d'una experiència infantil que arrossegues tota la vida. No n'hi ha per menys, a mi em passaria el mateix. El relat, un text en prosa escapçat per disfressar-se de poema, té la seva força en els adjectius, ben triats i evocadors de l'escena. Se m'ha fet curt, jo l'hauria allargat una mica més amb una descripció més acurada de cada protagonista, però entenc que podria fer-li perdre ritme. Llegint els comentaris, m'adono de la teva cura en no ferir ningú quan l'erotisme fa acte de presència, i això ho subscric del tot, perquè penso que si el relat incita a que el lector faci volar la seva imaginació, aleshores té un impacte molt més gran que si ho descriu amb pèls i senyals. Ep, és una opinió personal que depèn del tot de l'estat d'ànim! Res, que si tens cap altre record al cap, posa't a redactar-lo ara mateix amb la teva lucidesa de lletraferit, i comparteix-lo amb tots nosaltres.

... feta prosa. Frases curtes, paraules excel·lentment adjectivades i un ritme del que va sentint qui descriu el fred tan paulatinament paralitzant com la baixa temperatura imperant. Un text molt encertant, senzill de llegir i que commou al lector perquè li arriba la mateixa sensació que la que experimenta el/la protagonista en els seus dits.
Felicitats, a seguir creant espais comuns.

plena d'insinuacions no escrites. M'agraden els texts que evoquen situacions que no estan descrites, però que t'hi transporten clarament. Tenen l'avantatge que pots recrear mentalment la situació que vulguis a partir de les quatre pistes del relat. Bona feina, Nil!

No se m'acut millor adjectiu per a aquest text. Amb un inici ple de tendresa, la dura realitat del final et provoca un sotrac anímic difícil de pair. A la vegada, crítica velada a una injustícia flagrant que massa pocs denunciem. Voleu més ingredients llaminers en un text tan breu?

Benvolgut Nil, no cal dir que, després del que m'expliques, no em queda més opció que animar-te de manera vehement a què escriguis el teu relat referent a l'experiència que has viscut i de la que me'n fas ressò. Et proposo que ho facis en forma de poema, que tan bé domines. Serà un plaer de llegir-lo, n'estic convençut del resultat. I, per descomptat, serà un plaer de comentar-lo. Ànims, la musa de la inspiració se t'ha aparegut, no desaprofitis l'ocasió de regalar-nos un dels teus inspirats poemes!

d'erotisme i de sentiments de buidor, d'abandonament, una mescla que et remou l'ànima en amunt i en avall. M'ha encantat de llegir-lo a la matinada, quan tothom encara dorm (i tots els paquets per obrir!), estic davant d'una sensibilitat que exigeix pau i recolliment interior. M'ha agradat perquè també m'hi he sentit reflectit, al cap i a la fi es tracta de VIURE, i tu ho saps posar amb molt d'encert sobre el paper.
Una abraçada!

... pel que ens ha tocat patir, una injustícia com una casa de pagès. Una vergonya que queda excel·lentment reflectida en aquest relat, més aviat diria que "retratada". I pensar que no hi veig sortida... Val a dir que el ritme de lectura que imposes és endiablat, trepidant, frenètic, però és encertadíssim per expressar un estat d'ànim trasbalsat.
A banda de felicitar-te per la qualitat del relat que ens ocupa, voldria desitjar-te un bon any a tu també, que assoleixis tots els desitjos i propòsits.
Una abraçada, Aleix!

...com si fos un somni, almenys és l'efecte que m'ha fet. Té la virtud de posar-te en la pell de la noia i, aleshores, tota la sensualitat del text t'arriba com una onada fresca. Erotisme finíssim, molt subtil, el que el fa tremendament efectiu de cara al lector. Em trec el barret davant de la teva escriptura mestrívola, a seguir creant, Montseblanc!

molt bona pensada! Una vegada, un parent va anar a treure diners en metàl·lic i el del banc li va demanar, incaut, que per a què els volia treure; l'altre va respondre en veu alta, a fi que se n'assabentés tota la filera: "me'n vaig de putes!"

és el que traspua el teu poema Amb quatre pinzellades del que observes, atent als moviments del que t'atreu, basteixes un cant a la joventut a la bellesa. I te'n surts amb nota, que m'ha agradat molt.
Aprofito l'avinentesa per desitjar-te el millor per a l'any que encetarem en breus. Que seguim comentant-nos el que anem escrivint, el millor esperó per seguir fent aportacions al web de relatsencatalà.
Una abraçada, Nil!

El títol del meu comentari és la sensació que em transmet el teu poema. Però és un misteri que tranquil·litza, que no desperta cap por, és una sensació de curiositat sana que t'envaeix el cervell i que no t'abandona fins al final del darrer vers. La gran senzillesa del vocabulari és el que el fa un poema molt ben parit, que no deixa indiferent. A seguir creant, Nil!

Jo faria d'aquest bellíssim poema una icona de la comunitat LGTB, en el sentit de l'alliberament que suposa posar per escrit la injusta angoixa que encara pateixen alguns dels seus membres. I el reproduiria arreu, que es pogués llegir ben clar sota els set colors de l'arc de Sant Martí. També, al meu entendre, el teu inspirat poema és un homenatge al sentiment universal d'atracció cap a qualsevol expressió de bellesa. Es pot demanar més?

... sembla molt senzilla, la cosa més natural del món de reflectir en un paper, però tots sabem que no sempre és així. Jo encara diria més: mai és així. D'aquí que quan veus un text que descriu el més prosaic del que passa en una platja, t'adones del mèrit que té anar-lo llegint com si estiguessis al costat dels protagonistes sense que aquests se n'adonessin de res. El que es va relatant llisca per la ment del lector com l'aigua de la noia que es dutxa, i això té un gran mèrit: el mèrit d'aprendre com escriure de manera senzilla la quotidianitat més pregona.
Segueix ensenyant-nos, mestre!

El poema està tan ben fet, que un es posa en la pell de qui reflexiona encara que no ho vulgui. I quina manera de plorar la pèrdua! Però quan un pensa que no podrà refer-se emocionalment, els petits detalls de qui l'envolten la fan tirar endavant. Quina gran lliçó d'humanitat! Recomano molt la poesia a qualsevol que passi per un tràngol de pèrdua similar. Per treure's el barret! Moltes felicitats, Nonna Carme!

Jo també he sentit tristesa pels canvis experimentats a la part vella de Barcelona. Hi ha botigues que no han esborrat el nom original de la mateixa (perquè està esculpida a la pedra) i evoquen un passat divers i heterogeni molt més enriquidor que el monotemàtic pizzeria/botiga de roba d'ara. I dels que es veuen obligats a abandonar el barri per l'especulació immobiliària, no cal dir que és una vergonya. Per què es prioritza el visitant ocasional enlloc del qui hi viu? Perquè té més poder adquisitiu el turista? Calen més, molt més poemes tan encertats com aquest, Aleix, per sacsejar la consciència col·lectiva i protegir el que és nostre .
Una abraçada i a seguir denunciant!