a la sensibilitat, als records de qui ens han deixat, a la pulcritud del vocabulari, precís i evocador. I també als punts suspensius, protagonistes ortogràfics, que estan tan ben justificats quan la memòria toca l'ànima.
Una abraçada.

de principi a fi. M'hauria agradat un final mundà, però reconec que el misteri de la darrera trucada d'en Pau afegeix força a un relat amb molta empenta. Enhorabona!

d'una humanitat que quasi es pot palpar. El diàleg és tan verídic, tan ben trenat, que ben segur que es reprodueix cada dia en qualsevol confessionari.
Gràcies, Miquel, per apropar-nos als homes tal com som, plens de febleses i, a la vegada, plens de recursos per a superar-les.

però li falta una espurna d'originalitat, alguna cosa que sorprengui al lector (el recurs del pipí sobtat del nadó està massa vist). Una bona idea però sense la cirereta que la faci una peça de lectura diferent. Es tracta de rumiar una mica més, que la fusta és prou bona.
Ànims, et seguiré llegint

de capgirar una situació. Paradoxalment, és la por de la pàgina en blanc la que l'omple, amb totes i cadascuna de les reflexions que deixes per escrit. No és aquesta la millora manera de neutralitzar certes pors?
Una abraçada

ni divertit, ni amable, ni grotesc, ni hilarant. L’adjectiu que més li escau és surrealista, digne de qualsevol dadaista. Acabat de llegir, el meu estat mental era d’una confusió total. La frase final és el cop de gràcia que acaba de deixar-te el cervell deixatat. M’agrada o no m’agrada? No ho sé! Però si et pertorba com ho ha fet amb mi, no dubto ni un segon en qualificar-lo d’excel•lent, per la senzilla raó que no et deixa indiferent, i això no és gens fàcil d'aconseguir.

A seguir vladimirejant!

que la vida ja no va prou de pressa com per a accelerar-la encara més? He trobat el relat tan original com anguniós, serà que ja començo a tenir una edat...
Enhorabona!

jo els hauria treballat un xic més. El de la "pluja d'idees" promet, però la teva conclusió m'ha decebut una mica, què hi farem! En canvi, el dels sopar amb espelmes l'he trobat genial. A seguir escrivint, això apunta maneres!

És difícil trobar temes originals d'aspectes tan mundans com un simple semàfor. Això ja és un punt a favor de l'autor. Però, és clar, després cal desenvolupar el nus del relat i saber-li treure un suc que, en contacte amb les papil·les gustatives del lector, sàpiguen a plat exquisit. També en aquest cas dones en el clau i mantens l'interès fins al final. Dos reptes resolts d'una manera senzilla i efectiva.
Enhorabona, Aleix, seguim en contacte!

Lluís

Si un relat o un poema no t'agafa i et fica dins del que passa, ni és relat ni és poema. A mi em semblava que estava veient la partida com si fos un parroquià més, quin encert d'ambientació! La situació es va tensant a mesura que vas llegint, i ho notes a flor de pell. Aconseguir això no és senzill, cal tenir ofici, i d'aquí el meu reconeixement al teu exquisit "savoir-faire".
Enhorabona, Aleix! Et seguiré llegint,

Lluís Pagès

que es confondria de cambra, però això és el de menys. L'important és que està escrit amb molta traça i t'entra tan fàcilment com qui veu una pel·lícula. Escriure amb aquest fluidesa i naturalitat no és gens senzill, enhorabona pel teu relat!
Espero que ens seguim llegint,

Lluís Pagès

no pot sortir-se'n quan un infant demana, que cal posar els cinc sentits per a respondre les preguntes dels menuts. Aquí el paper de la sogra és cabdal, interfereix en tot i és la clau d'un relat fresc com el dia a dia.
Si em permets la suggerència, hauria eliminat que la mare fumés, li hauria fet mossegar-se les ungles o recagolar-se els cabells, però entenc que la cigarreta és un recurs que ajuda molt a transmetre angoixa cap al lector.
Molt agraït pels teus comentaris, ens seguim llegint.

Lluís Pagès

Gabriel M.

Per què no passar d’un estat d’enamorament a un d’indiferència en una mateixa persona? El temps va posant a prova la relació entre dues ànimes, i crec que els dos estadis (el primer eufòric, després abúlic) poden donar-se perfectament al llarg dels anys. També penso que una cosa és deixar de banda, que pot produir-se sense cap tipus d’intenció de fer mal, i una altra ben diferent menysprear algú, quan realment hi ha dolor dirigit amb tota la mala idea. Deixar de banda o menysprear, potser caldria haver matisat una mica més.
Com que el poema fa pensar, això ja és un mèrit indiscutible “per se”, de manera que te’n felicito.
Una abraçada,

Lluís Pagès

Escandalós,

Efectivament, el relat és un exercici de malabarisme entre l’histrionisme, personificat en les pretensions del protagonista, i la fatalitat, allò que ens és indefugible. Suposo que com que aquesta darrera està més present al final de la narració, el regust que et deixa és més aviat amargant. La meva intenció era reflectir que qualsevol existència, per esbojarrada que sembli, és una barreja de blancs i negres passant per tota la gama de grisos.
No cal dir que Sixte Sisebut Sesterci, que el subconscient identifica amb 666, el nombre de la bèstia, és la cirereta que corona la inquietud que esmenes.
Moltes gràcies per llegir-me, i encara més per valorar-me!

Lluís Pagès

... quan dius: "el que es pot dir i dius de les peces de fusta no es podria dir de persones de veritat, de la vida real, quotidiana". Els escacs són una excusa per a retratar un grapat de personatges, la realitat dels quals supera amb escreix la més fantasiosa de les imaginacions.
Sí que tens raó quan dius que estic massa escorat en el tema dels escacs, m'apunto l'opció de sortir-ne quan n'estigui ben fart.
Molt agraït pel teu comentari,

Lluís Pagès