RE: RE: RE: Repte DCCLV (L'anomenat clàssic) Fugida a França

Molt encertat el tema, Jere.

Pel que fa a les metàfores cinematogràfiques, hem de suposar que, amb "blanc i negre", vols indicar que no hi ha d'haver referències cromàtiques (per exemple, a les banderes d'ambdós bàndols) i, amb "pla seqüència", que no hi d'haver talls en l'espai o el temps (per exemple, cap flashback)?

Sobre les teves condicions d'accés a Internet, si on ets tens bona cobertura per al mòbil i t'has endut el portàtil, no hi ha d'haver cap problema: jo utilitzo el meu mòbil com a font de Wi-Fi (configurant-lo amb Xarxa i Internet > Punt d'accés Wi-Fi i compartició de xarxa > Zona de connexió Wi-Fi > Activat > Configura el punt d'accés Wi-Fi > Nom de la xarxa, Seguretat i Contrasenya > Desa).

Aprofito l'avinentesa per tornar-te a preguntar, en relació al teu relat guanyador "La cinquena força", quin significat té la frase "Menjo un rossegó de pa, humit per fora i dur com una pedra per dins". Segurament és que tinc poca imaginació, però en un relat basat en el joc d'un mort que encara pot pensar però que ja no es pot moure, aquesta frase no em quadrava.

Allò del pa, és el que pensava/sentia el mort.
Les referències cinematogràfiques són només metàfores de com t'ha de quedar el cos, no calen referències.
El wifi... és que estic lluny de la civilització tècnica. No tinc portàtil. El mòbil és perquè sense fotos i vídeos no sé viure.
Segur que sortiran relats captivadors!
A crear, i si en voleu fer més d'un, podeu.
Si la salut us ho permet, un vaset de vi us pot ajudar.
Fins aviat!

Durant els primers mil anys em van despertar uns quants cops; després, silenci absolut fins al 4 mil.
Prosseguia el debat sobre el nacionalcatolicisme.

Em feien preguntes, atesa la meva estranya posició política que anava contra totes les lleis de la física i la química. En efecte jo era destinat a ser de dretes i no ho havia estat (com a mínim en una inspecció superficial. Ho coneixien perquè havien estudiat abastament el meu cervell amb les tècniques desenvolupades al llarg de quatre mil anys en que jo era, ni viu ni mort, sinó en la categoria de "despertable".

Jo els rebia i sí, coincidia amb ells que era estrany el meu capteniment, atès que per exemple, el veï més gran que jo de la plaça, en Petro, m'empaitava,jo hi trobava alguna cosa estranya en aquesta agressivitat sense cap raó. Primer vaig pensar que podia deure's al meu origen forà, però després vaig comprendre que no era per això.

Igualment els pares del que considerava el meu amic Marsal li devien aconsellar que no es fes amb un fill de l'autoritat administrativa municipal. El company del mes de Maria amb qui pujava des de l'escola a l'església, dalt del cap de la vila, en ordenades files de dos, es va acomiadar de mi abans de sortir cap a França amb un fort cop de puny al nas sobtat que lògicament em va fer sang. No vaig córrer darrera seu per raons òbvies i perquè era més ràpid que jo.

Vaig seguir sent d'esquerres sense, saber-ho encara: em feia amb l'amic Eulogi: dels Quetos, que no tenien llum a casa seva i s'il·luminaven amb una llàntia.

La pregunta al meu pare sobre si els rojos eren vermells de veritat va quedar sense contesta.

Però qui em va acabar de respondre eficaçment va ser el guarda del pàrquing, ja de gran, un paio amb cara d'haver estat de la GC, a aquell no el convencia el meu paper bonista saludant-lo educadament en entrar i sortir, salutació que mai, invariablement, responia. A ell no li veníem amb òsties, els rojos, en sabia un niu! Em mirava amb cara de mala llet. i Jo també a ell després sobretot quan en veure'l vell i decrèpit encara persistia en la seva rancúnia. Tal com si ens haguéssim conegut: ell amb fusell i jo repetint allò de "una nit de lluna plena, remuntàrem la carena...."

Imposiblelademan
Fugim de la mort, és molt dura la derrota, però que serà d'aquesta canalla? No podem, esperar pietat dels nacionalcatòlics.
- Quan arribarem? Tinc gana! Aturem-nos aquí mare.
-No us quedeu enrere! Ja falta poc. Els feixistes s'apropen!
Les passes constants trenquen el silenci de la multitud. Costa amunt s'afanya la corrua i de lluny se se senten trets i espetecs. Un pagés tanca la casa. Les criatures s'apropen a la font i hi veuen. L'agua és gelada però amb la suor de la pujada gairebé no és nota.

