als comentaris d'en Nil. Estaria bé que n'afegissis un de teu, Perla de Vellut, amb la finalitat d'esbrinar del tot què has volgut dir amb el teu conte. Això no desmereix el text, ans al contrari, li treu lluïssor. Però també et prefereixo com a poeta, més que com a narrador. Ara bé, escriu com et plagui, com més t'agradi, que, al cap i a la fi, nosaltres no som res més que tafaners amb crítiques un xic poca-soltes, hahaha.

Us convido a llegir aquest breu text fixant-vos en el vocabulari, n’aprendreu i l’ampliareu, segur. Ara rellegiu-lo buscant els adjectius, en trobareu molts i molt escaients. Seguidament, centreu-vos en el que passa, us semblarà que visioneu un curt cinematogràfic. També podeu llegir-lo com un poema, jo el qualificaria de prosa poètica, i el trobo molt reeixit (i lúbric!). Finalment, reflexioneu en què ens ha volgut transmetre l’autor, quins són els trets més rellevants, en què vol que ens fixem i quins elements són prescindibles. Voleu més versatilitat literària en unes poques línies?

Les tres primeres estrofes preparen el terreny per a l'esclat final que és la quarta, al meu entendre una reeixidíssima estrofa amb molta, però que molta força evocadora. Si la lectura dels primers versos et va inoculant una atmosfera de tranquil·litat i plaer, no és fins la darrera que el poema transmet la intimitat de l'ésser humà que interacciona amb les figues: la boca plena, la ventada... Aleshores és quan el poema m'arriba amb tota la seva intensitat, una intensitat que passa de la pell de la figa a la de qui l'agafa i se la menja i, des d'aquí, al lector, receptor final de la teva ploma mestrívola. Enhorabona per tan belles paraules!

Sovint encetem un poema amb una actitud equivocada: volem entendre-ho tot, no volem que se’ns escapi cap significat... en definitiva, ens aproximem al text massa racionalment. Què ha volgut dir? Per què fa servir aquest adjectiu? Aquest ha estat el meu error, analitzar massa, pensar massa. Aleshores, l’he rellegit a poc a poc amb la ment oberta, sense ganes de rumiar el què ni el perquè, deixant que les paraules entressin sense trucar, fluint lliures i permeten que impressionessin els sentits sense que el cervell hi posés cap entrebanc. I el resultat ha estat gratificant, plaent, ben engrescador. M’ha agradat, i molt.
Rectifico la meva sol•licitud d’aclariment cap al teu poema. No era aquest, el que s’havia d’explicar, era el meu cervell, el que havia de desconnectar.
A l’espera de noves poesies, t’agraeixo el teu esforç per entendre millor “Alada obscuritat”

Voldria que em fessis uns aclariments.
Escrius “entre el meu llit”, no volies dir “entra al meu llit”? On diu “s’entén en mantell”, volies escriure “s’estén en mantell”? On posa “i no es deixa retindré”, cal que sigui “i no es deixa retindre” (sense accent, i potser millor "retenir")?
Recollint alguns dels comentaris, crec que una breu explicació per part teva del significat del poema seria profitós per a tots els que et seguim com a poeta proper i inspirador.
Prometo ampliar el meu comentari i valorar el teu poema quan hagis respost el que et demano, convençut que tornaré a qualificar-te amb un deu.
Salutacions cordials!

... d'un cos? La descriptiva del text així ho testimonia, però a mi m'ha passat quelcom curiós: en acabat de llegir-lo, el cap em donava voltes com si fos el protagonista del teu poema, ballant, saltant, girant sobre ell mateix. És a dir, que m'ha transportat a un esta físic de moviment d'èxtasi creixent, on l'as d'oros és del tot anecdòtic. Un breu poema, però quina força que transmet! Amb ben poques paraules has aconseguit un estat de recolliment en el què em sento dins del cos del que dansa, evolucionant en l'espai com un faria un inspirat ballarí. Enhorabona per aquesta excel·lent poesia!

M'agraden els textos descriptius perquè fan que l'acció passi pel teu cap com si estiguessis veient una pel·lícula. En el que ens ocupa, un film d'alt voltatge sensual. El més fort del que hi expliques és, paradoxalment, el que no contes: l'abans de la contemplació del cos adormit. Mentida, hi ha una brevíssima referència, però t'empeny amb molta intensitat cap al que ha passat entre dos cossos assedegats de plaer. I aleshores el text fa que el teu cap rebobini, fent un salt enrere en el temps, i t'imaginis, amb més pèls que senyals, l'acte en tota la seva càrrega d'erotisme. A mi, la suor també m'ha arribat als porus de la pell mentre llegia, i no només perquè faci una calor que empesta... La meva més sincera felicitació per aquest encertadíssim relat, Montse!

