Amb Bush vivíem millor

Un relat de: pivotatomic

La tarda era freda i gris. Com gairebé totes des que el nivell de contaminació havía sobrepassat tots els índexos considerats com permisibles pels experts i l'smog havia convertit l'atmosfera en la seva saleta d'estar. Vaig riure. Anys enrere, un cel com aquest m'hauria bloquejat no només com escriptor, sino com ésser pensant. Ara, en canvi, em deixava indiferent. O sigui que deu ser veritat allò de que un s'acostuma a tot. Les males notícies eren que si no podia culpar al clima de la meva incapacitat d'ajuntar dues paraules, hauria de buscar una altra excusa. Perquè la única veritat era que duia més de dues hores amb la mirada fixa en la pantalla del meu ordinador sense haver pogut escriure més de tres paraules: La noche era. Val, sí, era un començament. Ho admeto. Però tot i així estava començant a preocupar-me, perquè havia d'entregar un relat d'aquí a un parell de dies i sospitava que el meu editor no quedaria gens content amb el conte minimalista que havia aconseguit desenvolupar fins aleshores.

Em vaig arrepenjar a la cadira. Al meu voltant, el desordre adquiria unes proporcions homèriques, fent patèticament evident el fracàs de la meva mare a l'hora d'inculcar-me els més elementals principis d'ordre i neteja. Porque, ho admeto, aquella habitació començava a fer-me fàstig fins i tot a mí. Un parell de dotzenes de llaunes de cervesa buides i arrugades adornavan la cambra, com seguint els dictàmens d'un decorador cyberpunk passat de voltes. S'havia de reconeixer, això sí, que conjuntaven d'allò més amb les restes de menjar en procés de fermentació, els pilots de roba bruta tirats per terra i els diversos exemplars de revistes pornogràfiques, masculines i femenines, oberts per qualsevol pàgina i hàbilment distribuits aquí i allà. La cirereta la posaven quatre mobles d'Ikea i un parell de plantes mig marcides que, amb les fulles apuntant cap al terra, clamaven en sil.lenci per un glop d'aigua. Una cosa és certa: si el caos es un dels signes del geni, llavors jo havia de ser un puto Miquel Àngel de la literatura.

De sobte, la inspiració va baixar del cel como portada per un llamp. Vaig saltar sobre l'ordinador i vaig teclejar frenèticament; ¡Te voy a pegar un pollazo que te voy a partir en dos!, exclamó Kid Bragueta. Era l'inici perfecte pel relat que havia d'entregar dins de poques hores i pel que ja havia cobrat un -miserable- avançament. Per si encara no ho heu deduït, sóc un intel.lectual, jo. Un artista. La pega és que m'he consagrat a un gènere injustament menystingut: la literatura pornogràfica amb pinzellades de novel.la negra clàssica. El meu personatge, Kid Bragueta, ha protagonizat amb bastant èxit tres contes i una novel.la curta, publicats en diverses revistes del ram, i fins i tot el crític literari de Hustler ha saludat el meu nom com el del Georges Simenon de l'entrecuix. ¡Ostia!, vaig retallar la crítica i la tinc guardada per algun calaix.

Esgotat per l'esforç creatiu, em vaig arrepenjar una altra vegada a la cadira -amb comte, perquè el respaldo amenaçava amb cedir si abusava d'elll- i vaig buscar a les palpentes el paquet de tabac que havia enganxat amb cinta adhesiva a la part inferior del seient. La croada antinicotina havia arribat a uns nivells de paroxisme tals que els pocs fumadors que encara la desafiavem ens haviem convertit en una versió postmoderna de les societats secretas del segle XIX. Hauriem d'haver format lògies amb noms com Cavallers de l'Ordre de Marlboro o Sacerdots del temple Camel Filters i haver creat un llenguatge de signes per comunicar-nos entre nosaltres sense que el món se n'adonés. Pero ja no quedava ningú amb prou sentit de l'humor per fer una cosa així. Vaig suspirar, vaig encendre una cigarreta i em vaig quedar extasiat contemplant com el fum pujava cap al sostre formany figures sinuoses que semblaven extretes de la ment malalta d'un pintor aficionat al crack. Si hagués pogut fer una copa - un altre dels drets rigurosament prohibits pel govern ultraconservador, junt amb la carn vermella, la llibertat de premsa, el dret a vot i el sexe sense fins reproductius - estic segur de que hauria arribat al Nirvana més depressa que molts d'aquests gurús que surten a la tele en remat, intentant alliberar les nostres butxaques i carteres del pes impur del vil metall i el vil paper.

El ding dong nerviós del timbre em va tornar bruscament a la realitat. Quí collons podia ser? Vaig desitjar ferventement que no fos en Max, el meu editor. Perquè, si bé es veritat que a en Max li dec la vida - i, de passada, quatre o cinc avançaments amb els que he sortit de més d'una situació compromesa - la seva faceta de reinona histèrica era la darrera cosa que necesitava en aquests moments. Si en Max s'assabentava que el conte que havia promès entregar-li en 48 hores es redüia, de moment, a una sola frase, muntaria en un una de les seves legendàries crisis d'angoixa vital, cridaria, arre! i no hi hauria ningú capaç de fer-lo parar fins que no hagués arribat a un estat de neurastènia premenstrual que el convertiria en un ser absolutament insoportable.

Vaig caminar de puntetes fins la porta, suplicant en sil.lenci a uns déus en els que no creia. En tot cas, sempre podia fer l'estatua i fer veure que no hi havia ningú. El timbre va sonar una altra vegada i jo em vaig quedar vacilant, a mig camí entre la curiositat i la prudència. Al final, com sempre, la curiositat va guanyar per golejada i no vaig tenir més remei que obrir la porta uns fatídics centímetres per esbrinar la identitat de la persona que estava torturant l'interruptor.

Sant Prepuci Faraònic, patró de l'ejaculador precoç! Parada a menys d'un metre de les meves mans tremoloses hi havia un exemplar que semblava directament sortit de la més delirant de les meves fantasies eròtiques. M'hauria arribat el fum del tabac al cervell? Vaig brandar el cap en un intent d'espabilar-me, però no va servir de res. Ella va continuar parada allà… oferint-me un somriure de dents perfectes. Era la típica noia que fa embojir als homes i posa frenètiques a les dones (o, més ben dit, a les que matarien per assemblar-se a ella pero que, al no aconseguir-ho, s'han de conformar posant-la a parir). Però el pitjor era que, malgrat les seves proporcions (o desproporcions), la barreja entre deessa olímpica i vigilante de la playa que per algún extrany motiu havia decidit trucar a la meva porta se las apanyava per destilar un aire de desvalida indefensió que aconseguia despertar en mí aquell instint paternal que sempre havia cregut, sincerament, que no tenia.

Sí. Ja ho sé. Era massa bo per ser veritat. I qualsevol tipus amb més d'una neurona se n'hauria adonat. Però, què voleu. Un no és de pedra i jo feia tant temps que no veia una dona como aquesta - no, rectifico, feia tant temps que no veia una dona, i punt - que el meu conmocionat cervell només va ser capaç de processar una dada. I crec que fue aquesta va ser, més o menys: "gràcies, gràcies, gràcies al que m'hagi organizat això". Així que, mentre que el prudent hagués estat tancar-li la porta al nas (un desperdici, perquè tenia un nassarró deliciós), el cert és que hauria donat la mà dreta perque es quedés. Ì no només una estoneta. Desitjava amb totes les meves forces que s'instalés a la meva sala, ocupés els meus calaixos i prengués per assalt el meu llit per convertir-lo en el seu hàbitat natural. Val, val. No és això el que s'espera del puto Miquel Àngel de la literatura eròtica, ho admeto. Però és que vosaltres, mamons, no ereu allà, i jo sí. Així que em vaig rendir incondicionalment sense haver disparat un miserable tret, li vaig obrir la porta de bat a bat i només em va faltar extendre una catifa vermella i sembrar el seu camí de pètals de rosa (el que no vaig fer, ho juro, perquè no tenia a mà cap de les dues coses, que si no…).