- No us mulleu les sabates!
- Preneu aquest rossegons de pa i aquesta cansalada.

La lluna il·lumina el camí, facilita la marxa. i permet veure uns fars llunyans del cotxes. A la vora un home jove pren notes en un quadern: es mira la lluna. Un espetec sec el desperta i s'afanya a passar la carena amb el quadern a la butxaca.

A les vores, s'observen tota mena d'andròmines que la gent ha anat deixant: marcs amb fots, cartrons, eines de tota mena. Un cos ha quedat estès mig tapat. A la seva vora una figura també gran roman quieta.

- Ja som a dalt de tot! Quin vent gelat!

Passa un darrer cotxe. De dins criden afanyeu-vos que ja s'apropen. Sortiu del camí. Cam a través!

-Mira mare! un llapis que li ha caigut al senyor!
-Anem cap als arbres!

Se senten trets, per darrers. Però per davant també.

Uns guàrdies que parlen en francès interroguen als del cotxe i se'ls enduen. La resta de gent l'adrecen a una pleta, homes a una banda i dones i nens a una altra. Xarren indolents i desentesos. Algú reclama un metge, però no en fan cas. S'apropen a la línia fronterera i xarren amb els soldats feixistes que s'agenollen i canten. En castellà criden Viva el Glorioso Movimento Nacional del 18 de Julio.

Els nens pregunten a la mare, amagats tan dels feixistes com dels gendarmes: que vol dir mare: "imposiblelademan?

Sense fer soroll se n'allunyen. La mare prepara la següent ració de rossegons.

- Te quedat també aquest menjar pels teus fills li diu una veu. Una dona gran que sembla que no es vol moure. Sembla la persona que vetllava el cadàver.

- Camineu en aquesta direcció i trobareu primer un petit riu. Travesseu-lo: després trobareu una casa. Truqueu-hi i els dieu que veniu de part de la Ramona.

Aquell "Mosca" esbojarrat.

Anys després vaig saber que érem 450.000 els qui fugírem a França per Portbou i La Jonquera, i que ben a prop, a La Vajol, el cap de govern de l’Estat, Dr. Negrín, amb els presidents Azaña, Aguirre i Companys, abans de passar la frontera havia ordenat traslladar a Ginebra moltes obres d’art, procedents d’El Prado, i a Le Havre les reserves d’or de la República, on embarcarien rumb a Mèxic. Molts proveníem de comarques del sud o de ponent, sojornàrem a Barcelona i havíem seguit quan la caiguda de la capital era imminent, però d’aquella nit de lluna plena, la del dissabte 4 de febrer, a tocar de Figueres, no me n’oblidaré mai.

Estàvem atemorits: acabàvem de saber que, quaranta quilòmetres enllà, havia caigut Girona; d’altra banda, deien que a La Jonquera s’havia format un coll d’ampolla perquè el flux humà no parava de créixer però el control a Le Perthus seguia al mateix ritme, i creuar per la muntanya era inviable perquè havien reforçat la vigilància. Com sempre, en fer-se fosc, la majoria de fugitius ens havíem desplaçat a les cunetes o més enllà, per descansar, deixant la calçada lliure a la circulació de vehicles i als caminants que s’estimaven més marxar de nit, per bé que les ràfegues gelades de tramuntana no hi convidessin. Tot i el cansament, em costava dormir i tenia al cap la dona i els nens, que s’havien quedat en aquell poblet de L’Anoia on feia de mestre i d’on amics ben informats m’havien aconsellat marxar. M’estava adormint quan una remor que anava en augment em va sobresaltar. Quan ja era un bram i tothom es va aixecar, esverat, per llançar-se de nou a terra, vam veure l’inconfusible perfil d’un Polikàrpov I-16, "Mosca", que sobrevolava la carretera, rasant i amb el tren d’aterratge desplegat com si anés a prendre terra, l’animal. Tot fou un ensurt, perquè finalment s’enlairà i s’esvaí.

A l’endemà, quan havíem deixat enrere Figueres, observàrem violentíssims bombardejos. Segons uns figuerencs darrerement incorporats a la columna, es tractava dels dos aeròdroms de la ciutat i del de Garriguella-Vilajuïga, on es concentraven els migrats efectius aeris republicans a Catalunya. Llavors fou quan vaig entendre les estranyes maniobres d’aquell "Mosca", la nit anterior: el comandament republicà devia d’haver previst els bombardejos i hauria ordenat que una part dels caces intentés posar-se fora de perill, en carreteres locals on poguessin aterrar i despegar posteriorment.

