... esgaripa: uuu-uuu, som els teus lectors. Com l'ocell, esperem, ben atents, la continuació d'un poema que promet... uuu-uuu... i no deixarem de fitar-te, una vegada i una altra, fins que et despertis i ens regalis nous versos deliciosos... uuu-uuu

Llegeixo els adjectius dels que em precedeixen en el comentari i els subscric tots: intens, deliciós, elegant, delicat. Els trobo encertadíssims per a un poema on l'erotisme n'és el protagonista, són el millor reconeixement a un text que evoca en el cap del lector un estat d'èxtasi contingut. Que es mereixi aquests adjectius ja es fa meritori de la màxima qualificació.
Voldria afegir que el paper rellevant del llençol i la flassada hi donen un toc d'originalitat sublim. A mi em costaria d'establir aquest lligam entre ambdós objectes en un escenari de passió eròtica, l'he trobat molt adient i innovador, és una troballa estilística, un recurs poètic inspiradíssim que corona un poema excel·lent.
Seguiré llegint-te, Perla de Vellut!.

Per ser poeta no calen estols d'admiradors, ni editorials que et publiquin la feina, ni negres que produeixin per tu, ni sou, ni crítica, ni res. Per ser poeta només cal escriure i prou. Haikus, sonets, rodolins... el que us vingui de gust. Aleshores, llegint i rellegint el que un escriu, si et fa vibrar, si t'emociona, voldrà dir que ets tot un poeta. I no et cal res més? Pots compartir la teva sensibilitat en llegir el que has creat, és clar, però, al cap i a la fi, si a tu t'agrada, què carai hi han de dir els altres? Poeta, no busquis ni reconeixements, ni diners, ni afalacs, cerca només la comunió amb la teva obra, l'única que et donarà plaer amb escreix per l'esforç de parir-la.

Potser per la meva formació científica, aquestes hèlixs m'han evocat la cadena d'àcid desoxiribonucleic (ADN), on rau el secret de la vida. En tractar-se de dues hèlixs que es van entrellaçant, el teu poema me l'ha recordada instantàniament. I perquè l'ADN és font de vida, només s'activa quan l'amor hi fa acte de presència. I, així com els dos passamans de l'ADN es van entortolligant en l'espai del nucli cel·lular, també el teu poema t'envolta mentre el vas llegint, fent-te presoner de la seu encertat lirisme.
Seguim llegint-te, Perla de Vellut!

He llegit i rellegit el poema, una vegada i una altra. A la fi, em rendeixo i sol·licito, amb tota humilitat, una mica de llum al significat de les teves paraules.
Unes paraules bellíssimes, d'un lirisme superlatiu, d'aquí la meva màxima qualificació. La poesia de la teva composició entra amb facilitat a les zones del cervell que més bé acullen el plaer, provocant una esclatant sensació de benestar.
Com sempre, tan senzill de dir, tan difícil de fer.
Una abraçada, Aleix!

Jo també he visitat Santa Sofia i m'he sentit molt identificat amb el que descrius perquè la impressió que et fa contemplar aquella meravellosa obra arquitectònica és, senzillament, corprenedora. Cal un molt bon domini del llenguatge per a què el lector es trobi inserit en un entorn tan fascinant. I la menció final de l'emperadriu Teodora és la cirereta que corona un relat exquisit. Felicitacions sinceres, Montseblanc!

En aquest poema s’hi reuneix l’enyorança de civilitzacions perdudes, d’oficis ancestrals, del temps rúfol dels indrets rememorats, de rapsodes de fets èpics, de països que van ser i dels que vindran. Aquests són els maons que bastiran el poema. Però hi falta l’argamassa, el ciment que ajuntarà el maons i farà possible l’aparició de l’edifici acabat. Aquí és on rau l’habilitat del poeta: no n’hi ha prou en tenir els millors elements sortits de la bòbila, cal la perícia de l’arquitecte per assolir la construcció d’una cosa tan bella com un... poema. Ara toca rellegir-lo: toqueu cada maó, passeu els dits per les canaleres que hi ha entre ells i admireu l’alçada de les parets; us adonareu que esteu davant d’un poema on, com dins d’una casa, s’hi posa a recer l’ànima de l’autor. En Nil ens obre la portalada d’aquest palau i ens convida a entrar-hi. Jo sempre hi accedeixo, i us recomano que no us ho perdeu. Gràcies, Nil, per la teva hospitalitat!

Hi ha poemes amorosos que no fan ni fred ni calor, els llegeixes d'esma perquè estan tan plens de tòpics i paraules desgastades per l'ús, que no et fan sentir res. El que acabo de llegir, en canvi, contagia passió a dojo, et fica en la pell de l'enamorat i vibres amb les seves encertades metàfores. El secret no rau només en l'originalitat per tractar el tema, el secret és que la mà del rapsoda transmet el que un cor inflamat per l'enamorament transmet sense aturador i, amb aquesta força, contagia el lector. Enhorabona!.

