Lluís Pagès

Barcelona,

170 Relats, 346 Comentaris
194275 Lectures
Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.

Últims relats de Lluís Pagès

Últims comentaris de l'autor

  • Lluís Pagès | 22-03-2020 | Valoració: 10

    Contemplar el que t'envolta és una font inesgotable d'inspiració per a relats. Ara bé, cal ser bon/a observador/a, fixar-se en els detalls que donaran originalitat al que es deixarà per escrit. També cal saber descriure acuradament l'escena, no és tan senzill, sovint se t'acumulen les sensacions i no saps com endreçar-les. Qui signa "Manca de temps" domina a la perfecció les dues qualitats, observació i descripció escrita. Enhorabona, brins!

  • Lluís Pagès | 22-03-2020 | Valoració: 10

    La primera definició que trobo de la paraula "èxtasi" al diccionari resa: "Estat de la persona completament dominada per un sentiment intens d’admiració, de gaudi, que li lleva per un moment la consciència d’ella mateixa." Em titllareu d'exagerat, d'ensabonador gratuït, però és com m'he sentit llegint el poema. M'he ficat en la pell de qui contempla en Buwa, i n'he quedat admirat de la visió del seu cos, del soroll de l'aigua, de l'exacte descripció de l'entorn. Què voleu que us digui, hi ha una connexió directa entre la sensibilitat d'en Nil i la meva, i cada poema em deixa una mica trasbalsat.
    Tot esperant un tercer (i un quart, i perquè no un cinquè, hahaha) acte, se'l felicita, rapsoda Nil!

  • Lluís Pagès | 19-03-2020 | Valoració: 10

    Un poema sobre una realitat devastadora. Malgrat la tristor que t'envaeix en acabat de llegir-lo, sento que el fet de posar per escrit el teu sentiment d'alguna manera té quelcom de guaridor. Guaridor en el sentit que et sents una mica més fort per entomar la crua malaltia, perquè, d'alguna manera que no et sabria dir, et buides per dins per agafar empenta per fora.
    Seguim escrivint i llegint per no oblidar.
    Gràcies, brins!

  • Lluís Pagès | 12-03-2020 | Valoració: 10

    Un poema deliciós, de cap a peus. Hi ha referències de llocs, de persones, d'objectes, de records... tan ben expressades, amb els mots tan ben triats, que em veig incapaç de reproduir-ne cap per ell sol, és el poema un tot indivisible que arriba al cor com un bany revivificador.
    Et seguiré llegint, brins, em sento com si acabés de descobrir un tresor.
    Una abraçada.

  • Lluís Pagès | 11-03-2020

    Benvolguts lectors,

    agraeixo els vostres comentaris, m'ajuden a seguir escrivint, gràcies de tot cor!
    He escollit la capçalera de "Contagi" no per fer-ne un acudit fàcil en els temps que corren, de cap manera. L'he escollida perquè el millor de tenir el sentit de l'humor no és tenir-ne, el millor és compartir-lo, fer que qui t'envolta se'n contagiï i somrigui amb tu. Els meus relats en to d'humor pretenen transmetre un estat d'esperit que ajudi a fer més suportable l'existència, que contagiï ganes de veure la vida per la banda de l'ampolla mig plena. Com molt bé dius, Montseblanc, no sempre és possible d'assolir-ho (un alegria sostinguda tampoc és sa, cal saber estar a les verdes i a les madures), però sí que podem ajudar a superar els estats d'ànim més o menys decaiguts contagiant les nostres reserves de bon humor.
    PD: Montseblanc, això dels xuixos amb qualitat reduïda després d'un guardó és un clàssic de la llei de l'oferta i la demanda. El premi fa augmentar la demanda, el que provoca un augment de la producció, amb la conseqüent baixada de la qualitat del producte. Vaig saber d'un flequer que coïa un pa amb llenya que hi cantaven els àngels, però sempre en feia els mateixos quilos. La gent feia cua davant la botiga i, quan s'acabava el gènere, abaixava la persiana i fins l'endemà. En tenia prou per viure i mai va sacrificar la qualitat excelsa del seu producte per una producció massiva que hauria dut associada una pèrdua de qualitat. Molt pocs poden resistir-se a la temptació de fer-se rics de la nit al dia, i la teva botiga de xuixos no se n'escapa. Potser el millor és acostar-se per la botiga i dir-los el que penses, que han espatllat el xuixo, a veure com reaccionen. Ja em diràs el què... gràcies!

  • Lluís Pagès | 09-03-2020 | Valoració: 10

    Efectivament, la bona gent no es prodiga en política, se'ls cruspeixen de viu en viu!
    Potser algun dia canviarà, però mentrestant en Jan hauria d'adreçar la seva virtut cap a altres verals, això és, treball de voluntariat, per posar un exemple.
    No obstant, ser bona persona i treballar no són incompatibles, més aviat pot ser una qualitat per a la supervivència: els ambiciosos sense escrúpols per trepar dins d'una empresa sovint són els que cauen més aviat, mentre que ningú es fixa en la bona gent i així, fent de formigueta, vas cotitzant una pila d'anys.

