Prova

Ho vull atribuir al mal de panxa provocat pels calamars freixits, aleshores, però no em sembla que "I, dius que passarà a la posteritat això que us conto?", el relat que presentes fora de concurs, satisfaci el doble objectiu de què parles.

Com a exemple d'adequació al tema "Qui no vulgui pols que no vagi a l'era", no l'acabo de veure. Potser si mossèn B hagués acabat rebent una plantofada d'algú més fort...

Quant a animar als relataires a presentar-se al RepteClàssic DCCL, hauries d'haver escrit un microrelat de no més de 350 paraules, i el teu en té 386; i hauria de tenir les paraules "casualitat", "embolic" i "mai", i el teu només té "enrere".

Suposo que som molts els qui podríem explicar barrabassades als col·legis religiosos. Jo mateix, en el relat "El nen que dibuixava guerrers amb armadura" (17-08-2017) explicava:

"La meva socialització va ser tardana: quan tenia tres anys, més o menys pel temps del descobriment de l'armadura de guerrer japonès al fons d'aquella botiga d'antiquari, els pares van intentar escolaritzar-me en el Col·legi Reis Catòlics (ara Col·legi Els Llorers), a l'Esquerra de l'Eixample, però estava tan emmarat que al tercer dia la mestra els va recomanar que ho deixessin córrer de moment, perquè em passava els matins plorant. Llavors vivíem a casa dels avis paterns (els materns vivien a Sants), on jo havia nascut i on, d'ençà de la mort de l'àvia, visc quan sóc a Barcelona. Però la relació entre la mare i la seva sogra era tan dolenta que, quan jo tenia cinc anys, vam marxar a l'extraradi, a la part de Les Corts més propera a Collblanc, on tot eren descampats i nuclis de barraquistes (tret del complex de La Maternitar i d'una finca dels Bacardí posteriorment convertida en parc) al voltant del grup de cases de contrucció recent (i dolenta) on vam anar a raure. Fins que no van construir el Camp Nou, el carrer estava sense pavimentar i pràcticament no hi passava cap més vehicle que el carro de l'escombriaire, circumstància que ja li anava bé a la canalla, que hi podia jugar lliurement. Però a mi mai no em van deixar baixar a jugar al carrer. La "raó" era la composició del veïnat, amb una majoria aclaparadora d'immigrants recents, bàsicament andalussos acabats d'arribar del poble, que a l'estiu feien tanta vida al carrer com a casa: a la nostra escala només 4 dels 26 habitatges estaven ocupats per autòctons. Doncs bé: la mare no volia que el seu fill es barregés amb "murcianos", i per això en Joan Colom va haver d'esperar als sis anys per poder tractar nens de la seva edat, als Maristes de Sants. El xoc va ser dur perquè, aviciat com era el reiet de la casa, i fatxenda i d'insult fàcil amb els demés, en poques setmanes va rebre més hòsties dels nous companys que les que s'havien repartit en el Congrés Eucarístic dos anys abans. A més, va descobrir que allò que només havia vist en els curts de Tom & Jerry, que de resultes d'una bufetada algú aixequés el vol i anés a caure uns metres més enllà, també es produïa a la vida real: era el que passava quan el "hermano" de Primer de Primària, alt i fornit com un sant Pau, li fotia una hòstia a un pàrvul de 5 o 6 anys perquè havia arribat tard a la formació, al final ds l'esplai, o seguia xerrant quan ja havia sonat el segon timbre i tot déu havia de guardar silenci; potser això de volar ho posa la meva imaginació, però que es desplaçava un quants metres sobre la pista de ciment, com si hagués estat de gel, sí que és rigorosament cert."

I, perquè se t'assequin les llàgrimes de l'emoció de llegir el relat de Prou bé, t'anuncio que tot seguit penjaré el meu relat tenebrós "Les viudes negres".

M'ha quedat clar *