Faig servir el plural d'homenatge perquè, a banda de l'excel·lent escriptor, el teu poema és també un homenatge al Mediterrani. Els cinc sentits fan acte de presència en un entorn tan entranyable per als que hi som fills. Personalment, m'hi sento transportat del tot. I faré una cosa: el rellegiré en un racó idíl·lic d'un camí de ronda de la Costa Brava. Aleshores, en aquest entorn, em faré meves tots i cadascuns dels teus versos i, molt probablement, l'emoció m'impedirà d'acabar de llegir-lo. Vols més força en unes paraules?
Una abraçada i fins la propera, Aleix!

... esgaripa: uuu-uuu, som els teus lectors. Com l'ocell, esperem, ben atents, la continuació d'un poema que promet... uuu-uuu... i no deixarem de fitar-te, una vegada i una altra, fins que et despertis i ens regalis nous versos deliciosos... uuu-uuu

Llegeixo els adjectius dels que em precedeixen en el comentari i els subscric tots: intens, deliciós, elegant, delicat. Els trobo encertadíssims per a un poema on l'erotisme n'és el protagonista, són el millor reconeixement a un text que evoca en el cap del lector un estat d'èxtasi contingut. Que es mereixi aquests adjectius ja es fa meritori de la màxima qualificació.
Voldria afegir que el paper rellevant del llençol i la flassada hi donen un toc d'originalitat sublim. A mi em costaria d'establir aquest lligam entre ambdós objectes en un escenari de passió eròtica, l'he trobat molt adient i innovador, és una troballa estilística, un recurs poètic inspiradíssim que corona un poema excel·lent.
Seguiré llegint-te, Perla de Vellut!.

Per ser poeta no calen estols d'admiradors, ni editorials que et publiquin la feina, ni negres que produeixin per tu, ni sou, ni crítica, ni res. Per ser poeta només cal escriure i prou. Haikus, sonets, rodolins... el que us vingui de gust. Aleshores, llegint i rellegint el que un escriu, si et fa vibrar, si t'emociona, voldrà dir que ets tot un poeta. I no et cal res més? Pots compartir la teva sensibilitat en llegir el que has creat, és clar, però, al cap i a la fi, si a tu t'agrada, què carai hi han de dir els altres? Poeta, no busquis ni reconeixements, ni diners, ni afalacs, cerca només la comunió amb la teva obra, l'única que et donarà plaer amb escreix per l'esforç de parir-la.

Potser per la meva formació científica, aquestes hèlixs m'han evocat la cadena d'àcid desoxiribonucleic (ADN), on rau el secret de la vida. En tractar-se de dues hèlixs que es van entrellaçant, el teu poema me l'ha recordada instantàniament. I perquè l'ADN és font de vida, només s'activa quan l'amor hi fa acte de presència. I, així com els dos passamans de l'ADN es van entortolligant en l'espai del nucli cel·lular, també el teu poema t'envolta mentre el vas llegint, fent-te presoner de la seu encertat lirisme.
Seguim llegint-te, Perla de Vellut!

He llegit i rellegit el poema, una vegada i una altra. A la fi, em rendeixo i sol·licito, amb tota humilitat, una mica de llum al significat de les teves paraules.
Unes paraules bellíssimes, d'un lirisme superlatiu, d'aquí la meva màxima qualificació. La poesia de la teva composició entra amb facilitat a les zones del cervell que més bé acullen el plaer, provocant una esclatant sensació de benestar.
Com sempre, tan senzill de dir, tan difícil de fer.
Una abraçada, Aleix!

Jo també he visitat Santa Sofia i m'he sentit molt identificat amb el que descrius perquè la impressió que et fa contemplar aquella meravellosa obra arquitectònica és, senzillament, corprenedora. Cal un molt bon domini del llenguatge per a què el lector es trobi inserit en un entorn tan fascinant. I la menció final de l'emperadriu Teodora és la cirereta que corona un relat exquisit. Felicitacions sinceres, Montseblanc!

En aquest poema s’hi reuneix l’enyorança de civilitzacions perdudes, d’oficis ancestrals, del temps rúfol dels indrets rememorats, de rapsodes de fets èpics, de països que van ser i dels que vindran. Aquests són els maons que bastiran el poema. Però hi falta l’argamassa, el ciment que ajuntarà el maons i farà possible l’aparició de l’edifici acabat. Aquí és on rau l’habilitat del poeta: no n’hi ha prou en tenir els millors elements sortits de la bòbila, cal la perícia de l’arquitecte per assolir la construcció d’una cosa tan bella com un... poema. Ara toca rellegir-lo: toqueu cada maó, passeu els dits per les canaleres que hi ha entre ells i admireu l’alçada de les parets; us adonareu que esteu davant d’un poema on, com dins d’una casa, s’hi posa a recer l’ànima de l’autor. En Nil ens obre la portalada d’aquest palau i ens convida a entrar-hi. Jo sempre hi accedeixo, i us recomano que no us ho perdeu. Gràcies, Nil, per la teva hospitalitat!