La noia va entrar i jo vaig sentir com si haguessin encés un focus a l'habitació. Irradiava llum pròpia, amb el seu cos sinuós, la seva melena d'un groc impossible i el seu caminar de model de pasarle.la. Va tornar a dedicar-me un somriure angelical i, malgrat jo mateix, vaig sentir que les plantes dels peus començaven a licuar-se i que tot jo amenaçava amb quedar convertit en un bassal tremolós. Sé que hauria hagut de mostrar-me més digne, preguntar-li què volia, com se deia o qué se jo! Però la veritat pura i dura és que, en lloc de tot allò, vaig apartar com vaig poder totar la brossa que ocultava el sofà , la vaig convidar a seure amb un gest i em vaig sentir a mí mateix oferint-li:

- Un cafè?

Va dir que amb llet i sucre amb una veu de locutora de programa de radio de matinada i jo vaig deixar suspès en l'aire el més ruc dels meus somriures per que li fes companyia mentre m'esmunyia cap a la cuina, on sempre tinc una cafetera plena de líquid calent - el cafè encara no està prohibit, però donem-los temps -. Vaig netejar precipitadament dues taces a l'aigüera, les vaig omplir més o menys fins la meitat i vaig abocar-hi dins les poques gotes de llet que vaig trobar a la nevera i que, miracolosament, no estaven fetes malbé. Mentre tornava a l'altre habitació, les escurrialles de la meva cordura em van advertir de que una ameba amb les facultats mentals seriosament mermades estarien portant aquella situació millor que jo. Amb aquest incòmode pensament donant voltes per les despulles d'un cerevell del que sempre m'havía enorgullit, li vaig oferir la tassa, em vaig asseure al seu costat - el més lluny d'ella del que vaig ser capaç - i vaig tornar a sentir una veu d'idiota (que devia ser la meva, perque allà no hi havia ningú més) preguntar:

- Una galeteta?

Us juro que no em va donar ni una oportunitat. Se'm va tirar al damunt com una tigresa y em va treure la camisa arrancant-me els botons a mossegades, amb la pràctica del qui ho ha fet mil vegades. Mentre la seva llengua jugava amb la meva glotis, va esmunyir la seva mà entre les meves cames i vaig sentir com les seves ungles de manicura, vermelles i afilades, saludaven al meu ami
c, el calb. Vaig miolar de gust i, en comptes d'intentar recuperar la dignitat, vaig decidir ensenyar-li a la meva nova amigueta que, tot i que duia temps sense entrenar, jo també savia jugar a aquell joc. Me la vaig espolsar de sobre amb un hàbil movimient de cames, vaig saltar-li al damunt i li vaig arrancar les calces amb la pericia d'un Houdini de llit. Dos punts pel senyor! Va ser just llavors, en plè rampell d'eufòria, quan la meva cordura va decidir tornar de les seves minivacances i em vaig adonar de què anava tot. Em vaig apartar de la noia com d'un ferro roent i vaig gatejar com vaig poder fins l'altre extrem de l'habitació (o sigui, uns dos metres enllà, visc en un pis de protecció oficial, jo).

Ella no es va ni inmutar i va començar a treure's la brusa deixant a l'aire uns pits que desafiaven amb orgull les lleis de Newton, tot i les seves més que generoses dimensions. Ay Ay Ay… Ay . El cap em donava voltes i mentre seguía executatnt el seu numeret només pels meus ulls jo vaig començar a ser conscient de que m'havien fotut… i no només en el sentit literal del terme. Tot i així, puc dir amb orgull que vaig intentar raonar amb ella.

- Mira… escolta… - vaig começar a dir, mentre recollia la seva roba de terra i em sorprenia de que tan poca tela fos capaç d'ocultar tanta carn -. Ets, ets… Bé, prou que ho saps el que ets, oi?. Això està clar. Però jo no vull problemes, m'entens? Estic fatal de pasta, el meu editor vol fer-se un rosari amb la meva dentadura i només em faltaria això. Et demano per favor que et vesteixis i busquis a algú que tingui els permisos corresponents, val?

Però no valia. Ella va agafar la roba que li oferia i, quan semblava que se l'anava a posar, d'un lloc que desafiava totes les lleis de la física i la lògica va treure una petita pistola automàtica i em va apuntar al cap. Seré idiota! Li acabava de donar l'arma amb que m'anava a engegar un tret. Però en lloc d'obrir-me el tercer ull, em regalar un cop més amb la seva veu de locutora nocturna.

- Despulla't.

