Em reitero en la facilitat que té l'autora per encetar un relat i que el lector s'hi enganxi i passi molt bona estona. No descobreixo res de nou, i a cada text sorgit de la teva ploma ho redescobreixo tot, originalitat i "savoir faire" literari. En aquest cas, m'he quedat amb les ganes d'una història més complexa, amb detalls (els objectes d'una casa, sense anar més lluny) que fessin de fil conductor d'una sèrie d'esdeveniments per a sucar-hi pa: passions amagades, relacions prohibides... no ho sé, jo crec que aquesta tafaneria de la protagonista dóna per a moltes històries. Però mai és tard, que quedi aquest comentari meu com a provocació per a un nou relat dels teus que, ben segur, ens encantarà a tots els teus seguidors. Enhorabona,Montseblanc!

M'agraden molt els relats on la història i la ficció s'enllacen. Amb la primera, s'aprèn;amb la segona, s'aprèn a valorar l'escriptura i l'originalitat de l'autor. Sincerament, crec que has aconseguit un equilibri perfecte d'ambdós components. La part històrica la conec, una desgràcia la miris per on te la miris. La teva collita personal en el relat és distreta i amb sorpresa final, m'ha semblat perfecta! Enhorabona per un text molt reeixit,a seguir escrivint, SrGarcia!

He gaudit del sonet per duplicat: amb el continent i amb el contingut. El continent fa referència a la perfecció en la mètrica i la musicalitat que se'n desprèn, com una petita joia d'orfebreria. El contingut és deliciós: cada paraula, ja sigui nom, verb, adjectiu o adverbi, està triat i col·locat on li toca, ni més ni menys, com encaixa una clau al pany, i aleshores s'esdevé el miracle de la transmissió de l'amor que transmet, un amor sincer, autèntic, entregat. Una espiritualitat embolcallada amb el paper més fi i la llaçada més sofisticada.
Sempre és un plaer llegir-te i, encara més, comentar-te. Enhorabona, Perla de Vellut!

O, potser millor, taller d'imaginació. El que t'evoca la visió de l'escultura és un exercici d'imaginació que podria estar més proper a la realitat del que ens sembla, si més no quant al seu comprador (per desgràcia, diguem-ho tot). He gaudit amb la descriptiva del sant, acurada, realista, perfecta. I, per què no, un xic excessiva, vull dir que m'esperava més collita pròpia dels teus pensaments una vegada has descrit l'objecte. De fet, ets fidel a la teva premissa d'escriure fets reals, i segueixes coherent, però una mica d'anada d'olla sobre la imatgeria olotina hauria estat bé (ves que no agafi el tema per a un relat meu, hahaha!). Una darrera cosa: aquesta vegada, també has tingut en compte la llargada de cada verset? Tinc la impressió que no has seguit el patró en punta de fletxa d'altres vegades, pura curiositat.
Enhorabona pel text, ple de matissos i de detalls tan ben tractats com ens tens acostumats. A seguir escrivint, benvolgut Nil!

Un bell poema d'amor místic, l'inici de qualsevol relació amb visos de solidesa futura.
Si l'ànima batega, el cor bategarà; a l'inrevés, però, tan sols és una fugissera aventura d'estiu. Les dues opcions són possibles, cadascú es lliure de triar la que vulgui (o la que pugui,que no sempre podem controlar-ho tot). La teva elecció, Perla de Vellut, és la que prima l'ànima, i que t'inspira tants bells poemes. Gràcies per compartir-los!

La descripció d'un cas que fa mal al cor a cada paraula. La pandèmia actual hi va com anell al dit per posar-te en situació, però podria ser qualsevol altra motiu. Hi valoro l'encertat monòleg d'un pare que ha d'afrontar un futur incert, però un futur tan gran com el que té un fill menut per endavant. Paraules de plor barrejades amb paraules d'esperança, un còctel que pot ser explosiu si no se sap manipular bé. Sort que l'Aleix és un experimentat escriptor "anti-mines" i manté l'equilibri fins al final. Bona feina, Aleix!

amb mala llet! Un exercici breu però que transmet el que ens està passant quan parlem de contagi, que no sabem on s'amaga el perill. L'autora es posa en la pell del virus i ens descriu amb molta gràcia com xala aquest mentre va fent feina. És clar que els infectats s'ho miren des d'un altre angle...
Senzill, original i entretingut, un excel·lent tastet d'una autora que recomano sempre.

Quan he acabat de llegir, he notat un bon regust de boca literari, és a dir, que m'ha deixat tan relaxat com la noia que llegeix en una de les tres hamaques del parc. I per què? Apostaria per la senzillesa que envolta tot el text, el vocabulari, el que descriu, el que està passant... Res és transcendent o rellevant, no aclareix res ni descobreix un desenllaç, però... passa tan bé! I això no és gens fàcil d'assolir. Bravo de nou, Aleix!

De la mateixa manera que en Mustafà allarga l'ús dels escuradents fins a extrems dubtosos de la seva eficàcia, a mi em va fer també gràcia una expressió que vaig sentir una vegada: "estalviant en llumins s'ha fet una casa", una versió popular d'un dels pecats capitals. He gaudit d'una lectura fresca y que et manté el somriure al llarg de tot el relat. També l'he trobat didàctic, he après coses. Quant al regal a la dona, jo li dedicaria aquest relat, SrGarcia, o qualsevol de la seva collita. Encara que no tingui valor monetari, hi ha esforç i molta traça, segur que li ho sabrà valorar, que si s'avenen deu ser perquè tenen punts en comú, m'equivoco?. Enhorabona!

Aquest reeixit poema m'ha fet pensar en la força que té una mirada si tenim en compte els pocs recursos de què disposa l'ull humà. Amb el lleuger moviment de celles i de parpelles, els ulls transmeten intriga, sorpresa, por, amor, malícia, paciència, etc... Com pot ser que el cervell copsi tanta subtilesa en l'expressió dels ulls? No pretenc donar una resposta científica, que segur que la té, només us animo a buscar-la en els poemes d'en Perla de Vellut, que arriben a l'ànima del lector i la fan vibrar.
Enhorabona, poeta!

L'exageració és un recurs humorístic que quasi no falla mai. És la base del teu relat, el qual posa èmfasi en el calidoscopi de cultures en què s'ha convertit Barcelona. És cert el que dius, i el to foteta és encertat, i m'agrada, però és una visió parcial. No obstant, aquí del que es tracta és de gaudir de la lectura amb una idea original, i crec que ho has assolit. A seguir escrivint, Neus!

Aquest relat és un mirall a Ciutat Vella de Barcelona. I ben actual, desgraciadament. L'he acabat de llegir amb un nus a l'estómac. Cada frase curta (que potents que són les teves frases curtes, Montseblanc!) és un cop de puny al lector, que el desvetlla a una realitat colpidora. La vida dóna moltes voltes, tots podem trobar-nos com l'Antonieta. Si mai arriba el cas, els textos de Montseblanc ens faran de vincle entre tots els que la llegim, i això ens farà més forts, no en tingueu cap dubte.
Agraït de nou!

d'un pare a través de l'olor de la seva colònia. Imatges que s'amunteguen al cap, records que passen fugissers com imatges d'una pel·lícula, una mica d'història (trista, malauradament), objectes d'infantesa, etc... Tot això està molt bé, el vocabulari tan ben triat, la sensibilitat de l'autor en tractar un material molt delicat, tot el que us pugui transmetre... però al final hi ha unes paraules que m'han sorprès per la força que tenen, i les repeteixo aquí: "banyada per una llàgrima exempta de rancor". L'autor perdona el bes no rebut, l'abraçada absent, quina lliçó de maduresa! El progenitor era com era, i en Nil l'accepta així i no li guarda cap rancúnia malgrat una fredor manifesta en el tracte. Superat? Jo crec que sí, i amb nota! M'enduc una lliçó de persona d'una ètica altíssima, me'n trec el barret, Nil.

Montseblanc, et dec una disculpa, tens tota la raó: el meu primer comentari al teu relat no s'ajusta en cap cas al que passa entre la parella que es troba al parc; és més, crec que es podria titllar de comentari ofensiu (dir "anada d'olla" tampoc justifica el que he escrit). Em sap greu, entono un "mea culpa" sincer.
Només, si m'és permet, em reafirmo en el final del relat, molt per sota de les seves possibilitats. Et deixa palplantat, desconcertat, no s'entén la separació sobtada. Por a que siguin aturats per la policia? Potser sí, però estan passejant el gos. Bé, no ho sé, ho deixo aquí amb el penediment d'un comentari desafortunat i la convicció de què, si em passa això, és perquè els temes que tractes tenen una força descomunal per abstreure't. I això sempre és d'agrair.

o sigui que, després de tot el que estem llegint, "Passa un cotxe de policia pel carrer de dalt i tots dos ens aixequem ràpidament. Ens diem adéu rere les nostres mascaretes i marxem cada un per un cantó diferent. Ell amb el seu gos, jo amb el que m’ha deixat la veïna." Qui s'ho empassa, això? D'entrada, ell té el cap entre les cames d'ella, o sigui que molt fi no hi deu sentir, oi? I quan un home es troba en aquest estadi mig extasiat, escolta el soroll d'una sirena, el seu cervell processa que ve la bòfia i marxa com si res? I ella,. com caram es desempallega de tot el que té entre cames i agafa el canelo sense fer-se un embolic amb la corretja? Els gossos, si no coneixien, estan avesats a estar tranquils entre la feinada dels seus amos i el so agut de la sirena?
Montseblanc, a refer el final hi falta gent!