És difícil trobar temes originals d'aspectes tan mundans com un simple semàfor. Això ja és un punt a favor de l'autor. Però, és clar, després cal desenvolupar el nus del relat i saber-li treure un suc que, en contacte amb les papil·les gustatives del lector, sàpiguen a plat exquisit. També en aquest cas dones en el clau i mantens l'interès fins al final. Dos reptes resolts d'una manera senzilla i efectiva.
Enhorabona, Aleix, seguim en contacte!

Lluís

Si un relat o un poema no t'agafa i et fica dins del que passa, ni és relat ni és poema. A mi em semblava que estava veient la partida com si fos un parroquià més, quin encert d'ambientació! La situació es va tensant a mesura que vas llegint, i ho notes a flor de pell. Aconseguir això no és senzill, cal tenir ofici, i d'aquí el meu reconeixement al teu exquisit "savoir-faire".
Enhorabona, Aleix! Et seguiré llegint,

Lluís Pagès

que es confondria de cambra, però això és el de menys. L'important és que està escrit amb molta traça i t'entra tan fàcilment com qui veu una pel·lícula. Escriure amb aquest fluidesa i naturalitat no és gens senzill, enhorabona pel teu relat!
Espero que ens seguim llegint,

Lluís Pagès

no pot sortir-se'n quan un infant demana, que cal posar els cinc sentits per a respondre les preguntes dels menuts. Aquí el paper de la sogra és cabdal, interfereix en tot i és la clau d'un relat fresc com el dia a dia.
Si em permets la suggerència, hauria eliminat que la mare fumés, li hauria fet mossegar-se les ungles o recagolar-se els cabells, però entenc que la cigarreta és un recurs que ajuda molt a transmetre angoixa cap al lector.
Molt agraït pels teus comentaris, ens seguim llegint.

Lluís Pagès

Gabriel M.

Per què no passar d’un estat d’enamorament a un d’indiferència en una mateixa persona? El temps va posant a prova la relació entre dues ànimes, i crec que els dos estadis (el primer eufòric, després abúlic) poden donar-se perfectament al llarg dels anys. També penso que una cosa és deixar de banda, que pot produir-se sense cap tipus d’intenció de fer mal, i una altra ben diferent menysprear algú, quan realment hi ha dolor dirigit amb tota la mala idea. Deixar de banda o menysprear, potser caldria haver matisat una mica més.
Com que el poema fa pensar, això ja és un mèrit indiscutible “per se”, de manera que te’n felicito.
Una abraçada,

Lluís Pagès

Escandalós,

Efectivament, el relat és un exercici de malabarisme entre l’histrionisme, personificat en les pretensions del protagonista, i la fatalitat, allò que ens és indefugible. Suposo que com que aquesta darrera està més present al final de la narració, el regust que et deixa és més aviat amargant. La meva intenció era reflectir que qualsevol existència, per esbojarrada que sembli, és una barreja de blancs i negres passant per tota la gama de grisos.
No cal dir que Sixte Sisebut Sesterci, que el subconscient identifica amb 666, el nombre de la bèstia, és la cirereta que corona la inquietud que esmenes.
Moltes gràcies per llegir-me, i encara més per valorar-me!

Lluís Pagès

... quan dius: "el que es pot dir i dius de les peces de fusta no es podria dir de persones de veritat, de la vida real, quotidiana". Els escacs són una excusa per a retratar un grapat de personatges, la realitat dels quals supera amb escreix la més fantasiosa de les imaginacions.
Sí que tens raó quan dius que estic massa escorat en el tema dels escacs, m'apunto l'opció de sortir-ne quan n'estigui ben fart.
Molt agraït pel teu comentari,

Lluís Pagès

Calderer, de seguida endevines que el transfons dels escacs més tard o més d'hora apareixerà. No vaig trobar la manera de "despistar" al lector avesat a llegir-me, potser per això vaig centrar-me més en cuidar l'estil, ajustant-se al màxim a fi de transmetre una sensació de patiment sostingut.
Molt agraït pel teu comentari,

Lluís

Benvolgut Calderer,

vés a la pàgina http://www.escacsarenysdemunt.com/index.php/2010/09/09/els-escacs-boxa/ i jutja tu mateix. Deu ser allò que la realitat sempre supera la ficció.
Agraït pel teu comentari,

llpages

Benvolgut Joan,

he mirat primer els vídeos que inclous al final per a situar-me millor. He quedat bocabadat en veure el fantàstic lligam entre la pel·lícula i el teu poema sobre un tema tan colpidor com l'autosuperació. Se't fa un nus a la gola quan el rellegeixes després de visualitzar el enllaços de YouTube, quina síntesi més encertada del que es veu en el curtmetratge! Per mi, com millor expresses el que hom sent és en quan dius:

Amb tota la humilitat
la lliçó ha ben après:
donant i rebent , alhora,
es pot arribar a construir
una vida amb dignitat …

Uns versos insuperables, cinc línies magistrals que resumeixen de manera maestrívola l'essència del missatge: malgrat l'aparença d'impossibilitat de molts reptes, no hi ha com la força de voluntat i el llançar-se per aconseguir superar-los amb èxit.
El curiós del cas és que, en la segona part del curt, els companys de l'home sense extremitats li dónen el que necessita per a superar-se precisament no ajudant-lo quan ha de creuar el riu, forçant-lo a intentar de tornar-se a posar dret i a aprendre a desplaçar-se pel seu compte quan el més senzill és demanar ajuda, com fa el tolit d'entrada.
Una abraçada i a intentar superar el llistó tan alt com has deixat amb el teu excel·lent poema.

Lluís Pagès

Benvolgut Joan,

en quatre línies descrius a la perfecció un estat d'ànim depressiu que et deixa anímicament tocat: dubtes existencials, sense projectes, inutilitat, "tenir" abans que "ser"... són alguns dels elements que caracteritzen una situació devastadora per a qui la pateix. Pel que expliques a la teva nota biogràfica, has estat víctima d'aquesta malaltia però, gràcies a Déu, ja te n'has recuperat. El fet d'escriure t'ha ajudat a sortir del forat, i me n'alegro molt. Per damunt de tot, el caliu humà és l'ingredient essencial que ens empeny a seguir endavant: parella, fills, pares, germans, amics... i, perquè no, els contactes a través d'aquesta encertadíssima pàgina web.
Una abraçada i a seguir vivint a la superfície amb l'alè dels textos.

Lluís Pagès

Benvolgut Joan,

t'haig de confessar que el títol del teu relat m'ha despistat, que em pensava que em trobaria amb un diàleg entre una parella que es baralla i no en la reacció d'ell escampant la boira a la quinta forca. El factor sorpresa és el que més valoro en un relat curt, i el teu el té del tot. Ara bé, tu creus que, tant en la teva narració com en la meva (L'oci del futur) estem davant d'un tema futurista? La nau per anar a Tità, el desplaçar-se a la velocitat de la llum, etc... són elements que encara no s'han fet realitat (com els polzes allargats en el meu cas), però em penso que el vertader rerafons, la disputa de parella per un dissabte "mogudet", així com els adolescents que retrato, són temes molt actuals. Per tant, no es que em faci por el futur, és el present el que m'espanta! A banda, també en ambdós contes la comunicació està trencada, i d'una manera força paradoxal en uns adolescents que tenen uns mitjans per interaccionar més accessibles que mai.
Et seguiré llegint, tens un estil fresc i directe que confereix una fluidesa al relat que passa molt bé.

Una abraçada,

Lluís Pagès

Si no fos pel "miolant" que apareix al final, la imatge dels nens roba-panotxes no s'hauria substituït mai per la colla de gats que van per feina. El gir que fa la història ben a l'acabament és una espurna d'enginy que deixa un regust dolcíssim a l'enteniment, barreja de sorpresa i encanteri. A mi, personalment, m'atrauen molt aquests relats construïts sobre quelcom que s'amaga durant tota la narració i no es desvetlla fins ben bé la darrera línia, amb un llenguatge planer que també t'entabana perquè et fa rumiar el següent mentre ho llegeixes: "molt bé però, hi ha alguna cosa més?". I tant, que hi ha quelcom més! Decididament, genial.

llpages

amb un final un xic decebedor. Les dues darreres estrofes no estan a l'alçada de les restants, sembla que facis ús d'un recurs fàcil per acabar el poema. Les primeres, encertadíssimes en contingut i estil. No obstant, el global és impactant i arriba a conmoure.
Enhorabona, et seguiré llegint,

llpages

No és gens fàcil d'aconseguir un efecte transportador, evocador, ple de sentiment i, per sobre de tot, eminentment poètic, amb un vocabulari tan planer i senzill com el que et treus del magí en aquest excel·lent poema. És la diferència entre els grans poetes i la resta: no els calen recórrer a complexes recursos metafòrics ni a sintaxis elaborades per assolir el que és, al cap i a la fi, la finalitat darrera de tot poeta: arribar al cor del lector i fer-lo trontollar de cap a peus.
Enhorabona! Segueix així!

llpages