El millor poema és aquell que neix de la sinceritat del cor, de manera espontània, amb tota la tendresa i la percepció de l'instant.
Desitjo de cor que estiguis bé, i tot i que només entro de tant en tant en aquesta web, et vull dir que... tornis avui que els ocells no canten. Últimament he pensat en centreamèrica i no puc evitar recordar-me de tu. La teva criatura deu estar preciosa.
Una abraçada.

Llegint-te, sento com si et conegués; com si tot això que escrius ho haguéssim comentat abans; deu ser perquè coincidim en el missatge. Pel que t'he llegit, caminem en la mateixa direcció i sentit.
El teu comentari m'ha alegrat molt. Moltes gràcies. Em llegeix molt poca gent, i sempre és d'agrair que et diguin que t'han llegit; i més si és un comentari tan generós.

Gràcies a tu, Andrea, pel comentari. Tots plegats hem de treballar perquè aquest món, que sona tan utòpic, estigui cada dia una mica més aprop.
Una abraçadassa i si no ens veiem que passis unes molt bones vacances!

M'alegro molt que t'hagis decidit a publicar un dels teus escrits. Si vas practicant ja veuràs com ho aniràs fent cada vegada millor. Escriure és una de les aficions més interessants que es poden tenir. L'important és aconseguir un llenguatge fresc, directe, sincer i cada vegada més polit en estil. Hi ha uns manuals d'estil que van molt bé. I el que va millor és llegir bons autors.
Si vas escrivint, aniré llegint i comentant els teus poemes o relats.
Felicitats!

Em porta, el teu poema, a una de les inquietuds de la vida, que mai no sabrem fins que ens hi trobem.
Per molt que estimem els fills, per molt que els ensenyem, per molt que els donem... la genètica, i potser l'epigenètica, els poden dur, al final de la nostra vida, a aparcar-nos allà on no molestem gaire, i a prescindir dels sentiments que puguem tenir, en favor d'una utilitat que ja no troben en nosaltres.
Serà, potser, el moment més dur de la nostra vida; i la prova més crua per al nostre amor: estimar a qui no ens estima i més ens hauria d'estimar; confiar que el dia que es trobin com nosaltres, entenguin què vam sentir i recuperin un amor que tenien, si no mort, almenys adormit.
La complexitat de l'individu humà és tal que l'amor camina al costat de l'egoisme a una distància més petita que el gruix d'un cabell; anem perduts, batuts pels desigs i per les tendències. Som cecs respecte la pròpia misèria i levetat. La visió de la pròpia maldat ens enfonsaria fins a un punt en què ens seria molt difícil sobreviure. Però si aconseguim la humilitat de mirar-nos, haurem començat a caminar pel camí de la superació.
Un poema molt treballat que sacrifica el ritme en favor de la significació.
Felicitats!

En allò més quotidià rau la poesia, que ho mostra tot als qui són capaços d'aturar-se, mirar, i veure. El mateix bassal serà mirat per un ull diferent que no veurà res. El mateix bassal serà palpat per un cec que ho veurà tot. El mateix bassal dibuixarà per uns els traços del cel i els núvols i per un altre una ganyota al rostre i el neguit de la manca de quitrà i de velocitat.
Tot és a l'instant, el bo i el buit, que cadascú trii.
Ben retrobada!

Alguns creiem que aquest dia arribarà d'una manera que ara no podem comprendre.
Però el que no ha d'arribar, perquè ja hi és, és l'amor que ens podem tenir les persones, que va més enllà de les fronteres de la malaltia, de la mort i de la matèria.
En aquests moments difícils, i des de lluny, tens el meu pensament i el meu suport.

Primer, no m'hi amoinaria gaire; de fet, no m'amoinaria gaire per res, perquè l'important és viure el moment i plantejar-se els misteris com un divertiment, sense més problema.

Segon: penso que les respostes les comencen a tenir les persones (metges, antropòlegs, etòlegs) que han lliurat la vida a la investigació del funcionament de la ment: cervell, neurones, sistema nerviós, dendrites, amígdales... sempre sense oblidar la perspectiva evolucionista.

És la meva humil opinió.

Salutacions!

És la meva opinió.
Està bé així; deixant la incògnita a la ment del lector; regalant-li la possibilitat de sentir que en vol més, que necessita més dades. Aquesta és una de les forces del relat; que, alhora, està escrit amb correcció, amb un estil bo i segur, i agradable de llegir.
És imperdonable: fins avui no t'havia llegit res, miraré de posar-me al dia.
Salutacions!

