La poesia és quelcom tremendament personal. L'estat d'ànim del lector és potser el factor més decisiu a l'hora de llegir poesia i que aquesta arribi a l'ànima. Si et deixa indiferent, oblidaràs el poema a l'acte. És exactament el contrari del que m'ha passat a mi: he llegit "Libido" d'una tirada i m'ha engrescat, d'aquí la meva crítica positiva. El més sorprenent de tot és que em sento del tot incapacitat per dir què és el que ha fet que m'agradés, és a dir, que és el conjunt el que et sacseja, la globalitat del text, probablement perquè et transporta a la pell dels personatges com si fossis tu el mateix protagonista. I això no és gens senzill d'aconseguir.
Enhorabona, Nil! A seguir produint!

No m'agrada gaire això de la puntuació, però he gaudit tant amb el que acabo de llegir que no m'ha costat gens ni mica de posar-li un deu. El primer paràgraf crea un ambient un xic confós, intrigant, que et desperta molta curiositat per saber com acabarà la cosa. El segon és mestrívol en tots els aspectes: aclaridor, esfereïdor, cruixidor, és a dir, una vertadera peça de text que podria servir d'exemple sobre com s'han d'escriure aquestes situacions en les quals es destapa un comportament sospitós. Enhorabona, un relat tremendament reeixit.
PD: agraït pels teus comentaris als meus relats, i fes-los tan llargs o tan curts com vulguis, me'ls llegiré tots fil per randa.

M'ha fet riure el tractament legal a la detenció, és a dir, els nous drets que assisteixen a l'home emmanillat, a banda de tota la història, una petita sorpresa dins d'un tema tan suat com el del món de la droga. M'encanta topar-me amb relats on la idea que condueix a escriure'ls és una novetat per a mi, perquè vol dir que l'autor s'ha esforçat en empescar-se una història original i ha donat en el clau. Quina és la font d'inspiració en aquests casos? Ai, segurament és el secret més ben guardat de tots els qui formem part d'aquest web. Enhorabona i a seguir escrivint!

Però si no paren de xerrar! El teu relat m'ha fet pensar en aquells texts que ens feien llegir de petits quan tocava lectura: senzills i entenedors. Això no és un demèrit, ben al contrari, que costa molt fer que les paraules i les frases surtin de manera natural, reflectint el moment com si fos un mirall, que generalment ens compliquem l'existència i ens fiquem en "jardins literaris" d'on amb prou feines en sortim amb alguna cosa aprofitable. Felicitats pel teu "savoir faire" narrador!

... de personatges no tan frescs. Es nota habilitat literària en reflectir sobre el paper la conversa, t'hi fica sense adonar-te'n, i això és un mèrit. T'animo a seguir escrivint!

Encara que he llegit el teu poema a primera hora del matí, m'he de sincerar: m'hauria cruspit un manat de calçots sense moure els llavis! Els detalls de la teva oda són tan adients i encertats que han despertat les meves papil·les gustatives quan potser no tocava, el millor reconeixement a la bona feina com a rapsoda. Enhorabona!

Ras i curt: t'ha sortit un poema rodó. M'ha fet sentir com un curiós habitant dins del menhir, una sensació estranya però del tot original. La comunió entre aquest tros de roc afilat i l'univers sencer és un encert que has sabut copsar i reflectir de manera mestrívola en els teus versos. El menhir apunta cap al cel, i jo juraria que el teu talent literari també, i cada vegada més.

no t'agradaria posar-te en el lloc de l'Ignasi? Xuclar-te d'aquest món, sobretot quan la violència senyoreja en tants indrets. Bé, val a dir que el teu relat m'ha fet somiar, posar-me en la pell dels infants i passar una bona estona. Felicitats per un text tan reeixit i a seguir escrivint.

... que t'arriben a l'ànima per acaronar-la, provocant una pau d'esperit agraïda. Com és possible que mots tan senzills i versos tan breus tingui tanta força en l'ànim de qui els llegeix? Gràcies per aquest petit miracle!

No fa gaire temps que vaig fer el cim, i m'he sentit molt identificat amb el que descrius. L'entorn natural és impressionant, així com el que exigeixes al cos per arribar al cim. M'ha fet molta gràcia la teva reproducció de l'excursió, semblava que tornava a ser-hi.
Enhorabona per un text tan reeixit!

...hauria de ser nul•la, a no ser que algú aconsegueixi establir un lligam d’existència entre les dues entitats (la primera, etèria; la segona, massa viscosa) i en faci un relat. Tot un repte, que has aconseguit de manera molt reeixida. La recepta per a aquestes piruetes mentals que es traslladen al paper són inútils d’escriure, perquè estan gravades al codi genètic de l’escriptor. I com que de gent que escriu coses amb gràcia no n’hi ha molts, un s’emociona quan en topa amb un. Això és el que m’ha passat amb aquest relat. Enhorabona, Israel, seguiré llegint-te.

una pregària. Si desconegués l’autor, diria que es tracte d’algú compromès amb una causa religiosa, per com parla de Déu i de l’existència humana. L’he rellegit en recolliment, amb silenci a l’entorn, i m’ha semblat una revelació de poema, de gran bellesa de concepció i de mots. Les paraules o les expressions catalanes en desús m’atrauen profundament i gaudeixo molt aprenent-les. És d’agrair que hi hagi gent com tu que les empri i les faci públiques. Seguiré llegint la resta de relats que has penjat, segur que m’agradaran.
Moltes gràcies per la informació dels llibres de química, he quedat encuriosit. I no pateixis, tens el teu anonimat ben preservat.

Cordialment,
Lluís Pagès

Estem a les portes d’un allau d’innovacions tecnològiques, i el sector de l’automòbil n’és punter. No obstant, res no tira endavant si no hi ha molta empenta darrere, i l’empenta no té res de tecnològic i molt de ganes de fer coses. És en aquest sentit que el teu relat té força, la valentia d’en Joan de voler anar sol i entomar el repte. Calen molts Joans com el del teu relat per fer dels somnis realitats. I més encara: relats com aquest segur que animen a més Joans a ser valents i lluitar per un demà millor. Conclusió: segueix escrivint, Aleix, que els teus textos empenyen la roda cap a un futur amb més oportunitats per a tothom.

Una abraçada,
Lluís Pagès

em demanes que et digui on són la Núria i la Teresina, i jo no t'ho diré, però et ben juro que viuen molt a prop de Ribes de Freser, una casualitat que afegeix més misteri al text. Quin pa els donen, per allà dalt, que es mirin la vida amb un altres ulls? M'ha fet tanta gràcia que esmentessis els nonagenaris de Ribes, per la proximitat geogràfica amb les meves protagonistes reals, que no m'he pogut estar de respondre't. Ah, i ja em perdonaràs que no et digui on viuen, la discreció també és una virtut que la gent gran perd sovint, amagant-se darrere del suat "a la meva edat, ja no cal que em calli res!".
Agraït pels teus comentaris, una abraçada!

a dolls! Escenes fugisseres, colors que taquen el paisatge, personatges entranyables i... que coincideixo molt amb la resta de comentaris: un poema per treure's el barret. En lloc de fer-te rumiar, et llisca pel cervell com una onada vivificadora, que et refresca l'enteniment sense saber el perquè. I això és molt difícil d'aconseguir i, per més mèrit encara, que provoqui aquest estat oníric en tants lectors.
Una abraçada, Aleix, ens seguim llegint.