Oda

Estimada Atlantis. moltes mercès per interessarte les meus humils mots.

Es senzill- Na Silvia una heroina en contra de tots, sols per que estima a la seva terra.L'han insultat vexat, simplement perque no tenen arguments. Recuperar les festes tradicionals, emnga r porc sense culpai sense que fingí es senti offensiu, vetllarper a que la gent s'integri i rispetti els costume catalans, denuncian la politica inmigratoria irresponsable etc. No en sobria darte més. Filla de la terra que estima i treballa per la terra. aquest és el seu delicte. per això serà tard o d'hora la presidente del s catalans.

una calidar i força abraçada

Com una fotografia d'un moment viu i enèrgic que comunica força existencial. Un rampell de força ontològica atrapada pels mots abans de perdre la calor del metall fos i estabilitzar-se.

Bona vesprada, Atlantis: Gràcies per la teua visita i la teua opinió sobre el meu poema "Crear-te". Sí, m'ho has explicat molt bé.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

que transmeten un munt de diversos sentiments, angoixa, tristesa, enyorança....
Un poema molt ben creat i molt profund.

Rosa

Hola, bona vesprada, Atlantis: Un poema que m'ha agradat molt. Unes vivències d'alguna persona que recordes al llarg de la vida, perquè escrius "la còncava veu del ventre". Els carrers de la vida són inexplicables.
Està molt ben plantejat, però he notat que no has posat ni una coma, ni un punt. M'ha estranyat un tant.
Gràcies per compartir les teues vivències.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Hi ha una cosa a cada temps, i un temps per a cada cosa. Quan s'enceta l'envelliment, està bé de ser-ne conscient i actuar en conseqüència. Això sí: mantinguem sempre una espurna de vida fins a la caiguda final del teló, si no l'existència esdevé insuportable. Un poema que fa reflexionar, Atlantis.

Tantes coses poden estar entre les paraules d'aquests versos!
Amb total cordialitat

Atlantis,

Em sembla que dibuixes un passeig pel passat amb sensacions diverses.
Tot plegat, fa pensar: un dels reptes de la poesia.

Gràcies!

Salutacions,

Fidel Gangonells

Trist llevat l'alè final pseudo-esperançador de seguir vivint que, ni de bon tros, apaga la perfectament descrita "fora de llums i temps d'utopies". És com un "tirar la tovallola" a l'esperança i a la il.lusió. Trista i injusta la vellesa i ben descrit tot el contorn que, al menys des del meu punt de vista, és la descripció d'un ocàs, d'un estar fora de temps (doncs més enllà del que l'autor tenia al cap, el més important és com ho interpreta cadascú) i d'un viure, en certa manera, imposadament, perque no som nosaltres qui decidim quan deixem de viure i mentrestant, potser forçadament, seguim respirant (i sentint)

Reflexions que hom té passada la florada de la joventut. Hi ha certa nostàlgia devers allò que ara no hi és ni tampoc tornarà. Però aquest marciment del cos propicià l'enlairament de l'ànima. Llegint aquest sentit poema teu em sento identificat de totes totes. I alhora em dóna valor per a seguir el camí que m'ha tractat la vida.

Com que la poesia és per a mí un misteri abstrús, ja ho saps, t'estalviaré un comentari de circumstàncies. Només volia informar-te que el meu relat "Aquella pobra calavera" és la continuació del nanoacudit "Barcelona, 1939".