Així, de primeres, et diria que un dels criteris de veracitat que podries fer servir és el de la comunitat. Els Homo sapiens som animals socials, que necessitem del grup; així doncs per a tenir més clar si una percepció és real o si no té com a causa un agent extern podem consultar els altres individus, el grup; a veure si ho perceben igual que nosaltres. I posats a triar, és convenient triar una comunitat prou objectiva pel que fa als mètodes i l'escepticisme; per això triaria la comunitat científica.
A banda de la comunitat, tenim els instruments de mesura, que enregistren resultats independentment de la subjectivitat; perquè en ser objectes sense consciència no tenen subjectivitat (o quasi no en tenen) mentre tinguin un manteniment adequat.
Si t'interessen aquests temes, et pots passar pel meu blog (el trobaràs al meu perfil) i triar l'etiqueta que du per nom: "cervell i funcionament de la ment"

No hi va haver cap caiguda. El genere humà ha brollat després d'una lenta i pacient evolució, al llarg de la qual moltes espècies es van extingir, i en la línia dels humans ha sobreviscut l'Homo sapiens. La consciència de l'Homo sapiens ha evolucionat per selecció natural des de la inconsciència de les primeres bactèries d'on procedim. El cervell i el sistema nerviós s'han anat perfeccionant per una mena de mètode d'assaig error, on els errors s'han pagat amb el preu de no deixar descendència i de no transmetre els gens vers el futur, i on els èxits han implicat el poder cedir la informació genètica a les generacions futures. I així, de mica en mica, lentament, i sense cap intervenció màgica, hem arribat on som, mercès a les lleis de la natura. Som com som perquè la natura ens ha fet com som; i ens ha fet com som perquè la natura és com és.
Per tant no hi ha cap caiguda que s'hagi de redimir; el "mal" no és conseqüència de cap influència diabòlica, ni de cap mal esperit. El mal és la conseqüència de les pulsions (instints) ancestrals que hem heretat dels nostres avantpassats (d'altres espècies); i els hem heretat perquè han significat un avantatge des del punt de vista de la reproducció, la supervivència i el control de l'entorn. I, igual com la consciència ens ha arribat perquè ha representat un avantatge (i amb la consciència l'empatia i l'amor), també ens ha arribat la violència, la tendència a l'agressivitat, l'enveja, la gelosia... Les tenim a les cèl·lules, perquè han representat un avantatge evolutiu en molts moments del nostre llarg camí. Així doncs, la convivència dins d'un mateix individu de l'empatia i de la "tendència al mal" esdevé la causa del conflicte moral. De tota manera, el fet que aquestes pulsions (que la nostra consciència identifica com a "mal") existeixin no vol dir pas que siguin justificables i que no hàgim de controlar-les.
En general, el funcionament del cervell i de la ment són prou complexes com perquè fins i tot avui dia es continuïn realitzant descobriments inquietants que posen en dubte (i molt) la suposada llibertat angèlica que molts religiosos atorguen als éssers humans. Som un animal més; un animal força cregut, que es considera el melic de la creació i dominador de la Terra. Però gran part dels pensaments que elaborem no els elaborem lliurement, sinó que la nostra ment, la part no conscient de la nostra ment, decideix que els hem de tenir i els dóna aparença de llibertat. Tampoc no es pot dir que no tinguem llibertat (la tenim però en un percentatge molt més petit que no pas el que ens sembla). És una mica llarg d'explicar. Si vols saber la meva visió del cervell i del funcionament de la ment (i no només la meva visió sinó els últims descobriments) et recomano que visitis el meu blog i escolleixis l'etiqueta que du per títol "Cervell i funcionament de la ment".
Potser he estat una mica contundent amb la crítica al teu discurs; ja em perdonaràs. Intento sempre ser tolerant, però de vegades, segons el moment en què se m'enganxa, puc semblar esquerp o rotund. Et demano disculpes si aquesta vegada ha estat així. Comprenc perfectament la mentalitat de les persones convençudes fanàticament d'una religió, perquè jo he estat en la seva situació. Sé el peu amb el qual van coixos. Conec el seu taló d'Aquiles. Tot i així em considero una persona que creu en Déu; potser, però, per a mi, la paraula creure no té el mateix sentit que per a tu. Si vols saber la meva posició en relació a la religió, ves aquí mateix a relatsencatalà i llegeix els meus assaigs: "Per què no sóc catòlic" i "Per què crec en Déu".
Per alguns, la posició de creure cegament les paraules d'un líder és una virtut heroica; i aquí neixen les sectes, els integrismes, i a la llarga els abusos de poder i la corrupció. A la veritat s'hi arriba amb molt d'esforç i amb molta prudència, a través d'un mètode objectiu que no depèn d'il·luminats, de revelacions ni demés dèries místiques nascudes de la impressionant activitat de la nostra ment o de la barra d'alguns. De déu no en podem dir res. Si les abelles parlessin de déu, parlarien del seu fibló, i dirien que déu té un fibló perfecte, el fibló més perfecte que mai no podríem imaginar. Si les vaques parlessin de déu lloarien les seves mamelles, la seva cornamenta, la suavitat del seu pelatge. Si les esponges de mar definissin déu, dirien que la seva capacitat de brandar amb els corrents marins és infinita, i que Déu és infinitament i perfectament absorbent. Cada vegada que definim déu, el falsegem. Cada vegada que sotmetem les nostres capacitats intel·lectuals a la paraula d'un gurú a qui no qüestionem, a qui no revisem el comportament, a qui no demanem comptes, estem adorant un déu fals i estem insultant la dignitat de la nostra intel·ligència i de la nostra consciència.
Per a mi, i per a alguns, la posició de dubtar de tot, d'esbrinar les causes últimes, de treballar amb mètode, de no donar per segur res fins que no és provat, no és pas un pecat sinó una virtut, de vegades heròica, i l'única manera de no deixar-nos manipular per personatges perversos, mediocres, o de qualsevol calanya fosca.

