Comentaris i veredicte al Repte Clàssic DCCLXXII

Tot seguit, la collita de relats d'aquesta convocatòria:

Joan Colom
DEP, germana.

Com que és la filla, la gatamaulafilladeputa de ma neboda ha tingut l'última paraula a l'hora de decidir que el ritual de les exèquies seria religiós i que havia d'anar al nínxol familiar perquè sa mare mai no s'havia pronunciat sobre la incineració. Així que, amb la Marta de cos present, ens hem hagut d'empassar aquelles bajanades d'hauríem d'estar contents perquè la nostra germana... Marta —ha hagut de consultar un paperet entre els fulls del missal— ja ha abandonat aquesta vall de llàgrimes i ara gaudeix contemplant Nostre Senyor". No sols això sinó que, acabada la missa i abans d'anar-se'n, el capellà s'ha acostat a la primera bancada amb el protocol·lari "els acompanyo en el sentiment".
Recordo que la pobra Marta, vídua, mai no fou la mateixa; havia demanat l'excedència quan va néixer la Marteta, però hagué de tornar a l'institut perquè amb la minsa pensió de viduïtat no li arribava. Curiosament, la nena seguí anant a les monges, on ja tenia les amiguetes; en arribar a edat escolar havia prevalgut el criteri de mon cunyat, que, tot i no ser mala persona, era una rata de sagristia.
Passats deu anys, a l'institut hi va apreciar canvis: no coneixia ningú de l'equip directiu i els nois de tercer de secundària no eren com recordava; d'acceptablement disciplinats i amb pocs casos conflictius havien passat a ser, amb comptades excepcions, una canilla de brètols; o potser era ella qui havia canviat. En aquella època em trucava sovint, al vespre, per fer-me partícip del seu descens als inferns, plorant desconsoladament. Cada cop notava que arrossegava més les paraules, explicant-m'ho, i s'embarbussava.
La Marteta, que ja treballava i tenia xicot formal, mirava cap a una altra banda. Sovint havia quedat amb ella per veure com podíem coordinar-nos ajudant Marta, però sistemàticament negava la major: potser sí que es passava bevent, de vegades, però al cap i a la fi som en un país on prendre alguna copeta forma part dels hàbits socials; d'això a ser una alcohòlica sa mare, ni parlar-ne.
Fins que passà el que havia de passar: tornant de l'institut un capvespre, per la Ronda de Dalt, els testimonis digueren que devia haver frenat sobtadament perquè derrapà, quedà travessada al carril i fou envestida pel camió que circulava darrere. L'autòpsia revelà un nivell altíssim d'etanol a la sang. Marteta em comentà que potser sí, que bevia massa. La gatamaulafilladeputa no tenia consciència.

Molt ben lligat i molt trist. És freqüent l'actitud de mirar cap a un altre costat en enfront de les addiccions.
Una prosa acurada i potent. Sembla que expliques un cas que t'ha tocat a prop. Fantàstic com transmets.

Prou bé
Tres "Donyes"

