Llegeix, riu i respon

La furgoneta, a vessar amb la família i tot equipatge de vacances, s’aturà al peatge. Qui conduïa abaixà el vidre i acostà la targeta de plàstic al detector. La pantalleta s’il·luminà i aparegué el repte: “¿a qui s’atribueix l’epitafi “Perdoni que no m’aixequi”? 1. Groucho Marx; 2. Marty Feldman; 3. Charles River; 4. Walt Disney”.
- Ens queden cinc segons, família! Va, ja m’arrisco jo, l’u! – feu el pare, i el seu índex premé la tecla amb l’u imprès. La resposta fou instantània: “Enhorabona! L’heu encertada, us estalvieu un quinze per cent de l’import del peatge! Bon viatge”. I el cotxe deixà el control amb l’empenta d’un brau en sortir a la plaça, de tan cofoi que anava el conductor.

A la pastisseria, la iaia Mercè li diu a la seva néta que no vol participar en el joc, que pagarà per l’import total i que no l’atabalin, que ja té una edat com per examinar-se.
- De cap de les maneres, àvia! Ja respondré jo, no passis ànsia!
I quan la dependenta li acosta el datàfon, la pregunta ja es pot llegir: “un “dulcinista” és... 1. un seguidor de Dulcinea del Toboso; 2. un membre del Gremi de Pastissers; 3. un heretge; 4. un llaminer”. No han passat ni quatre segons que la noia prem el tres i... bingo! S’endú el tortell quasi de franc!
- I com ho sabies, tu, això? Un dulcinista és un heretge? – feu l’àvia, sorpresa.
- Avantatges de tenir una néta gòtica a qui li agraden els moviments religiosos “alternatius” de totes les èpoques, per remotes que siguin – i somriu tan àmpliament que sembla que el gruixut contorn negre dels ulls li arribi a les orelles.

- Centrades, lateral dret o esquerra? – pregunta mentre belluga el ratolí.
- Cantó dret i ben bé al mig de la sala, gràcies; ah, i pago amb targeta – i qui es troba a dins la taquilla del cinema atansa la màquina electrònica a la parella. Encara no han retirat el rectangle de plàstic que ja tenen la pregunta a la vista: “Magnus Polla i Teuvo Kohonen són dos ... 1. actors de cinema d’adults; 2. científics; 3. ballarins clàssics; 4. dos mindundis.”
- La u, la u, ja ho veuràs, no som al cinema? I amb aquests cognoms! Doncs la u, prem la u! – fa un d’ells, esverat en veure’s guanyador.
“Ho sentim, no és la resposta correcta”, i el càrrec per les entrades es fa sense estalviar-se un vint per cent del total. Així que s’asseuen a les butaques, temps els va faltar per assabentar-se que es tractava de dos científics ben actuals.

Quan el carretó és ple a vessar, toca passar per caixa. El jubilat repassa les butxaques de l’americana, que no recorda on ha guardat la cartera. La troba, enretira la targeta i la presenta al lector. La qüestió fa acte de presència a l’instant: “¿Qui va dir “les bones noies van al Cel, les dolentes van a tot arreu? 1. un confessor marista; 2. Mae West; 3. Chiquito de la Calzada; 4. Neil Armstrong.” El jubilat mira enlaire mentre pren aire i, així que el deixa anar, prem la tecla del dos amb un somriure sincer.
- Per als que tenim una edat, això és bufar i fer ampolles! Vinga, quina rebaixa em correspon?
- Avui, un vint-i-cinc per cent, no està gens malament... se’l felicita sincerament!

La cua per pagar a la fruiteria és quasi inexistent. La dona, de professió humorista, avui està de mala lluna, no ha trobat els kiwis al punt de tendre que li agraden, estan durs com una mala cosa, i haurà de marxar sense el remei natural que li van tan bé per regular el trànsit intestinal. Només li faltava la pregunteta de marres a la pantalleta, de manera que és a punt d’activar l’opció que li estalvia d’haver de respondre quan la llegeix sense voler: “Completeu la frase que diu Blancaneus abraçada al seu príncep: “em sento tan feliç... avui, a la fi, després de tanta poma, em toca ...” 1. Llevar-me; 2. Abraçar-te; 3. Plàtan; 4. Besar-te.” La riallada ressonà per tot l’establiment. Aquella poca-soltada de pregunta li havia arreglat el dia, què bona! A més, l’havia encertada en prémer el tres i li havien rebaixat un deu per cent la compra. Ho tenia decidit: incorporaria aquesta sortida de paraigües al seu arsenal d’efectes còmics, segur que no la coneixia gaire gent i faria riure tothom.

Després de posar a la cistelleta la sosa càustica i el netejador de metalls, la factura pujà més del que portava en efectiu i es veié abocat a pagar en diner de plàstic. L’exhibí amb l’esperança d’aconseguir pagar menys, força menys: “¿Qui va dir la frase “els mosquits moren entre aplaudiments”? 1. Woody Allen; 2. Paul Hermann Müller, inventor del DDT; 3. El Perich; 4. Tip y Coll.” Dubtà entre el dos o el tres, però quan era ben a la vora de prémer, una lleugera empenta provocada per un client que llegia la lletra minúscula d’un producte mentre s’acostava al mostrador va fer que el dit toqués la tecla de l’u. “ Enhorabona, l’ha encertada! Se li aplica un quinze per cent de descompte”. Sense ni haver paït aquella minúscula victòria, sortí de la drogueria més content que un gínjol després de donar les gràcies a qui l’havia empentat, encara sorprès per la reacció de qui, suposadament, hauria d’estar enutjat.

Passades ben bé dues hores, el pentinat per al casament era a punt. Pagaria el gust i les ganes, que ja se sap que les que tenen els cabells corbats en espiral volen els cabells llisos, i les rinxolades es deleixen per les melenes que cauen a plom. Ara bé, si encertava la pregunta, aleshores... “Completeu la frase: “Les millors coses de la vida et desfan... 1. el cabell; 2. els cordons de les sabates; 3. el tap de cera; 4.el camí”. I l’encertà! El compte de la perruqueria li seguia semblant una fortuna malgrat la rebaixa. No se li mouria ni un cabell durant tota la cerimònia, el sopar i el ball, però així que es quedés a soles amb en Marc... aleshores faria bona la resposta número u.

Amb el temps, els qui escollien les preguntes amb descompte directe en qualsevol despesa se les van haver d’empescar fort per no fer trontollar l’economia del govern, qui pagava al venedor la diferència de preu en cas d’encertar-la el client. La gent està encantada que li facin rebaixes en tot, per això van començar a instruir-se sobre temes variats per disminuir el factor sort davant del datàfon. Els préstecs a les biblioteques públiques van augmentar sensiblement, i si algú detectava una pregunta repetida, la resposta s’estenia com la pólvora, obligant a enretirar-la ben de pressa si no es volia que saltés la banca. Fet i fotut, aquells deu segons per respondre havien aconseguit el que programes quinquennals d’educació general havien estat incapaços d’assolir, que el nivell de cultura general augmentés lleugerament. I, atenent als darrers indicadors, encara seguia enfilant-se.