Una tarda

Això és la vida, un vaibé, de sentiments.
Un relat real.
Bones Festes
MariaM

Un bon relat en el que la quotidianeïtat de l'escena descrita es veu ultrapassada i trencada per l'irrupció d'un personatge clau que, malgrat semblar secundari i passatger, resulta decisiu en la vida dels personatges protagonistes, i en concret en la del personatge-veu narrativa.
Moltes gràcies pels teus comentaris als meus microrelats. Amb els vostres comentaris, els lectors-relataires m'animeu a continuar, em poseu el motor en marxa, sou la meua gasolina.
Salutacions!

Mira això quasi em passa l´altre dia, sort que va dir del poble que era, que si no no las reconec. Aix el pas del temps.

Història molt interessant. Felicitats.
Provoca dolçament llegir-la amb atenció. Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre les Sorpreses.
Cordialment,

De vegades la vida fa uns tombs inesperats. Gent amb qui comparties moltes vivències, acaben convertint-se amb desconeguts.
M'agrada com tractes el relat amb un lèxic planer dins d'una situació quotidiana.
PD: Gràcies pels teus comentaris en el meu relat. Una abraçada i Bones Festes!,
Neus Marín Cupull

Bona vesprada, prou bé: Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema Ramells de flors. Ja em dius que són Flors per a l'amor.
M'alegre que t'haja agradat.
Que passes un bon Nadal.
Cordialment.

sóc molt fisonomista, i si veig una cara que em sona, no paro de barrinar fins que trobo la relació. Una altra cosa ben diferent és posar-li nom, això ja és per nota! Un deliciós relat d'una quotidianitat comuna a força lectors. A seguir escrivint, Prou bé!

Això de no reconèixer algú ja passa. A mi, que sóc poc fisonomista, sempre ha estat l'altre que s'adreçat a mí per preguntar-me si era en Carles (que és el meu nom real).

Parlant ara del NanoRepte i els meus habituals vint nanos, abans de decidir quins presentava he pensat que, als efectes d'agradar als altres participants, això de no conèixer-ne la personalitat real, o almenys l'edat, de vegades et fa anar a cegues. Per exemple, jo hauria triat el nano "El reis de Can Jorba" en lloc de "Conte nadalenc escatològic", però quan m'ho estava rumiant he pensat que alguns dels nanorelataires habituals probablement no havien conegut aquells grans magatzems i gairebé segur que, quan jo deia que m’estranyava que el rei Baltasar no fos ben bé com els negres de Mogambo o les pel·lis de Tarzan, referint-me a que en aquella època no hi havia a Barcelona residents equatoafricans i qui feia de rei negre era un empleat molt mal maquillat, no sabrien captar-ne la ironia. Perquè tu, aleshores, Perla de vellut i jo crec que som prou granadets, pero em fa l'efecte que els altres són força més joves.

Bé, el pas del temps ja ho té això. La vida igual que ens apropa també ens allunya i ho hem d'entomar amb naturalitat tot i que, sovint, ens agradaria més que les coses fossin d'una altra manera.

Salutacions

Una bona explicació d'una història d'un nen que anava a l'escola i es va afeccionar a jugar al tenis. Molt entretinguda tota la història.
Sí que és veritat que el temps passa volant per a tots.
Bon relat, amb aquesta “tarda”. Jo també hi havia participat en aquest repte, però no sé si hauré guanyat. Ara veuré.
Que tingues sort.
Cordialment.

del tot amb aquesta història. M'he quedat més tranquila i tot. Pensava que només em passaven a mi aquestes coses. Haha. Un relat amb un pèl d'intriga que m'ha agradat molt. Pel seu redactat i pel seu contingut. Ets una fantàstica relataira.
Enhorabona.
Rosa.

Una de dues: o heu canviat molt i força o us cal menjar cues de panses per a recuperar la memòria. Bé, a mi em passa sovint...A mi em costa recordar les cares, per contra no pas les veus. Un relat amè i molt entretingut. Nil