No és fins quasi al final del relat que el lector descobreix una realitat ben diferent a la quotidianitat que hi descriu. I hi descobreix una dura realitat, el que no deixa de ser una certa sorpresa. Sorpresa? Bé, potser no tant, que les millores en la qualitat de vida han allargat en el temps l’esperança d’aquesta, un èxit que va de bracet de la pandèmia de demències senils, Alzheimers o degeneració de les funcions cerebrals, anomeneu-ho com vulgueu. Vivim més anys, sí, però sovint no com voldríem. I el que és el pitjor: no ho podrem triar. Una vida saludable, la que equilibra la feina intel•lectual amb l’exercici i el menjar sa, disminueix el risc a patir un incident cardiovascular que pugui afectar el cervell, però no l’elimina, ni de bon tros, que la genètica també hi té a dir.
El començament passa tan bé com una tisana ben calenta, una pura delícia de lectura. A vegades, però, hi ha engrunes que no saps com han anat a parar allà i quasi t’ennueguen. Les darreres línies del relat se t’entravessen com aquelles engrunes. Però formen part de la vida, i ens recordes, benvolguda Montseblanc, que cal estar a les verdes i a les madures. Amb naturalitat, amb enteresa. Com aquest excel•lent relat, d’una fluïdesa extraordinària que ens fa memòria que ensopegarem amb sotracs que ens sacsejaran l’existència, que no tot són flors i violes.
Ni xuixos de berenars de diumenge, per descomptat.

El nen de sis anys reflecteix com un mirall tot el que veu. I veu un munt de coses: la duresa de la feina del pare, l'actitud abnegada de la mare, l'atracció que li provoca la contemplació de la pell colrada del seu progenitor, l'aigua que tot ho empapa... I me'n deixo, segur. Em fa la mateixa sensació que quan mires un quadre i et fixes en uns detalls, i quan el tornes a mirar al cap d'uns dies hi descobreixes aspectes nous en els que no hi havies reparat. Llegeixo i rellegeixo el teu poema i m'obsequia amb novetats que m'esperaven amagades. En resum, una pura delícia de poema. Bona feina, Nil!

M’ha agradat molt aquest relat. Sense fer cap esforç, et transporta al lloc del concert i et fiques en la pell dels protagonistes. Bé, si has passat per una experiència similar (ho dic amb singular, la primera és la que deixa més empremta, em fa l’efecte...) t’hi veus tan reflectit que el teu cos reacciona al que va llegint, això és, se’t posa la pell de gallina! Que ben descrita està l’atmosfera, essencial per a reeixir en aquesta situació, i que bo el diàleg entre els dos. Crec que has aconseguit fer una descripció universal d’una situació molt típica entre els enamorats.
Això no és gens senzill, per això se’t felicita, Bravo, Montseblanc!

PD: aprofito l’avinentesa per a remetre’t al meu darrer comentari del relat “Panxó de xuixo”, segur que t’arrenco un somriure!

L'experiència de la Montseblanc amb els xuixos, quasi mística, és paral·lela a la meva. Com li va passar a ella, jo també he caigut en la temptació de cruspir-me'n un que estava boníssim! Ha estat gràcies al Forn de Pa Vilamala, al carrer dels Agullers 14 de Barcelona. Potser a la cobertura li faltava un xic de cruixent, però la crema estava que hi cantaven els àngels! Si mai hi passeu a la vora (estar a tocar de Santa Maria del Mar), no dubteu en tastar-ne un!
Per què no encetar un llistat de fleques i/o pastisseries on facin uns xuixos per llepar-se'n els dits? Animeu-vos i poseu on trobar-les en un comentari a aquest relat.
Moltes gràcies per compartir-ho!

M'ha agradat molt el poema d'amor perquè traspua sensibilitat per tots els porus de la pell (de la pell de l'autor!). Has sabut trobar els mots exactes per transmetre un estat d'ànim cap a la persona estimada que no deixa cap dubte al lector. Aquesta inspiració poètica només pot procedir d'una ànima que ha conegut de primera mà el sentiment que descrius. Reflectir tot aquest trasbals interior en unes encertadíssimes poques línies té un gran mèrit. Enhorabona, Perla de Vellut!

He anat a la fleca del barri, que sempre està plena de gom a gom, i he observat el número de torn. Quan s’apropava el 69, he estat alerta, fins que l’he agafat. Aleshores, quan m’ha tocat a mi, m’he comportat de la mateixa manera que la protagonista de la història: despistant capficat amb el mòbil, reivindicant el meu torn davant de la resta de clients, etc... Quan he marcat malament el número secret, però, ningú estava al cas del meu problema i la dependenta m’ha indicat on era el caixer automàtic més proper, que em guardava el gènere fins que tornés. Llàstima... però no em rendeixo i ho tornaré a provar!
Felicitats, kefas, per un relat tan suggerent com divertit!

És exactament el que estàs pensant, hahaha!
El text pretén fer riure? I reflexionar? Ambdues coses. La crisi de solitud que preveus, benvolgut Nil, ja és patent en societats com la japonesa, on hi ha gent gran que roba per anar a la presó i així trobar companyia, o es compren robots en forma humanoide que vesteixen, seuen a taula i acotxen al llit com si fossin éssers vivents. Fins on arribarem?

