de conèixer.

Filant prim, he trobat una excessiva existència de parèntesis. Podrien estar justificats en el primer paràgraf com a estratègia per donar explicacions, però en el segon paràgraf hi ha un parell de parèntesis que pel meu gust són massa llargs, i que inclouen punts i comes, frases entre guionets, diàlegs entre cometes i interrogacions.

Molt bé, Vladimir. Una història divertida i intel·ligent.

8. Terra cremada, d'Ayurveda

Terra cremada, mort, destrucció, l'hivern és cruel, i els flocs de neu. Infinita caiguda de neu que gela els ànims i les ànimes. Assolament, rostolls i camps erms, ruïnes fins on pot abastar la vista, fins a l'horitzó, que fumeja, roig de mort, negre de cruesa, i la fam i el dolor i els cadàvers, des d'ancians veterans a tendra canalla que no coneix encara la vida. Neu i neu i muntanyes glaçades, planície isolada enmig de la devastació. Plors que són vans, braços que suporten els ferits i els arrosseguen, cap a la llum que no existeix aquí, cap al buit.

Terra cremada, i a les meves espatlles hi ha els esperits dels soldats que han combatut per mi i han perit, sang i vísceres, absència de coratge, pendent per on rodola l'esperança i mans clivellades que recol·lecten els fruits de la pols; no hi ha queviures i l'aigua, ja escadussera, és putrefacta com la cobdícia de conquestes. Ombra, judici de la consciència, gruta insondable de tenebres intactes, el meu nom m'és desconegut ara. I la darrera plaga em segueix, desert interior.

On són els meus homes, on és la meva dignitat? Enterrats sota la neu, aquesta neu que s'amuntega en els camins i ens deixa dins del laberint de la perdició on només hi ha una sortida: la pròpia vida. Cauen un a un i les seves vides es barregen amb la meva agonia de no poder morir immediatament. He de suportar crits i dolor aliens, justícia. Reclamaran justícia quan sàpiguen que sóc botxí en lloc d'Emperador. Mort i més mort i restes de la derrota per on passi...

Es lleva sol en la seva cambra personal. Només un malson, que ja fa setmanes que es repeteix. Ha sentit la ferocitat del pànic dins seu, com un pes enorme que no desapareix ni quan desperta. Abans de reunir-se amb els generals ha de refer-se del tràngol d'aquest somni incessant. No poden veure'l dubtar perquè tenen fe en la seva estratègia, fins i tot en la difícil campanya contra Rússia, confien cegament en ell, en Napoleó Bonaparte, l'estratega per excel·lència, l'home capaç de conquerir el món sencer i de dominar-lo.

----------

Déu n'hi do, quin relat de guerra i destrucció. De fred i de foc. La bogeria de la guerra i la bogeria dels qui la fan. La bogeria dels poderosos. M'ha agradat la frase: "i l'aigua, ja escadussera, és putrefacta com la cobdícia de conquestes". I per damunt de tot, en primer lloc del relat, el patiment dels innocents.

Filant prim, "en lloc" ha d'anar junt: enlloc.

Molt bé, Ayurveda, espero coneixer-te com a autor (si és que encara no n'ets).

9. Nina de neu, d'Unaquimera

Des de l'alba, neva. Erta de fred, sento la neu corrent per les venes.