Només em quedava aprofitar el cantó bo de la situació i mirar de passar una bona estona, que prou cara que em costaria. Em vaig treure la roba i així, despullats tots dos, vaig constatar amb disgust que si ella semblava treta d'un episodi de "Los vigilantes de la playa" jo aviat podria passar pel germà gras d'en Homer Simpson. Mai hauria hagut d'esborrar-me del gimnàs!

- T'estimes més el llit o ho fem directament a terra?

Mira què simpàtica! Fins i tot em deixava triar! Llàstima que el seu gest fos més aviat inútil, perque la diferència entre el meu sofà llit i la catifa era gairebé inexistent. Amb tot, recordant el temps que feia que no passava l'aspiradora (tinc aspiradora?), vaig optar pel llit.

- Estira't, monada.

Sense deixar d'apuntar-me, em va pujar al damunt i vaig sentir els seus malucs enroscar-se en els meus musles com una cabreta deu sentir l'abraçada mortal d'una pitó. Va començar a moure's rítmicament i, malgrat aquella situació grotesca, he de reconèixer que no va trigar ni trenta segons en posar-me com una moto. Tant, de fet, que gairebé no vaig sentir als quatre talossos d'uniforme que van irrompre a l'habitació fent saltar la porta enlaire i que van començar a inmortalizar el moment amb una càmara de vídeo. Com a mínim, van tenir la decència de deixar-me acabar.

Mentre jo encara intentava recuperar l'alè, la noia va saltar del llit com una pantera i se'n va anar a l'altre habitació, suposo que a vestir-se o com li volgués dir a posar-se aquells bocinets de roba que duia al damunt. A la porta es va creuar amb l'home més fastigós que he vist en la vida - i us juro que n'he vist uns quants de fastigosos - que li va plantar els cinc dits en el seu culet perfecte. De fet, les natges de la noia cabien perfectament en una de les seves mans. I es que l'home era obscenament gras, embutit en una gabardina de cuir negre, de la que només sobresortia una calva rodona i brillant, que semblava collada al seu cos de barril. Els seus dits com botifarres es van entretenir més del compte al cul de la noia i a mi em va semblar entreveure una expressió de disgust en la seva cara quan ella es va girar per mirar-lo. Però només va ser un moment, perquè ell va retirar la mà i ella va desapareixer amb velocitat felina.

L'home es va acostar al llit on jo seguia despullat i em va oferir un somriure de dents tacades de nicotina. Era tan lleig que gairebé m'hauria fet llàstima, de no ser pel petit detall que em tenia agafat pels ous i es veia que es disposava a retorçar. Es va treure les ulleres de sol i els seus ulls porcins em van repassar de dalt abaix. Per la forma en que ho va fer, vaig ser conscient de que no li hauria pas disgustat fer amb mí el que acabava de fer la noia. Digue-me idiota, però em vaig sentir aliviat. Hauria pogut ser molt pitjor.

Tot i això, vaig intentar denfensar-me:

- Li juro que jo no volia - Vaig començar - Ha estat ella. M'ha obligat a fer-ho a punta de pistola.

- Per favor, no es disculpi- em va tallar amb una veuta amistosa pero incongruentment aguda per un cos com el seu. Es va seure al llit, que va cruixir com a protesta per l'esforç, i em va posar la seva manassa a l'espatlla - Salta a la vista que vostè és un ciutadà com cal. El que passa és que som humans i aquestes coses… passen.

- Exactament. A més, ja li dic que ha estat ella qui…

- S'ha fixat que natural ha quedat en aquest pla? - Em va dir, interrumpent el meu patètic intent de justificació amb aire distret. I em va allargar la camara de video on es reproduia una escena que la meva mare hauria matat per impedir que arribés als ulls dels seus coneguts - Aquí tampoc está malament… i aquí - Va dir mentre la pel.lícula continuava i la noia i jo emulavem els vídeos casolans de la Pamela Anderson i el Tommy Lee - Amic - va continuar - segur que vostè no ignora que el que acaba de fer, i que està aquí documentat, constitueix una greu violació de la Lley de Continència Sexual de l'any 2009, artícle 64, paràgrafs 15, 16, 17 i, en alguns dels nostres estats menys liberals, 18.

La seva veu sonava molt menys amigable.