M’agradaria aclarir que el relat “Civilització” i el “Succionadora del...” només tenen en comú la seva gestació propera en el temps.
Ara bé, el comentari del SrGarcia m’ha deixat descol•locat. Al títol del seu comentari i al primer paràgraf del mateix, us pregunteu si hi ha una discrepància entre els dos relats esmentats, mentre que després afirmeu que tant l’escriptura com la succionadora actuen en contra de les nostres capacitats/habilitats com a humans, del que jo dedueixo que, en lloc de discrepar, hi ha una similitud entre ambdós textos. SrGarcia, esteu segur que volíeu dir “discrepància”?
Convençut que la vostra resposta em traurà de l’entrellat, us agraeixo sincerament la vostra aportació.
Salutacions cordials,

Lluís Pagès

Aquest tercer poema tanca amb nota d'excel•lent la trilogia "L'arbre de l'amor".
Això de l'excel•lent no és perquè sí, crec que te l'has guanyat merescudament. Destaco la funció cabdal dels verbs en tot el que hi descrius: refrescar, guaitar, estrènyer, flaquejar, enllorar… cal saber escollir molt bé els verbs per transmetre el que està passant. Una vegada escollits, ve la sensibilitat de l'escriptor per comunicar, i aquí és on apareix el teu do de rapsoda, reconegut per tots els que et comentem .
La darrera frase, "Em sento malèvol, per haver despertat en ell atracció homo", la creus necessària? A mi m'ha semblat que no calia, encara que entenc que hi ha la teva voluntat de transcriure un estat d'ànim, i així ho entenc, però jo hauria deixat al lector amb el sentiment de pèrdua d'en Niko, a qui no veurà més, i prou.
No cal dir que aquests teus poemes tan reeixits obren la gana a noves entregues.
Esperem comentar-te de nou ben aviat!

Doncs això, quan pugi al Cel en Josep Maria, ja no hi haurà secrets per a ningú? Ah, bé, si és tan tocacampanes, vés a saber si no anirà a can Banyetes de patac...
Surrealisme en un final que es fa pregar, que saps que amagues alguna cosa i et frisses per saber-la. Distret, molt distret i encertat en el ritme i el desenllaç.
Enhorabona, Aleix!

Un deliciós relat en el qual la vida flueix tot i traslladar-te a un tanatori. Una quotidianitat tan ben descrita que et sembla contemplar-la des d'un dels bancs de l'espai de vetlla. El diàleg de les padrines és mestrívol, per naturalitat i realisme. El final et deixa el punt amargant del "si no fos...", que tantes vegades se'ns presenta al llarg de la vida. Tota una lliçó d'escriure el que ens pot passar a tots, però que no tots sabem traslladar tan bé sobre el paper. Felicitats per tan bona feina!

Si el relat del xuixo et fa riure, si et fa caure en la temptació de cruspir-te més d'aquests pastissets deliciosos i t'empeny a deixar-hi un comentari afalagador, què més puc demanar com a relator en català? Creu-me, quan el que escrius arriba a la gent i aquesta reacciona com ho has fet tu, no hi ha millor premi!
Moltes gràcies, Montseblanc!

A banda d’ampliar el meu vocabulari amb el mot “teuladí”, he eixamplat també la meva sensibilitat poètica. Al meu entendre, uns versos amb temàtica amorosa sempre tenen al damunt l’espasa de Damocles de la cursileria, és a dir, del perill de caure en un reguitzell de paraules tendres sens cap solta. Res més lluny del que ha assolit en Perla de Vellut: una poesia carregada de sensibilitat i sentiment que t’evadeix de la quotidianitat per endinsar-te en un entorn mel•liflu que t’acarona l’esperit. No és gens fàcil de crear uns versets com aquests, equilibri perfecte entre un vocabulari exquisidament escollit i un fil conductor que no deixa indiferent a ningú.
Seguiré llegint-te, Perla de Vellut, no deixis mai d’empescar-te’n de nous, de poemes.

i parada de somera. Aquesta locució vol dir que es comença alguna cosa amb molta força, per deixar-la de fer ràpidament.
En llegir el poema, m’ha vingut aquesta dita al cap, però a l’inrevés: arrencada de somera, aturada de cavall. M’explicaré. Al meu humil entendre, el poema no comença fins quan dius “Entretant ell amb el caparró acotat a l’alçada del meu melic…” Aleshores sí, aleshores és quan reconec a l’autèntic Nil, el referent en poesía homoeròtica, amb adverbis i adjectius escollits amb gran mestratge. Però no en els versets precedents, que suposo que calen per situar al lector, però que se m’han fet llargs. Hauria entrat en matèria des del primer mot, intercalant la descriptiva del Niko amb pinzellades del seu origen. Les línies que descriuen la xicota del replà són, al meu entendre, del tot prescindibles. Creen una atmosfera? Potser sí, però jo no la sé veure, hauria preferit centrar aquesta part introductòria amb en Niko de protagonista.
No sóc ningú per fer crítica, tan sols reflecteixo per escrit el que m’ha transmès el poema, i aquesta vegada l’he trobat una mica coix al començament. M’agradaria que algú dels que el comentaran opinés sobre el que penso, pura curiositat. Segurament, em quedaré sol en la crítica, però això no és el més important. El més rellevant és tenir en Nil actiu, pensant el següent poema, posant-nos la mel a la boca quan ens diu que és a punt de publicar-ne un altre. Perquè ens agrada molt com escriu, i a nosaltres més encara de lloar-lo en la seva vessant de rapsoda.

Us revelaré un secret: vaig copiar aquest poema en un full de paper petit i vaig memoritzar-lo. Seguidament, vaig recitar-lo a cau d'orella de la meva parella quan ja érem acotxats i a punt d'agafar el son. Aleshores... bé, tampoc us explicaré fil per randa què va seguir, us ho podeu imaginar i us asseguro que quedaríeu curts en evocar el que poden arribar a sentir dos amants. Aquests versets actuen com l'espurna que enceta un foc eròtic molt difícil de controlar. Proveu-ho, proveu-ho...
Enhorabona, Nil, per tanta saviesa en transmetre sensibilitat a flor de pell.