A la ciutat, feia anys que no passava.
En mi, el fred fa quatre estacions que s'hosteja.
Neva pels carrers que recorro fugint del passat.
Nevisca al pati de l'escola, on la canalla s'esvalota: engrescats per la novetat, els infants cacen neu al vol, entomant-la amb la boca esbatanada, com peixets multicolors engolint un bocí de núvol. Aparto els ulls de la mainada, presa de l'enyor pel fill que no he tingut.
Nevisqueja al parc, on les volves blanques i diminutes es desfan en tocar el vellut verd fosc de les plantes... Blanc sobre verd. Per un moment, torno a veure les meves mans glaçades endreçant les fulles del pom deixat davant del nínxol de la mare.
El banc és mullat, però m'assec. Deixo caure les mans damunt la faldilla de dol. Blanc sobre negre. Recordo les nostres mans sobre el piano: les seves, com ales de papallona sobrevolant les tecles; les meves, resignades formigues obreres, fent escales, fins que l'abraçada maternal recompensava l'esforç amb calidesa i moixaines.
- Seràs artista, nineta! - deia acaronant-me.
Tremolo. La humitat m'envaeix, com va fer la malaltia amb la mare.
M'aixeco, amb el record ressonant a l'ànima.
Neva dins meu. I tot és dur, gris, fred.
Sóc una estàtua fosca entre arbres nus, una nina de neu sobre la grava.
Fa temps que m'esforço per oblidar; no puc.
Encara em turmenten els cops, si els records em fan present la seva violència; encara sento aquells insults que vomitava a raig, ella que abans havia estat incapaç de dir una paraula malsonant sense enrogir. Més ressons.
Camino lentament.
Neva quan arribo al portal. Un floc petit cau dins la bossa quan l'obro per buscar les claus. Trobo primer la del cementeri. Endevino que no podré tornar a viure mentre no perdoni la mare.
Pujo, vaig directa fins al balcó, l'obro de bat a bat. Cel de mercuri. Neu sobre la barana metàl·lica de color grana. Blanc sobre vermell. Sang i carn pàl·lida. L'hemorràgia que esllavissà cuixes avall es va emportar l'amor com una riuada incontrolable; el dolor esborrà la pietat que sentia per ella... A les meves entranyes buides, només va niar un immens iceberg d'odi des d'aquell dia.
Vaig tancar-la lluny amb certificats. El meu cor quedà clausurat amb forrellat.
És hora de fondre l'aterrador glaçó.
Va ser la follia, no la mare m'havia donat vida, qui m'atacà aquell dia malaurat, qui empentant-me, va somriure davant la meva caiguda, qui va escopir-me, cridant que m'ho tenia merescut per puta, per prendre-li l'home, per portar en el ventre un fill del seu mascle. La seva ment embogida substituïa la inacceptable absència del meu pare amb la figura masculina del meu marit: el deliri em feia rival en lloc de filla. Ho sé.
A l'horitzó, que no veig, li explico sense paraules.
Una llàgrima, fruit del desgel, rodola enfora. Després, l'allau resulta imparable.

Continua nevant. Sento la vida corrent per les venes.

----------

Dura i crua història de relacions, emocions i follies entre mare i filla. Amb sentiments contradits, els records dels temps en què la mare era tendra i amorosa es barregen amb els records d'aquella dona que un bon dia emmalalteix i, bojament engelosida, li destrueix la vida que havia de néixer. El títol, nina de neu, suggereixe puresa i innocència de la nena estimada llavors, en contrast amb la duresa en què ha estat tractada. Contrast que també es veu en els colors que apareixen al llarg del relat: "blanc sobre verd", "blanc sobre negre", "blanc sobre vermell".

He mirat de filar prim, però res! No tinc cap canvi per suggerir.

Uf, Unaquimera, has concentrat en 500 paraules una llarguissíma història que podria donar per molt capítols. Molt bona síntesi, carregada de sensibilitat.

Que difícil que m'ho poseu... com que m'he de decidir i es tracta de la meva visió totalment personal,
de moment declaro finalistes:

"El refugi" de Sergi" i "Nina de neu" d'Unaquimera, per l'argument tan ben portat.
"Acte de presència" de manel, perquè m'ha fet somriure.
"Lligant caps" de Vladimir, perquè m'ha fet riure i pensar.


Però, sobretot, perquè m'ha fet remoure la meva "consciència nadalenca"...

"Una nit de Nadal" de darkman.


Darkman, a preparar el repte 364!

I moltes gràcies per la vostra participació!