No sé pas d'on has tret (no pas d'aquest assaig) que estic en contra de fer servir les armes quan el fet de no fer-les servir sigui pitjor. L'oposició a la cursa armamentística de cap manera no vol dir que jo no arribés a ser capaç de fer servir la violència (com qualsevol altre animal) per defensar la gent que estimo. No em deus haver entès.
No sé pas d'on has tret (no pas d'aquest assaig) que pretenc convèncer algú de fer nudisme. El fet que per a mi el cos humà nu no representi cap problema ni cap pertorbació, sumat a la realitat que vivim milers de persones sense cap conflicte a les platges cada estiu (realitat no pas utopia), no vol dir que jo hagi de proposar, ni tan sols de suggerir ningú, que faci el mateix que jo faig. El problema dels sectaris és que es pensen que la dèria de convèncer els altres de pensar o de fer alguna cosa és un hàbit comú a tots els Homo sapiens.
Pel que fa als principis divins, dels que parles, et diré que són mitologies inventades, que no tenen res a veure amb la natura que dius que desconec. Tractar els dogmes, les doctrines, i les parrafades inventades pels gurús il·luminats, com si fossin la veritat, sense posar-les en qüestió, allunya profundament de la realitat natural, a la qual unes quantes persones lliuren el seu estudi mitjançant el mètode científic, que sempre és provisional i que no té ni la arrogància ni l'obsessió sectària dels que afirmen saber allò que no saben, només perquè el gurú ho ha dit.

Si el voleu llegir amb més qualitat, podeu anar a:

... : La noia de la residència de les muntanyes

Si vols llegir el `post de la Sacculina:

Cap al : meu post on parlo de la Sacculina


La matèria té mala fama, i curiosament podria ser que no existís; és un model que es fa la nostra ment per explicar l'ordre d'unes partícules petitíssimes que no tenen forma ni color ni res de res... perquè la forma el color i qualsevol percepció són sensacions a la nostra consciència que ens informen de l'existència d'aquestes partícules energètiques i de la seva ubicació a l'univers en què la nostra consciència existeix. La nostra consciència està terriblement lligada a l'activitat cerebral, al corrent elèctric que circula per les neurones; sembla que tots els indicis apunten al fet que la nostra consciència és creada per l'activitat del nostre cervell (però com que el nostre cervell és matèria i la matèria no existeix, almenys tal com la coneixem, no estem a tanta distància els que penseu que la consciència és substància espiritual dels que pensem que la cosnciència és producte d'alguna mena d'energia desenvolupada per alguna mena de partícules). La matèria és molt més misteriosa del que als espiritualistes els pugui semblar d'entrada, perquè probablement tota partícula/ona que la origina existeixi per una vibració del buit (el buit és alguna cosa; no és el mateix el buit que el no res).
Tot això ho explico per intentar respondre a l'afirmació (o pregunta que em fas) quan em planteges si fins i tot la poesia és matèria. la matèria és la forma més ordenada de l'energia; la consciència és una altra manera en què l'energia es manifesta; i parlo de l'energia en sentit científic, no esotèric ni religiós. Podríem dir que tot és energia, o que tot està fet d'energia, i que l'energia prové de la vibració de l'espai buit (en el nostre univers).
Jo, després de conèixer uns mil cinc-cents infants al llarg de la meva carrera com a mestre, la diferència principal que veig entre els infants i els adults, és que els infants encara són bons, i alguns adults ja no ho són. Certifico que tots els infants tenen la bondat a l'interior d'una manera natural i espontània. Pel que fa als processos de raonament i a la presència de pulsions d'origen genètic, funcionen si fa no fa com els adults.
La psique de la qual parla la medicina no ha de ser necessàriament l'ànima, sinó l'activitat del funcionament de la ment. Només els metges religiosos identifiquen psique amb ànima, i no pel fet de ser metges, sinó pel fet de creure en alguna religió. La medicina, com a ciència, no tracta ni considera res que no es pugui provar. I l'existència d'una realitat inmaterial diferent al cos i que el sobreviu no està provada. (Jo hi crec, però no està provada)
La ciència mai no parla de veritats, tota afirmació es considera certa mentre un sol experiment no la contradigui, sempre és provisional, i això fa intuir la seriositat del mètode científic i la seva humilitat. L'arrogància dels que tracten les creences religioses com si fossin provades em posa els pèls de punta, perquè són l'arrel de l'integrisme; i l'integrisme és un focus de violència i d'injustícies. No és el teu cas, eh, no ho dic pas per tu.

De mica en mica vas guanyant en intensitat. El poema creix i es fa més dens. Molt bé.