Suposem que us arriba a les mans el fragment que heu llegit sense conèixer el que penja en Nil a Relats en Català, tan sols teniu el text net i clar. Quina seria la vostra interpretació en llegir el poema? La versió del Nil que coneixem? O bé el d’una corsària que descriu la seva relació amb un pirata? Hi encaixaria una relació heterosexual? Jo diria que sí; potser l’ús del verb “etzibar” despista, però ben podria ser una punxada amb el sabre. La narradora s’enfronta a una lluita amb arma blanca contra el seu homònim, una comèdia perquè hi ha petons entre ells, malgrat la fugida final del protagonista masculí, però potser quadra. Tan se val, podem deixar volar la imaginació tant com vulgueu, que el relat és ple de sensualitat a vessar amb el segell inconfusible del nostre estimat autor; a mi m’agrada per la seva estructura rítmica oberta, que facilita transportar la ment a una situació que s’adeqüi al que s’està llegint, sense renunciar mai a l’extrema sensibilitat humana a la qual ens té acostumats . Bravo, Nil!

aclariríem tantes coses! Crims, decisions, història... És un tema fascinant i inesgotable en les possibilitats que ofereix per a escriure textos ben originals. Com el teu, que dóna vida a uns quadres preocupats per un futur incert. M'hauria agradat un text una mica més llarg, que ens expliqués més detalls del que parlen ambdós quadres: secrets, testimoniatge... i tants fets inconfessables. Però sovint és millor així, un escrit breu que deixi volar la imaginació en forma de diàleg entre els dos quadres. És una llavor per a futurs relats? Per què no? T'animo a pensar-ne de nous, Perla de Vellut, segur que ens agradaran!

A mi em passa una mica com a Unicorn Gris, que em costa de copsar-hi un fil argumental. Cada verset amaga un significat, a vegades fàcil de descobrir, sovint capciós i enigmàtic. Què haurà volgut dir? A mi m'encanten aquests poemes oberts, que deixen volar la imaginació i l'enteniment per arribar a una explicació que no té per què ser la vertadera o la que tenia al cap el poeta quan ho va escriure. Exactament com el que passa amb els camins de la vida, que no saps mai fins on et duran, quines dreceres agafaràs, quins pedregars caldrà superar. Paraules que fan referència a la incertesa de la vida, i que elles mateixes ens provoquen dubte si els busquem un significat.

Una abraçada i a seguir penjant poemes, Perla de Vellut!

Interpreto, fins on arribo, un estira-i-arronsa entre l'escriptor i la lluna, que ben bé podria ser entre la voluntat de l'home i la de la natura. Si guanya la lluna, manllevant la ploma, és perquè, fet i fotut, l'home també forma part de la natura. Ara bé, l'home no ofereix gaire resistència, sembla encantat sota la influència de l'astre, sotmetent-lo a l'acte. I potser no sempre hauria de ser així... el que podria donar peu a un altre dels teus suggeridors poemes. Enhorabona!

Quan un poema és bo, quasi diria que té el mateix impacte en qualsevol llengua en què estigui escrit. A mi m'ha agradat molt la versió en català, però quan he passat a la castellana se m'ha reforçat la sensació de que estava davant d'un gran poema. No és un cant a l'amor arrauxat, més aviat prudent, però m'ha arribat una sensibilitat que només els poemes ben elaborats poden transmetre.
Et seguiré llegint, té molt mèrit el que fas!
Cordialment,

Lluís

M'agraden els prolegòmens i m'agrada més el prolegomen del teu poema. És la força de la insinuació, el detall fi de les paraules ben escollides, triades amb el mestratge d'un do que et beneeix. Llegeixo cada vers paladejant la frissança del que ha de passar. Perquè, al cap i a la fi, com diuen els jugadors d'escacs, l'amenaça és més forta que l'execució. I és aquesta força la que emana del teu poema com un doll d'aigua embravit. Enhorabona, Nil!

del tot en el que dius. El poema comença convidant a arraulir-se amb la manteta a la butaca vora el foc, amb un bon llibre entre les mans i xarrupant la tassa d'infusió ben calenta. Però la realitat fora de l'escalfor de la llar és ben altra i cal fer el que tan bé descrius al final del poema: aixecar-se i manifestar-se, pacíficament i tossuda. Aquest contrast entre el que et demana el cos i la inquietud de l'ànima està tan ben reflectit en el teu text que hi combrego del tot. Seguim perseverant, el teu poema anima a fer-ho. Una abraçada plena d'admiració.