Bon dia Relataire De la Quinzena!
M'he llegit aquest primer text en prosa i en destaco l'eficàcia en la descripció de la psicologia de cada edat, en la manera de baixar les escales, i la pervivència de la capacitat de somniar més enllà dels impediments físics que el pas del temps imposa. Un text que, llegit a poc a poc, i amb l'adequada mentalització, posa la pell de gallina.

Es clou el dia, s'apaga el sol, els colors s'esmorteeixen, s'encén la frescor de la nit, s'arrissa la mar, s'acaba el dia... Demà, de nou. La vida es consumeix. El teu poema amb menys mots conté la significació d'un llibre sencer. Virtuts del nipo!

Massa tradicions es justifiquen en nom de la cultura, quan en realitat l'únic que hauria de comptar és la llibertat de les persones, la seva vida, els seus drets, els seus somriures. Massa vegades es perdona l'imperdonable, es comprèn l'incomprensible, apel·lant a la brutalitat de l'època; però el cert és que a qualsevol època les persones pateixen quan són assassinades, quan són torturades, quan són menyspreades... i a qualsevol època, la llum a la mirada de les persones ens hauria de moure al respecte i a l'amor.
Un gran poema.

Color de lluna a les parets de pedra. Elevada densitat de descripció. Traços de mots pintant un aroma brevíssim de llenya i herba humida.
Et devia els comentaris RDQ, i com a morós patidor, aquí et deixo el primer.

Certament, el protagonista d'aquest relat és modestíssim, expressa amb absoluta sinceritat allò que pensa, si no ho fes, mentiria... Modest i sincer!
Bromes apart; el relat m'ha arrencat somriures i això vol dir que està ben escrit, i en un temps en què fa por engegar la televisió, aquests relats s'agraeixen.
Et devia el comentari RDQ, i encara que sigui amb retard, aquí el tens; i espero comentar-te algun relat més.

A cops, l'amor, la passió, l'atracció, el desig, l'amor/odi... ens arrossega fins allà on conscient o inconscientment desitgem, i diuen que de vegades el pitjor destí és aquell que demanem i que anhelem.
Aquest relat fa servir correctament els maons dels mots del color adequat per aixecar l'edifici de la història com l'esperit exigeix.
Et devia, crec, el comentari del RDQ, i ni que sigui amb retard és un goig comentar un relat tan ben acabat.

Fas servir un recurs molt original, que funciona bé, perquè fins al final del relat no m'he adonat de qui era el narrador. Al costat d'aquest recurs, hi injectes la càrrega essencial de l'argument que s'ancora amb efectivitat dins del temps que ens toca viure. Fas servir un llenguatge correcte, gens carregós, ben construït. Es fa difícil proposar alguna mena de millora tal com els canons del bon crític manen. Potser essent molt rebuscat podria aconsellar-te explicar encara menys del que expliques i canviar aquest to tan explicatiu per un to més descriptiu i més auster que obligués el lector a esbrinar a partir del que veu en comptes d'assabentar-se de la història per les explicacions.
De tota manera, jo cada vegada sóc més escèptic pel que fa als comentaris i les crítiques. T'ha d'agradar a tu el que tu escrius, i en conseqüència, tu ets la teva millor crítica.

No crec pas que sigui una història de terror; jo la situaria més aviat dins del surrealisme realista. La veig com una hipèrbole no excessivament exagerada de qualsevol vida humana. L'ésser humà i el temps. La velocitat subjectiva dels anys. La confusió dels records. Els records com a inventors de la història individual, i, com a inexactes i malaltissos, són també falsificadors d'una realitat que a l'individu humà se li escapa. D'entrada, tothom es creu els seus records, en ells hi diposita la seva confiança. El dia que hom s'adona que els records amb els quals ens coneixem a nosaltres mateixos no són gaire certs en la seva forma, descobreix també que no es coneix a si mateix, que no coneix res, i que el temps pot donar les voltes, les giragonces i les sorpreses que els nostres records malalts donin.
L'encert del relat, a banda del ritme tranquil de les seves frases, i de la claredat de les idees, és el d'oferir l'atractiu d'una història misteriosa i exòtica que en el fons és intensament realista i potser crua.

Aquest any hi hem estat. Hi vam fer una caminada des del Castell de Montesquiu al de Basora. Es passa per uns paisatges força suggerents; un bosc despentinat, un prat immens, basses... En tinc un reportatge al meu blog. Salutacions!

Has escollit un argument amb moltes possibilitats, ben ordenat, d'aquells que arriben. La història pren una direcció que amb les frases curtes i una precisió afuada podria arribar al traç definitiu. Et continuaré llegint!

"El que si que sap, és que si això és el que li espera cada dia fins que sigui gran, la vida humana no és suficient"

Amb aquesta frase queda reflectida, al meu parer, la idea de tot el relat. Seguint aquest camí, d'aquesta frase, i sense deixar l'essència i la concreció, en podria sortir amb paciència una peça única. Aquest és el camí. Endavant!

Té un estil depurat, un ritme que enganxa i que fa lliscar argument endavant amb facilitat i gust. Em recorda la contundència de la prosa de Xavier Benguerel al seu llibre "Els vençuts", que curiosament descriu els mateixos paisatges en una escena encara més tràgica. El llenguatge i el to narratiu és de gran qualitat. I el que explica és terrible i totalment d'actualitat.

Breu. Concret. Carregat d'imatges i sensacions. Amb una densitat de sensació inconscient força elevada. D'aquells escrits que diuen el que tothom sap o sent però no sap com dir.

Per desgràcia no és ciència ficció, sinó molt i molt real; una bona crítica social amb un punt d'ironia agredolça. I molt ben escrit.

Això és caviar del bo.
Saps posar els mots que calen de la manera precisa, com toca, ni un gra més ni un gra fora del seu lloc. I rere tot això, rere la icona que dibuixes, fas intuir amb una claredat diàfana un oceà infinit que té nom de dona, en un paradís que durarà com duri la Terra.