Entre tots ho farem tot

- Un crèdit tou que cobriria dues terceres parts del cost a retornar en dos anys. L'altra tercera part cal que l'avancem entre tots.
L'alcalde passà la paraula a la segona proposta.
- Connexió via satèl·lit. No cal infraestructura, es factura un import mensual a cada usuari i llestos. Això sí, no és econòmic i el canvi climàtic podria afectar la qualitat del senyal, diuen.
Amb cara de pomes agres, el cap del consistori donà el torn a la darrera opció.
- Amb deu pollastres, faig… i de franc! - i es guanyà les cares de sorpresa dels assistents al ple de l'ajuntament.
- Ramon, ens hem reunit per trobar una solució al problema de dur la fibra òptica. Et recordo que l'empresa de telecomunicacions, que té el monopoli a la comarca, ens exigeix deu mil euros per connectar els cinc masos del veïnat, una quantitat que, tot i dividir-la per cinc, la trobem excessiva. Que potser tenies el cap a la festa major? Una mica de serietat, si us plau... - i s'aixecà la sessió.
Però en Ramon va anar casa per casa i aconseguí els deu pollastres. Seguidament trucà al seu cunyat, qui havia muntat un negoci de coure paelles per a celebracions allà on fes falta, una fórmula que anava captant adeptes per la comoditat que suposava no haver-se de preocupar de pràcticament res.
- Pel pont de l'onze de setembre, just el dia abans de la diada, que la gent tindrà ganes d'escampar la boira de les grans ciutats, quedem entesos. I recorda, tu només hi poses l'arròs, només arròs però que no en falti, el tall corre al meu càrrec, que això rebaixa la teva factura.
Els veïns es van assabentar de l'arrossada popular pel boca orella, la premsa local i el guarniment amb banderetes i llargues taules parades a l'era d'en Ramon. La roda de la vida a pagès trencava el seu ritme constant per una causa que la majoria donava per perduda.
- Com vols que la gent pagui quinze euros per barba per un plat d'arròs? S'ha ben trastocat.
- T'oblides de petits detalls. D'entrada, la gent s'arregla a casa unes cuines quasi professionals per després tirar de plats preparats, avui dia no cuina ningú. El preu per persona no és exagerat, qualsevol que vulgui menjar fora trobarà menús al voltant d’aquest preu, si no més cars. I encara més, es sorteja una televisió de seixanta polzades de darrera generació que és un esquer apetitós, de manera que els quinze euros, a banda d'atipar-te, et poden suposar un regal que agrada a tothom.
I arribà el dia. A l'era de can Ramon no hi cabia ni una agulla, plena com un ou. Es van coure vuitanta quilos d'arròs, amb la carn dels deu pollastres fent de tall, es van buidar dues-centes ampolles de beguda i cruspir vuit-cents bracets de gitano de crema, un per persona, el que fa... vuit-cents per quinze, exactament dotze mil euros de caixa, el que cobria l’objectiu de portar la fibra òptica, es pagava al cunyat i el cost de l’aparell de televisió. Aquest va anar a parar a un veí de Sabadell, content com un gínjol. Però no tant com els membres del consistori, que van exhaurir les paraules d'elogi cap a en Ramon. Ja ho diuen, que la unió fa la força, però l’enginy encara més!