La "donya" Consciència s'empolaina i, quan ja clareja, obre la gran portalada de ca seva que de nit tanca amb clau i forrellat.
És molt gelosa de tot allò que té. Ho ha heretat dels pares i és el resultat de moltes generacions acumulant i guardant.
És conca i viu sola amb una majordoma que també fa de cuinera i dues minyones que tot el dia renten roba, freguen i espolsen mobles.
Pocs coneixien la casa per dins. No és amant de festes ni celebracions ni tampoc de reunions familiars.
Ella gaudeix més voltant sola entremig dels mobles mentre contempla tots els seus tresors.
Avui, ha decidit anar a la missa primera. No vol trobar-se amb "donya" Esperança ni amb "donya" Caritat, que van més tard a passar el rosari.
Està tipa dels seus romanços i predicaments. No paren d'insistir a explicar-li quina és la situació de molts dels seus veïns.
Fa poc que ha acabat la guerra i tot escasseja. Molta gent passa fred i gana, molta gana, li diuen. Ara que, ella, "donya" Consciència, no vol veure ni escoltar res. Només faltaria que li remogués la… bé, allò que duu al nom.
Tanmateix, com que les altres dues "donyes", sí que fan honor al seu nom, no defalleixen en els seus intents. Saben, per les males llengües, que a aquell casalot hi ha de tot i més. També que molt menjar és a les lleixes del celler i, al rebost, diuen que hi ha un nínxol amb botes de vi del bo. Què n'ha de fer de tot plegat per ella sola?, xiuxiuegen fent escarafalls veient aquell comportament que consideren tant gasiu.
Ara bé, tot allò que li fan saber que passa al poble, a la "donya" Consciència, no li fa forat ni la fa canviar de posicionament. El seu sentiment no és, ni per un moment, a repartir ni compartir res. Que vagin dient que a mi no m'entabanaran pas! Faltaria prou!
Així doncs, la dita que el nom fa la cosa, en aquest cas, no acaba de ser veritat del tot.
Ben cert, el nom no fa la cosa. El relat que has fet descriu molt bé l'actitud de mirar cap a un altre costat, igual que el d'en Joan Colom. Un relat en el qual bàsicament es descriu una personalitat i on "no passa res" massa rellevant és molt difícil de construir i tu ho has fet molt bé. Et felicito.

Atlantis
Ben desada

L’Elisa estava tipa de patir per tot: la malaltia de la germana, el nen del tercer, prim i desnerit, el sentiment de marbre fred del nínxol de la Dolors, el captaire brut i desabrigat, la sequera, la noia que dormia el carrer, l’augment de la dreta més rància, la guerra veïna, els infants assassinats a Gaza...
En canvi, ella gaudia de salut, tenia un sou raonable i vivia en una casa acollidora, els seus fills tenien una bona feina i en un país on tot i amb molts problemes, no s’havia de patir per les inclemències de cap guerra...
Això la portava a un gran desassossec i la neguitejava. Se sentia impostora de la felicitat.
Fins que un dia va decidir treure-se-la de sobre. La va buscar primer en el cervell on pensava que la tenia instal·lada, però si bé allà en tenia un bon feix era com una teranyina que es ramificava arreu. Li constrenyia el cor i el pit i li rodejava al ventre. S’escampava per les cames i els peus. La va arrencar a poc a poc, tenint cura de no fer-se mal ni esqueixar-se la carn on estava incrustada... L’ embolicà curosament amb paper de cel·lofana i la desà a dalt del sostremort dels mals endreços, al costat del cistell de records de la seva vida. Així, lliure de culpa, va poder caminar amb lleugeresa i estabilitat.
De tant en tant, però, sentia un xiscle que li venia del fons de l’armari. Aleshores posava la música ben alta i ballava com una boja al ritme de resistiré...

M’ha agradat molt la frase “Se sentia impostora de la felicitat.” Per això, desar la consciència a l’armari, amb els mals endreços, deu ser una bona solució. Molt enginy i una prosa molt acurada, en la teva línia de qualitat.

mbonet
UN CAS DE CONSCIÈNCIA

Un sentiment compartit. L'habitual de qualsevol cerimònia a la sortida del lloc on celebraven l'obituari :"T'acompanye en el sentiment". Quant de sentiment als familiars, després, al ceminteri, quan al posaren al nínxol! "Així, ben tapadet", pensà la Conxa, veïna, casa per casa, del difunt."Tant de bo se l'haguera endut abans la parca"!, pensava el Carles, veí pròxim del barri.
I és que que la Conxa recordava el dia en que Manolo s'havia berenat dos bistecs que s'havia reservat per sopar amb el nuvi i Carles tenia consciència de quantes vegades Manolo havia prenyat Princesa, la seua estimada gata, passant per les teulades.

De primer, m’ha enredat. Pensava que soterraven una persona i era el gat Manolo. Com que el Manolo no estava capat, devia pixar per tot arreu i per això s’alegraven tots de l’òbit. Malgrat això, acompanyen el sentiment.
M’ha semblat una faula amb moralitat i tot.


Molt difícil decisió, però, aquesta vegada, passo el guardó de guanyadora a l’Atlantis pel seu relat "Ben desada".
Enhorabona, Atlantis! Esperem un nou repte ben engrescador.