- Si jo fos el fill de puta que molts asseguren que sóc, podría enviar-lo vint anys a la garjola, on segur que es veuria obligat a repetir els mateixos exercicis gimnàstics amb els que ens acava de deleitar, només que en companyia, diguem-ne… menys agradable - I va enfatitzar les seves paraules passant la seva mà llaminera pel meu pit nu - Però, com ja li he dit - la veu se li va dulcificar - vostè sembla un bon noi i tots som humans. Potser si fes una petita donació pel fons de pensions de la policia jo podria… com li diria… fer els ulls grossos?

Els ulls devien ser l'única cosa que aquell bacó no tenia grossa. Però estava clar que em quedaven poques opcions. N'hi va haver prou amb un altre dels seus somriures fètids de dents podrides per acabar-me de convencer. Vaig recuperar els pantalons, i amb ells, part de la meva dignitat, i vaig rebuscar al calaix on guardava el que em quedava de l'avaçament d'en Max. Eren sis bitlles arrugats als que, malgrat tot, m'unia una devoció gairebé paternal. El tipus va extendre una mà de dits com bratwursts y jo hi vaig posar la meitat dels meus nens. Em va mirar amb cara de retret.

- Tss,tss,tss - Va dir tot movent amunt i avall el palmell de l'altre mà, com aquell que amenaça a un nen entremaliat amb unes quantes plantufades.

Em vaig rendir i li vaig donar la resta dels diners. Ell m'ho va recompensar amb un somriure condescendent.

- Meravellós. Veu com parlant la gent s'enten? En fí, amb el seu permís, nosaltres encara tenim moltíssima feina avuí. Així que si ens disculpa...

Va deixar la frase a mig acabar, la cinta de vídeo damunt els llançols encara calents, i va sortir escortat pels dos dels goril.les que m'havien tirat la porta a terra. La darrera en marxar va ser la noia, que, curiosament, seguia a l'habitació del costat. Abans d'obsequiar-me amb una darrera panoràmica del seu culet perfecte, em va enlluernar amb una boca per la que Colgate hauria pagat milions, em va fer l'ullet i em va dir amb la seva veu de locutora nocturna.

- Adéu, nino - Aquí la WKRB Xantatge, despedint-se de totes les seves víctimes fins la propera matinada - Per cert… en Kid Bragueta hauria estat orgullós de tu.

No et fot? Una lectora!

Quan les seves passes van deixar de sonar a l'escala, vaig recollir la resta de la meva roba, vaig aixecar la porta de terra i la vaig tornar a posar al seu lloc com vaig poder. La reparació -ja us dic ara que la meva propera porta serà blindada!- segur que em costaria la resta dels diners d'en Max, que, per sort, havia tingut la prudència d'amagar sota la cadira, al costat del paquet de tabac - què voleu, jo també tinc els meus cops amagats-. Vaig seure davant l'ordinador i vaig começar a escriure com en Kid Bragueta es presentava sense ser convidat a casa d'una clienta, li tirava la porta a terra i feia servir les seves arts de persuassió per que cantés més que la Caballé a la Traviata. Des que el govern havia desmantellat la Seguritat Social, cada col.lectiu s'había vist obligat a empescar-se tota classe de fòrmules - algunes molt imaginatives - per assegurar la vellesa dels seus associats. I el món s'havia convertit així en un lloc una miqueta més fastigós on viure. Definitivament, amb Bush vivíem millor. Oi, Kid?


Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • La cantant calba[Ofensiu]

    He llegit un comentari que et feien en el que et deien que no eixia Bush només una vegada i al títol, jo els dic que la cantante calba de Ionnesco (crec), ix a meitat del llibre i de passada i una sola vegada i al títol. Un molt bon relat.

  • Un estil Ferran Torrentí[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 19-03-2007 | Valoració: 10

    M'ha recordat molt una novela de Ferran Torrent, al relat barreges com bé hi dius el sexe amb la novel·la negra és una mena de novel·la negra catalana contemporània, m'ha agradat encara que has de revisar una mica l'ortografia.

































