Lluís Pagès

Barcelona,

120 Relats, 91 Comentaris
77803 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.

Últims relats de Lluís Pagès

Últims comentaris de l'autor

  • Lluís Pagès | 18-03-2015 | Valoració: 10

    amb un desenllaç original, inesperat, ple de tendresa. La pèrdua de l'amiga dóna pas a una trama que sembla una cosa quan en veritat n'és una altra, un factor sorpresa ben usat.
    Ens seguim llegint.

  • Lluís Pagès | 17-02-2015 | Valoració: 10

    Aquest poema s'ha de pal·ladejar a poc a poc, que només així t'arriba l'airet de la platja i veus el color llimona de les cames de la noia. És com un curt cinematogràfic que passa davant dels ulls fotograma a fotograma, i entra tan suaument i delicat que és tot un plaer per als sentits. A mi, la gran llosa se m'ha presentat més horitzontal que vertical com és, potser perquè les vistes que descrius t'envolten d'una manera tan encisadora que et fan oblidar la duresa del ciment.
    Tot molt aconseguit, bona feina!

  • Lluís Pagès | 25-01-2015 | Valoració: 10

    a la sensibilitat, als records de qui ens han deixat, a la pulcritud del vocabulari, precís i evocador. I també als punts suspensius, protagonistes ortogràfics, que estan tan ben justificats quan la memòria toca l'ànima.
    Una abraçada.

  • Lluís Pagès | 18-01-2015 | Valoració: 10

    de principi a fi. M'hauria agradat un final mundà, però reconec que el misteri de la darrera trucada d'en Pau afegeix força a un relat amb molta empenta. Enhorabona!

  • Lluís Pagès | 08-01-2015 | Valoració: 10

    d'una humanitat que quasi es pot palpar. El diàleg és tan verídic, tan ben trenat, que ben segur que es reprodueix cada dia en qualsevol confessionari.
    Gràcies, Miquel, per apropar-nos als homes tal com som, plens de febleses i, a la vegada, plens de recursos per a superar-les.

  • Lluís Pagès | 06-01-2015 | Valoració: 8

    però li falta una espurna d'originalitat, alguna cosa que sorprengui al lector (el recurs del pipí sobtat del nadó està massa vist). Una bona idea però sense la cirereta que la faci una peça de lectura diferent. Es tracta de rumiar una mica més, que la fusta és prou bona.
    Ànims, et seguiré llegint

  • Lluís Pagès | 04-01-2015 | Valoració: 10

    de capgirar una situació. Paradoxalment, és la por de la pàgina en blanc la que l'omple, amb totes i cadascuna de les reflexions que deixes per escrit. No és aquesta la millora manera de neutralitzar certes pors?
    Una abraçada

  • Lluís Pagès | 03-01-2015 | Valoració: 9

    ni divertit, ni amable, ni grotesc, ni hilarant. L’adjectiu que més li escau és surrealista, digne de qualsevol dadaista. Acabat de llegir, el meu estat mental era d’una confusió total. La frase final és el cop de gràcia que acaba de deixar-te el cervell deixatat. M’agrada o no m’agrada? No ho sé! Però si et pertorba com ho ha fet amb mi, no dubto ni un segon en qualificar-lo d’excel•lent, per la senzilla raó que no et deixa indiferent, i això no és gens fàcil d'aconseguir.

    A seguir vladimirejant!

  • Lluís Pagès | 31-12-2014 | Valoració: 10

    que la vida ja no va prou de pressa com per a accelerar-la encara més? He trobat el relat tan original com anguniós, serà que ja començo a tenir una edat...
    Enhorabona!

  • Lluís Pagès | 30-12-2014 | Valoració: 9

    jo els hauria treballat un xic més. El de la "pluja d'idees" promet, però la teva conclusió m'ha decebut una mica, què hi farem! En canvi, el dels sopar amb espelmes l'he trobat genial. A seguir escrivint, això apunta maneres!

  • Lluís Pagès | 13-07-2014 | Valoració: 10

    És difícil trobar temes originals d'aspectes tan mundans com un simple semàfor. Això ja és un punt a favor de l'autor. Però, és clar, després cal desenvolupar el nus del relat i saber-li treure un suc que, en contacte amb les papil·les gustatives del lector, sàpiguen a plat exquisit. També en aquest cas dones en el clau i mantens l'interès fins al final. Dos reptes resolts d'una manera senzilla i efectiva.
    Enhorabona, Aleix, seguim en contacte!

    Lluís

  • Lluís Pagès | 30-03-2014 | Valoració: 10

    Si un relat o un poema no t'agafa i et fica dins del que passa, ni és relat ni és poema. A mi em semblava que estava veient la partida com si fos un parroquià més, quin encert d'ambientació! La situació es va tensant a mesura que vas llegint, i ho notes a flor de pell. Aconseguir això no és senzill, cal tenir ofici, i d'aquí el meu reconeixement al teu exquisit "savoir-faire".
    Enhorabona, Aleix! Et seguiré llegint,

    Lluís Pagès

  • Lluís Pagès | 16-06-2013 | Valoració: 10

    que es confondria de cambra, però això és el de menys. L'important és que està escrit amb molta traça i t'entra tan fàcilment com qui veu una pel·lícula. Escriure amb aquest fluidesa i naturalitat no és gens senzill, enhorabona pel teu relat!
    Espero que ens seguim llegint,

    Lluís Pagès

  • Lluís Pagès | 09-06-2013 | Valoració: 10

    no pot sortir-se'n quan un infant demana, que cal posar els cinc sentits per a respondre les preguntes dels menuts. Aquí el paper de la sogra és cabdal, interfereix en tot i és la clau d'un relat fresc com el dia a dia.
    Si em permets la suggerència, hauria eliminat que la mare fumés, li hauria fet mossegar-se les ungles o recagolar-se els cabells, però entenc que la cigarreta és un recurs que ajuda molt a transmetre angoixa cap al lector.
    Molt agraït pels teus comentaris, ens seguim llegint.

    Lluís Pagès

  • Lluís Pagès | 27-04-2013 | Valoració: 10

    Gabriel M.

    Per què no passar d’un estat d’enamorament a un d’indiferència en una mateixa persona? El temps va posant a prova la relació entre dues ànimes, i crec que els dos estadis (el primer eufòric, després abúlic) poden donar-se perfectament al llarg dels anys. També penso que una cosa és deixar de banda, que pot produir-se sense cap tipus d’intenció de fer mal, i una altra ben diferent menysprear algú, quan realment hi ha dolor dirigit amb tota la mala idea. Deixar de banda o menysprear, potser caldria haver matisat una mica més.
    Com que el poema fa pensar, això ja és un mèrit indiscutible “per se”, de manera que te’n felicito.
    Una abraçada,

    Lluís Pagès

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: