REPTE (755) DCCLV Fugida a França. Comentaris i resolució.

Comentant, sóc molt dolent, us ho haig de dir. També haig de dir que jo sóc d’abans de la reforma dels diacrítics, els quals continuo accentuant; a veure si en aquest curs que comença em poso al dia. I també haig de dir que un problema mèdic que em va passar fa dos anys ha disminuït força la meva capacitat de manegar els teclats, tot i que m'he recuperat gairebé del tot gràcies a uns exercicis de piano. Però quan em va acabar de passar allò que em va passar, volia dir "Martina" i per la boca em sortia el so "xocolata" (afàsia). A més, no recordava com funcionava un mòbil, i en posar-me a escriure amb l'ordinador, sortien símbols estranys a la pantalla, tot i que internament continuava sent jo, espectador plenament conscient del desgavell motriu/cognitiu que m'afectava; no sabia, llavors, si per sempre. En fi, estic força millor. Passem al tema.
Pel que fa als comentaris, el que jo pugui dir importa ben poc; només té la gràcia de saber com rep les històries escrites una tercera persona que no és pas una experta escrivint; que al cap i a la fi, és el que som la majoria de les persones que escrivim: “inexperts”. Per tant, quan escrivim, hem de ser conscients que ho fem per a inexperts. Escriptors inexperts i lectors experts. Perquè tot i que no sabem cuinar, sí que sabem què ens fa sentir allò que mengem, encara que no sapiguem del tot per què.
Com a comentaris generals (i com ja he dit purament personals) començaré dient que al meu parer corregim massa. Un excés de correccions trenca el ritme inicial i espontani que havíem donat al relat en el moment d’escriure’l. Tot i que, és clar, cal corregir; heus aquí el dilema. Penso que hem de corregir el just i prou.
Un altre error que penso que fem és “explicar”. Crec que en un text curt, com passa en els curtmetratges, és preferible deixar al lector/espectador que esbrini què deu estar passant, partint de la descripció de les percepcions i sensacions del protagonista, sense explicar-li res, o el mínim.
També penso que la puntuació, comes, punts, punts i comes... és un camp en el qual hem d’estar contínuament aprenent, perquè una mala puntuació afecta no només a la significació del relat, sinó al seu ritme. Hauríem de puntuar de manera que quan llegim no es noti que hi ha punts i comes, igual com quan veiem un bon curt, que no hauríem de recordar o d'adonar-nos que hi ha una càmera.
També va molt bé trenar frases més curtes, sense complexitats.
En fi, ni cas del què dic, que només són dèries meves. Passo a concretar relat a relat.

Durant els primers mil anys...

Història curiosa, amb argument de ciència ficció, el qual no he arribat a entendre del tot. Té coherència i bon ritme. Pocs elements em distreuen del relat. Potser algunes frases són un xic llargues o complexes. Però és un bon relat.

Imposiblelademan

És un bon relat pel que fa a l’espontaneitat amb què es narra el moment dramàtic. Em fan enrere algunes comes que trobo a faltar. Potser el diàleg, tot i que breu, se’m fa poc natural. Hi ha algun accent i alguna lletra que també trobo a faltar, però és probable que el problema sigui meu.

Aquell “mosca” esbojarrat.

Trobo a faltar alguna coma; i en algunes frases, la coma se’m fa extranya. És com si el tema de les comes estigués massa treballat. A mi, em passa, que quan em corregeixo excessivament la puntuació, li prenc agilitat al relat. Però insisteixo que és només en algun punt, i amb tota seguretat és només un problema meu, de mal lector que sóc. A banda d’això, el text és ferm, és un bon relat, i la informació històrica que hi fas aparèixer sembla que és exacta.


Primera pàgina del diari d’una noia.

Agafa bé el ritme; pausat, detallista, solemne... No hi ha cap element que em destorbi la concentració en la lectura. Potser alguna coma que jo no li posaria, algun adjectiu que a mi em sonaria més bé al darrere del substantiu... però no puc pretendre que allò que llegeixo en els altres sigui del meu estil. Podria ser ben bé... no la primera, sinó l’última pàgina del diari, com si s’hagués aturat aquí, i, la resta, l’haguéssim d’imaginar o d’esbrinar.

Un cas com molts.

M’agrada força. Llàstima que estigui fora de concurs. És una narració sòlida, ben puntuada, àgil. Potser és veritat que té un to documental més que no pas de ficció, però és un molt bon text.


La celístia de la lluna s'havia perdut enmig la negra nuvolada

Bon relat. (No sé ben bé quin és el títol). Potser la puntuació en algun punt s’encarcara, però pràcticament res, i, insisteixo, sóc jo que sóc un lector negat.


I ara haig de dir quin m'agrada més, i això se'm fa molt difícil, per no dir impossible. Per triar, m'imagino cada relat com una pel·lícula; i veig el cinema, amb els cartells de cada obra, i haig d'escollir a quina sala entro primer. I a on entro? Doncs entraré a visualitzar imposiblelademan, a veure com ho fan els artistes!
No recordo qui l'ha escrit. De fet, no m'hi he fixat.
Doncs au! Qui hagi escrit imposbiblelademan organitza el repte 756.

De debò, moltes gràcies a tots!