  • Brutal[Ofensiu]
    El follet de la son | 09-10-2006 | Valoració: 10

    No he pogut parar de partir-me el cul de riure en tota l'estona. El punt d'ironia perfecte, perquè penso que el millor humor, el ben entès, el ben explicat, el més intel·ligent, rau en la utilització de la ironia. Tu, a més d'irònic, estic convençut que et pots dedicar a insultar a la gent de tal manera que aquesta gent t'acabarà agraïnt que la insultis. És una ironia simpàtica. Pel que fa a les faltes, diria que aquestes són fruit d'errors alhora d'escriure al teclat de l'ordinador, almenys en tenen tot l'aspecte. I com que ho crec així mateix, et poso un deu com una casa convençut que en Joan Barril no et posaria pitjor nota que jo.

  • Tot i que el relat és llarg[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 18-08-2005 | Valoració: 9

    (potser una mica massa per internet) he arribat fins al final amb l´'interès intacte - i val a dir que ha estat alt des de la primera ratlla. Amb això sol, ja n'hi ha prou per dir que el relat és bo i que et felicito per la teva imaginació.

    Com en la majoria dels contes de ciència ficció, però, una anàlisi profunda de l'argument em fa dubtar de la coherència del relat.. o de la meva pròpia capacitat per a comprendre'l. El meu principal dubte és: en una societat tan puritana com la que descrius, quin lloc hi ha pels escriptors de novel·les pornogràfico-policíaques?.

    I.. per curiositat... les paraules castellanes que has anat intercalant (porque, aliviar...) estan posades expressament per a mostrar la degradació creixent del català en els propers anys? Digue'm que no, si us plau....

  • Mirada retrospectiva[Ofensiu]
    El_Critic | 06-04-2005 | Valoració: 8

    Hola pivotatomic.

    He de reconèixer que he tardat molt en descobrir-te, però crec que ha valgut la pena. La llargada de molts dels teus relats obliga quasi imperiosament a haver-los d'imprimir doncs, a la xarxa, resulten pesats 18 minuts. El relat amb el que vaig començar fou "Guerrers" i crec que és el millor per definir el teu estil: precís. No t'estàs amb redundàncies, comparacions ni metàfores, no cerques paraules complicades ni fas frases interminables. Sembla que tinguis molt clar què vas a explicar i com vols fer-ho (una altra cosa és que sigui cert). Sense tenir l'estructura d'altres autors, amb relats totalment fragmentats en el clàssic: inici-nus-desenllaç, la precisió es mostra de nou a "Blau" o "El secret del Coyote" (entranyable i magnífic). Potser, però, el que més m'ha agradat en el seu conjunt és, com ja he dit: "Guerrers", sense que quedi gaire lluny "Sense afany recaptatori". Malgrat aquest comentari tant positiu, m'ha deixat una mica buit (per l'argument, per la forma, per l'estil) el de "Xarxa" i també el de "Reflexions d'un personatge secundari", gràcies però al parèntesi de dos relats entre aquests qua acabo de dir (hi incloc "Sant Jordi nostre...", també dels millors per mi), la teva relatografia segueix sent molt destacable. Sempre (i per no sembrar polèmica) dins la meva modesta visió.

  • Està bé, el relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 05-03-2005 | Valoració: 7

    Té la seva gràcia... Molt atrevit.

    No fa per una persona del meu estil, però admeto que és bo.

    Ara, que no entenc què hi pinta Bush. Més perdut que la òstia. En quina part del relat apareix Bush, apart del títol?

  • he rigut força[Ofensiu]
    ernestina | 14-02-2005

    hola
    en primer lloc moltes gràcies pels teus comentaris en referència a alguns relats meus
    en segon lloc dir-te que he rigut força amb aquesta història i que m´ho he passat molt bé llegint-la!!!
    de fet, quan dus això de presentar-li el calb ( jajaja!!! ) m´he pixat de riure
    molt bo!!
    gràcies

  • Aquí ve el torracollons de torn!!!(COMENT)[Ofensiu]
    Josep Clínez | 13-02-2005 | Valoració: 9

    Està molt bé, però també tens faltes d'ortografia, i d'aquí ve el meu títol del comentari. Començo:

    - Silenci no duu ela geminada
    - havia no duu accent en valencià/català
    - no estic segur, però crec que es diu índexs, no índexos. I en cas que les dues formes fossin vàlides, no trobes que la primers queda més bé?
    - Permissible duu dues esses, no una.

    Apa, ja està. Ara, criticant/elogiant els continguts del relat en sí, em quedo amb l'elogi. De tu destacaria la teva originalitat, el que tu escrius no ho escriurà mai ningú. Bé, aquí acaba el meu COMENT, vaig a comentar a Lavínia que se'm va passar (perdona'm, Lavínia, ara vaig).

  • Bush no és Europa[Ofensiu]
    Rafael Soteras i Roca | 12-02-2005 | Valoració: 7

    És un relat que si està escrit pensant en els EUA pot tenir un sentit, però pot ser el cas contrari... La Seguretat Social americana no té res a veure amb la que és vigent a Europa, per tant crec que és un relat que segons el meu parer, descarrila... deixant de banda les nombroses incorrreccions... Això no vol dir que no deixes de tenir una altíssima creativitat, que de fet és el que veritablement importa. Que a mi no m'hagi acabat de convèncer no importa gaire perquè no s'ha de caure en els elogis. A mi en el meu cas m'agradaria que em critiquessin... perquè em fessin reflexionar.

  • La setmana[Ofensiu]
    Lavínia | 08-02-2005 | Valoració: 10

    De tots els relats que t'he llegit fins ara, per a mi aquest és el millor i ho és per diferents raons:
    a) perquè té un to humorístic innegable i fins i tot l'última frase que dóna títol al conte està molt ben buscada pel que té d'irònica.
    b) perquè la part eròtica queda diluïda amb molta mestria en l'astorament que presenta el personatge, el qual des "una galeteta" fins al seu punt eròtic "em vaig posar a to" no deixa de mostrar-se bocabadat davant d'aquella situació que "a punta de pistola" es veu abocat a fer l'amor.
    c) perquè la narració té una projecció ascendent i no decau en cap moment, per això el final resulta xocant (suposo que per les dades en què la vas escriure, Bush havia sortit reelegit als USA.

    Per tot pelgat, doncs, "DEU PUNTS per al senyor", com diu el personatge del teu conte.

    Una abraçada.

  • El meu tercer coment[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 08-02-2005 | Valoració: 9

    Creació de una realitat-ficció futura hiper reaccionaria, on fins i tot sembla que el temps no et convida a pensar i on tot es prohibit. M'he sentit molt identificada en l'habitació desordenada ( en proporcions homèriques) les cerveses i els mobles ikea... i això m'ha semblat potser el més angoixant del relat... que com 1984... al final la realitat ficció no sembla tant llunyana com pensem, oi?

    Utilitzes un llenguatge planer i sorneguer, que et convida al somriure, mentre fas una crítica brutal al nostre sistema social i com ens aliena a tots plegats... reflectint-nos en un futur no molt llunyà com en un mirall on ens podem descobrir ara mateix.

    M'he divertit molt i m'he sentit plenament identificada en la sensació de incomprensió i indefensió davant les suposades autoritats. Tanmateix al final sembla que el que ha aconseguit burlar al poder es el prota, que es porta un bon polvo, i que aconsegueix escatimar els diners al buròcrata corrupte.

    Bé... una imatge gens llunyana... a molt països del tercer món, on l'estat no sols no cobreix la seguretat social, sinó moltes altres coses, doncs els buròcrates d'aquest relat no son pas ficció.

  • el segon que llegeixo[Ofensiu]
    neret | 07-02-2005

    i també l'he trobat molt original, aquesta barreja de philippe marlow, 1984, los vigilantes de la playa i un toc de bigas luna, per dir algo.

    I la manera d'escriure la trobo molt adient, amb un sentit de l'humor que entra molt bé, un llenguatge escaient i una redacció un pel enrevessada a estones, que et permet recrear-te amb l'ambientació, molt aconseguida.

    Només et diria que vigilis les faltes, que se te n'escapen unes quantes, podria ser que l'haguessis traduït del castellà?

    apa, ara si, per ser dilluns ja n'hi ha prou d'ordinador

  • M'he descollonat...[Ofensiu]
    rnbonet | 17-11-2004

    M'he descollonat en llegirlo, "pivotatòmic". No sé perquè, per les teves venes potser corren glòbuls valencians -és a dir, catalans del sud de l'Ebre-. Encerte?
    De totes totes, una història excel·lent, amb la mesura lingüística escaient... per tal que siga humorística i no eròtica. Ara, humor i erotisme no lliguen malament.

Valoració mitja: 8.78

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

587 Comentaris

101954 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")