Primera pàgina de la fugida d’una noia.

Ho tinc tot a punt per marxar. En una maleta de cartó hi he posat la roba interior, dues bruses, uns pantalons de franel·la del meu germà i un parell de faldilles. També un jersei gruixut (m’han dit que pel camí passarem fred) i un parell de mitjons de llana. Una gorra i uns guants. A la reunió del comitè del Sindicat ens havien assessorat de la roba que devíem endur-nos. També he agafat el llibre que m’acompanya totes les nits a la tauleta de nit i una llibreta per escriure-hi tots els esdeveniments. M’he posat el penjoll de la mare que duc sempre al coll, d'ençà que va desaparèixer una nit quan tornava de treballar de la fàbrica. El pare fa temps que no el veig. S’havia enrolat a l’exèrcit republicà des del començament.

No tinc por. Però sí una incipient nostàlgia d’allò que sé que començo a deixar enrere. També rau en mi una fresca sensació de risc i d’aventura.

Quan a la reunió de Dones lliures van demanar qui voldria acompanyar els infants cap a l’altre cantó de la frontera, no vaig dubtar a presentar-me com a voluntària. Segons les previsions, era una sortida temporal i no tardaríem a fer el camí de tornada. No podia ser que els feixistes guanyessin. Eren inconstitucionals. Nosaltres teníem la raó i la República venceria.

Ens hem de trobar a la Plaça Sant Felip Neri. A les onze de la nit, just quan brilli la lluna plena.

Abans de marxar ho he endreçat tot, he tret la pols i he passat la baieta per terra. Faig un petó al retrat de casats dels pares, recolzada a la còmoda de la seva cambra, i pico l’ullet a l’última fotografia del meu germà, d’abans de que el trobéssim mort.

Dono una última mirada al pis on he nascut i he viscut d'ençà que vaig néixer.
Cal que trobem la casa a punt quan tornem i puguem està altra vegada plegats: el pare, la mare i jo.

Un cas com molts. (fora de concurs)

Mentre espero que Laila s’adoni que ha d’obrir les votacions del NanoRepte 1059 (tema: LA SÍNDRIA I EL MELÓ), se m’ha ocorregut presentar, fora de concurs, un segon relat al RepteClàssic DCCLV (tema: FUGIDA A FRANÇA): si el primer, "Aquell 'Mosca' esbojarrat", es nodria de fets històrics i els únics elements de ficció eren el narrador i l’avió de caça a què al·ludeix el títol, aquest d’ara també se centra en la fugida a França arran de la derrota republicana i és cent per cent històric, tret d’eventuals llacunes en la narració de l’Elisa, la meva parella entre els anys 1971 i 1999, i en el record que en tinc. Morta prematurament en 2009, ja no em queda qui consultar.

Els seus pares, Josep Vallès i Elisa Sierra, eren de La Jana —comarca castellonenca del Baix Maestrat—, s’havien retrobat a Barcelona durant la Guerra Civil i allà va néixer l’Elisa en 1940. Ves per on, jo sempre havia tingut tirada cap a les terres al nord de Barcelona però, de les dues dones de la meva vida, una tenia arrels valencianes —de tant en tant se li escapava un "aixina" en lloc d’"així"— i l’altra era de València, ciutat on visc ara.

L’avi Sierra era terratinent i de dretes. L’avi Vallès era cenetista, havia muntat a La Jana una cooperativa olivarera i, ja des d’abans de la guerra, organitzava la contractació i anada estacional de veremadors janencs al departament francès de l’Aude, activitat que va prosseguir passada la guerra, perquè en 1939 aconseguí passar a França i s’establí a Lézignan —entre Narbonne i Carcassonne—, on es van reunir amb ell dona i filla. El pare de l’Elisa es va poder quedar a Barcelona, probablement perquè no havia tingut activitats sindicals destacades; crec que treballava d’envernissador. L’altre germà no va tenir tanta sort: el feixistes el van detenir i torturar, i va morir jove en el manicomi de Sant Boi de Llobregat.

De l’avi de Lézignan l’Elisa recordava que es va fer comunista quan la URSS es va convertir en capdavantera de la cursa espacial, amb el primer satèl·lit i el primer cosmonauta. Jo, que havia anat amb l’Elisa a Lézignan, ja no el vaig conèixer. Sí que la primera vegada encara vaig tenir l’oportunat de conèixer la vídua, que no parlava ni una paraula de francès però que es feia entendre amb el seu valencià de La Jana.

Amb la por al cos...

El torb empenyia. A cops, frenava. I també feia anar d'un cantó a l'altre.
Jo no recordo res. Només era una nena de tres mesos, embolicada com un farcell penjada de l'espatlla de la mare.
Tot el que explicaré ho sé de tant sentir-ho repetir a l'àvia, com una cantarella que em deixava anar des que vaig aixecar tres pams de terra fins que va aclucar els ulls per sempre. Era com un vaccí contra possibles esgarriaments futurs de la neta.
El seu home, l'avi, i el seu fill, el meu pare, van marxar al front plegats i no en van tornar mai.
Quan tot va anar tan mal dat perquè tot estava dat i beneït i ja se sentien les botes dels "nacionals" entrant per la Diagonal, quan la remor de la desgràcia era cada cop més a prop, l'àvia va dir a la seva nora que prengués la nena que marxaven.
I així va començar la meva nova vida, muntanyes amunt enmig d'una corrua de gent que, com nosaltres, fugia.
Van ser dies i nits de molt sofriment, sofriment que em vaig estalviar. Jo només treia el caparró a l'intempèrie per alletar-me. Va ser un miracle que a ta mare no sé li retirés la llet, em deia i em redeia l'àvia com un mantra.
Vam tenir sort amb la gent amb qui ens vam ajuntar per compartir camí. Sabien per on anar, cap traïdoria i molta solidaritat amb tres dones, tres generacions, que anaven d'esma cap a... no sabien a on.
Entre el fred i el vent van néixer esperances i es van crear lligams d'amistat que han durat tota la vida.
Però, el que l'àvia més recordava era la por. La por a l'hora de marxar, la por a través de les muntanyes i la por per què trobarien a l'altra banda.
I tenia raó de tenir por. Res de bo van trobar quan arribaren a Argelers, on la mare va emmalaltir i morí.
No m'allargaré. Soc viva per la tenacitat, el coratge i l'amor d'una gran dona.
Visc a Bordeus on vam anar a raure finalment i, on la Manela, aquest era el seu nom, va saber sobreviure i donar vida a la criatura que havia entomat com un regal preciós.
I el seu de regal per a mi va ser el relat repetit mantes vegades, no fos que jo ho oblidés.
Com hauria pogut?

És aquest. La celístia de la lluna s'havia perdut entre els negres nu

Amb la por al cos...

El torb empenyia. A cops, frenava. I també feia anar d'un cantó a l'altre.
Jo no recordo res. Només era una nena de tres mesos, embolicada com un farcell penjada de l'espatlla de la mare.
Tot el que explicaré ho sé de tant sentir-ho repetir a l'àvia, com una cantarella que em deixava anar des que vaig aixecar tres pams de terra fins que va aclucar els ulls per sempre. Era com un vaccí contra possibles esgarriaments futurs de la neta.
El seu home, l'avi, i el seu fill, el meu pare, van marxar al front plegats i no en van tornar mai.
Quan tot va anar tan mal dat perquè tot estava dat i beneït i ja se sentien les botes dels "nacionals" entrant per la Diagonal, quan la remor de la desgràcia era cada cop més a prop, l'àvia va dir a la seva nora que prengués la nena que marxaven.
I així va començar la meva nova vida, muntanyes amunt enmig d'una corrua de gent que, com nosaltres fugia.
Van ser dies i nits de molt sofriment, sofriment que em vaig estalviar. Jo només treia el caparró a l'intempèrie per alletar-me. Va ser un miracle que a ta mare no sé li retirés la llet, em deia i em redeia l'àvia com un mantra.
Vam tenir sort amb la gent amb qui ens vam ajuntar per compartir camí. Sabien per on anar, cap traïdoria i molta solidaritat amb tres dones, tres generacions, que anaven d'esma cap a... no sabien a on.
Entre el fred i el vent van néixer esperances i es van crear lligams d'amistat que han durat tota la vida.
Però, hi havia la por. La por a l'hora de marxar, la por a través de les muntanyes aquella nit de lluna plena i la por per què trobarien a l'altra banda.
I tenia raó de tenir por. Res de bo van trobar quan arribaren a Argelers, on la mare va emmalaltir i morí.
No m'allargaré. Soc viva per la tenacitat, el coratge i l'amor d'una gran dona.
Visc a Bordeus on vam anar a raure finalment i, on la Manela, aquest era el seu nom, va saber sobreviure i donar vida a la criatura que havia entomat com un regal preciós.
I el seu de regal per a mi va ser el relat repetit mantes vegades, no fos cas que oblidés.
Com hauria pogut?