  • Lluís Pagès | 01-03-2020 | Valoració: 10

    La gràcia d'aquest poema és llegir-lo bé, això és, pronunciar cada sílaba amb la pausa que imposa l'autor, cadascuna ben separada de la resta per un lapse de temps precís, ni massa llarg, ni massa curt. És aleshores que s'esdevé una musicalitat que s'estén al llarg de tot el text i que fa que passi tan bé en ritme i en visualització. És aleshores que un s'adona del sentiment que ha volgut transmetre en Perla de Vellut, profund i compromès amb el record de la mare. Dit això, només resta felicitar l'autor: enhorabona, Perla de Vellut!

  • Lluís Pagès | 01-03-2020 | Valoració: 10

    Un altre excel·lent poema d'en Nil. Després d'espessigar, de rentar-se les mans amb un tomàquet madur, dels guants de goma... és el sentit del tacte el que m'ha vingut al cap.
    I, amb el tacte, una sensació de plasticitat pregona en imaginar-me el cos nu. Encara impactat per l'acurada selecció d'un vocabulari tan enriquidor (els teus aclariments a peu de poema van molt bé per al lector, no deixis de posar-los), el resultat global és d'una sensibilitat exquisida a la que ja ens tens acostumats.
    Enhorabona, Nil!

  • Lluís Pagès | 19-02-2020 | Valoració: 10

    És el primer cop que llegeixo quelcom teu, Atlantis. I m'ha agradat. Per la solidesa del sonet, impecable, i per la senzillesa de la descripció, tan austera com una pedra. Això d'escriure de manera entenedora és molt difícil, jo sempre caic en el parany de fer servir algun que altre mot poc comú, i sempre em quedo amb el rau-rau de l'esnobisme barat.
    Seguiré llegint-te, sempre m'han fascinat els relats breus però rics en missatge.

  • Lluís Pagès | 18-02-2020 | Valoració: 10

    per la realitat descrita de dues vides que coincideixen en el temps però amb diferents velocitats. Plena de dificultats en el cas d'en Pepe, buida de contingut rellevant en el d'ella. No obstant, una realitat patent en el nostre dia a dia, qui no coneix un Pepe?
    Descriure la tristor és un repte, perquè és molt fàcil caure en la carrincloneria, en la llagrimeta fàcil, en carregar tinta en desgràcies alienes per commoure el lector. La Montseblanc s'escapoleix d'aquests paranys i surt victoriosa de transmetre la realitat colpidora d'un home vell sense recursos que podria ser el mirall del nostre futur.
    Ens felicitem per la plasticitat de la teva ploma!

  • Lluís Pagès | 15-02-2020 | Valoració: 10

    sorprenent alhora. Haig de confessar-te que no entenc del tot el que vols dir en alguns versets, però d'altres et deixen embadalit. És el conjunt el que compta, i el resultat és molt atractiu i encisador.
    A seguir sorprenent-nos amb la teva font inesgotable de recursos per enaltir l'amor!

  • Lluís Pagès | 09-02-2020 | Valoració: 10

    Aquests relats amb sorpresa final m'encanten, i si surten de la ploma de la Montseblanc, hi ha garantida una estoneta de diversió assegurada. L'escriptora et té ben distret fins que es descobreix el final inesperat, i aleshores el lector té una descàrrega d'adrenalina que fa exclamar un "uaaauu!" de satisfacció total.
    Enhorabona!

  • Lluís Pagès | 07-02-2020

    La publicitat dels xuixos que t'has trobat al facebook, Montseblanc, és doblement inquietant. En primer lloc, perquè a veure si farem aquest pastisset "trending topic", amb la qual cosa tothom en voldrà menjar, la producció haurà d'augmentar per a satisfer la demanda i, conseqüentment, viurem una rebaixa manifesta en la qualitat del producte. Si volem preservar les coses ben fetes, com menys publicitat, millor.
    En segon lloc, explicar-vos que l'altre dia, dinant amb companys de feina, vam estar parlant de destinacions de vacances: que si Japó, que si Croàcia, etc... Quan vam tornar als nostres llocs de treball, els fons de pantalla dels ordinadors havien canviat per imatges dels països anomenats durant el dinar! Cada vegada estic més convençut que ens escolten a través dels mòbils. Si no, com s'expliquen el que ens diu la Montseblanc i el que us acabo d'explicar?
    PD: si aquest comentari us ha neguitejat, cruspiu-vos un xuixo recent farcit, és oli en un llum per apaivagar els nervis!

  • Lluís Pagès | 27-01-2020 | Valoració: 10

    Un veritable homenatge a la memòria dels teus progenitors, expressat amb molt de sentiment i encert. Hi heu pensat mai en el deute que tenim envers els nostres pares? Què millor que un poema com aquest per agrair-los tot el que han fet per nosaltres.
    Gràcies, Perla de Vellut, per aquest poema tan sentit.

  • Lluís Pagès | 27-01-2020 | Valoració: 10

    He sentit refilar els ocells, dibuixar el niu, contemplar els colors... una vertadera simfonia per als sentits. I en poques paraules, sempre planer, que arribi a tothom.
    Ras i curt, una miniatura literària farcida d'art.
    Enhorabona, Aleix!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: