Un quatre de juliol

Un relat de: Montseblanc
Quatre de juliol, dimarts, cap a les sis de la tarda. El centre de Barcelona es cou sota l’onada de calor. La Plaça Catalunya llueix com una planxa roent que els turistes trepitgen en totes les direccions. Venedors de pals de selfies, de veces pels coloms, de samarretes del Barça; nois que s’ofereixen com a guies. El soroll dels cotxes, dels bussos turístics. Les olors barrejades dels fums dels tubs d’escapament, de cremes protectores pel sol, de crispetes i de cafè.

L’Anna espera en un carreró al costat de l’Fnac. Ell li ha dit que la passarà a recollir amb el cotxe. Ella amb prou feines pot respirar de l’emoció. És la primera vegada que es veuran a fora el carrer. Tot és nou. Això de quedar, això d’estimar... S’ha posat una faldilla llarga casi fins els turmells, amb molt de vol, de tots colors. I una samarreta marró, sense mànigues. I mentre espera sent la carícia del sol a la pell, del vent a les aixelles, de les mirades d’altres, que la miren sense veure-hi. Somriu sola, abaixant el cap, mirant al terra. Pensant en el moment en que ell aparegui, ja es posa vermella.

Arriba el cotxe, el veu, la veu, ella puja i ell arrenca. Quan arriben al primer semàfor es fan un petó als llavis. Pudorosos tots dos, tremolant, rient, intentant buscar les paraules per començar a enraonar. Hi ha molt trànsit, avancen a poc a poc i cada aturada és un nou petó, un mirar-se als ulls, un sospir entre avergonyit i feliç.

Van a comprar una torradora, a una gran superfície. El cotxe és mou lent, entre sorolls de motors alimentant els aires condicionats, sirenes, clàxons; escalfat pel sol fins el “nivell forn”; les finestretes abaixades del tot i el vent xarbotant-los els cabells.

L’Anna mira endavant i espera, un nou semàfor en vermell, es desplaça cap el centre del cotxe, ell també, les cares s’acosten, els ulls es tanquen, els alés es barregen i finalment els llavis premen els llavis, s’aparten un centímetre i es tornen a enganxar, fent pressió, obrint-se, deixant que la saliva els mulli, les llengües llepant tímidament, panteixant. Ella voldria que el moment es fes etern i a la vegada és conscient de que potser algú els veu, el cotxe del darrera, els dels costats. Quina vergonya! I es torna a asseure bé, avancen una mica més.

Parlen de tot i de res, dissimulant, com si no sabessin tots dos que ara mateix només viuen pels semàfors en vermell, per ajuntar de nou els llavis, per llepar el sabor de l’altre, per respirar-se el desig.

Triguen uns vint-i-cinc minuts a arribar al centre comercial, però ells ni se n’adonen. Van suats, escabellats, com absents de tot el que no sigui aquesta inundació de sentiments i sensacions que els ofega per dins. Deixen el cotxe al pàrquing i ell li agafa la mà. És la primera vegada. Ella se sufoca. Ell sembla més tranquil. Caminen en silenci cap a la zona d’electrodomèstics. Diuen que no es faran petons, que no és el lloc, que no cal donar espectacle.

I es deixen anar de la mà. Però cada petit i, suposadament, casual frec d’ell la fa esgarrifar de plaer, va tota l’estona amb els ulls mig aclucats, les galtes enrojolades. És com si fossin els únics al món que s’han enamorat, que estan vivint això, se senten privilegiats, aclaparats fins i tot.

I al mig d’un passadís sense gent, entre rentadores i assecadores, ell li diu “no hi ha ningú” i se li acosta, i la besa, i no es poden desenganxar, un petó rere l’altre, oblidats d’on són. Fins que obren els ulls de nou i se n’adonen, i es ruboritzen una vegada més, i continuen caminant, i l’Anna pensa que mai abans havia sentit això, que li encanta, que l’estiu és més estiu, que en vol més...

I davant de les torradores, com que no hi ha ningú més, es tornen a enganxar, a besar, no poden estar-se de provar els llavis de l’altre, encaixen perfectament. I quan van a pagar a la màquina automàtica. I mentre baixen per la rampa mecànica. Petons i més petons. És tot nou, màgic. L’Anna té la mirada entelada, el cor bategant com foll. Que n’és de bo tot això que sent per primera vegada. Li agradaria que s’aturés el temps. Ara que són joves, ara que tot està per venir, ara que estrenen cossos i cors...

I surten de nou a la bogeria de Barcelona, els bombers que passen a tota pastilla, el sol que sembla que avui no marxarà, el temps que torna a córrer i ells agafant-se les mans per sobre del canvi de marxes del cotxe.

I quan se separen, tot torna a lloc. Ell se’n va amb el cotxe i ella va a agafar el tren. La noia que ha estat fa uns minuts li va marxant com una ombra que li rellisca cames avall i es desfà a la vorera, rere les seves trepitjades. Cinquanta-dos anys ella, quaranta-sis ell. I doncs, “què ha estat això?” es pregunta l’Anna mentre espera el tren a baix les andanes de l’estació de la Plaça Catalunya. “Ha estat com si tornéssim a tenir vint anys per unes hores” pensa. No, no, sense el “com”. “Hem tornat a tenir vint anys”. Mai hagués pensat que això fos possible i pensa que donaria tot, a ell, a qui fos, per tornar-ho a viure. Perquè tornar a fer noves les vides, no ho pot fer tothom.

Comentaris

  • Em repetiria...[Ofensiu]
    Akeron343 | 18-09-2018 | Valoració: 10

    ... el mateix que t'he dit a tots els comentaris. Et llegeixo i és com si sapiguéssis com m'he sentit jo en aquesta situació. El to sobri, contingut, fa que en llegir, no em desvii l'atenció amb imatges o gestos.
    Potser, hi hagués posant un punt més barrocament negatiu al final, quan se separen, i l'hagués cagat.

  • Oblidava...[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 11-02-2018

    ... a més de donar-te les gracies, per tan meravellosa lectura, agrair-te el comentari que em feres arribar. Bona matinada.

  • Teniem vint anys[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 11-02-2018 | Valoració: 10

    Doncs jo crec que tot plegat significa que mai no pots dir alguna cosa així com de esta agua no beberé, i més si l'aigua és tan fresca i tan dolça que respireu el desig i viviu pels semàfors en roig. Aquesta sensació de tenir vint anys la pots experimentar a qualsevol edat, davant d'una experiència com la que descrius, d'unes expectatives que s'han creat quan heu ajuntat els vostres llavis i ha funcionat,
    Tot el relat m'ha passat veloç i traspua l'emoció que sentiu els dos, i sempre, quan hi ha aquesta atracció, es tenen vint anys. La màgia és possible, però ens cal no renunciar, atrevir-se, saber tornar; i encara que d'una altra manera i en altres circumstàncies, sempre ha d'estar a l'abast, perquè si no fos així la màgia no existiria, ni tampoc les il·lusions tindrien sentit.

    Molt ben escrit. Transmet molt. Felicitats

  • Bell i reconfortant[Ofensiu]
    brins | 08-02-2018

    Quants records de jovenesa m'ha portat aquest relat tan ben escrit! Potser és per això que l'he llegit més d'una vegada. I en arribar a l'últim paràgraf, encara l'he valorat més.Pensar que la il·lusió no té edat, és vivificador, dóna valor a la vida.

    Moltes gràcies pels ànims que em dónes en el teu comentari; gràcies per recordar-me.

    Pilar

  • Esperances reals amb resultat[Ofensiu]
    Bonhomia | 08-01-2018 | Valoració: 10

    Tinc trenta-nou anys i encara no estic preparat per a comprendre aquesta manera de tornar a la joventut. Espero que quan tingui més edat em passi. M'agrada l'estructura del relat, tan uniforme i constant i, lexicalment parlant, també genial. Sense deixar de banda el sentiment, per descomptat. Felicitats.

    Feliç any nou!


    Sergi : )

  • Aclaració[Ofensiu]
    Bonhomia | 07-01-2018

    El meu relat LA FORQUILLA AL COR és fictici i difícil d'entendre. Quan em refereixo a la mare que em va parir, és la noia o la dona que em promet amor, la que m'abandona a la via (preparat pel suïcidi ), després de trair-me.

    Merci pel comentari i feliç any nou!


    Sergi : )

  • Quina enveja !. [Ofensiu]
    kefas | 23-12-2017 | Valoració: 9

    El que expliques està tant prenyat d'humanitat que d'aquí a nou mesos n'haurem de canviar el model.

  • Mercès Nil...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-12-2017

    ...pel teu comentari. Trobo que les mostres d’afecte no s’han d’amagar mai, ni molt menys estar mal vistes segons quina sigui l’edat dels que s’estimen. Si tots ens abraséssim i ens beséssim més, apart de constipats hahaha, estaríem més feliços.

  • Gràcies SrGarcia...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-12-2017

    …pel teu comentari.
    Tens raó, que cadascú s’imagini el que hi ha al voltant d’aquestes hores que descric. Si ho expliqués li trauria protagonisme al que jo volia transmetre. Tinc una teoria: Mentre anem vivint, van caient els fulls del calendari, però de vegades en cauen de més, i ens queden dies per viure, que passen al passat sense haver estat gaudits. I de tant en tant, amb molta sort, un full antic del calendari, dels que no hem viscut, se’ns presenta al davant. És com si la nostra biografia estigués formada i ordenada per tots i cada un dels dies viscuts, però de vegades hi ha un salt, i el dia perdut apareix molt més endavant, quan ja som “grans” però el vivim com “joves”, sense el com ;).
    Uuuffff com m’enrotllo...

  • Besame mucho.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 17-12-2017 | Valoració: 10

    M'hi trobat més d'un cop amb tórtores com aquestes que actuen com si fossin "quinze-añeros".i la veritat és que aquesta actitud de voler fer com si ambdós fossin de primera volada la trobo força patètica quan es fa a la via pública. És com aquests concursos de la televisió on surten infants ballant, movent-se i anant vestits com si fossin persones adultes. Cosa diferent fora si es fes en una festa de disfresses o un parc temàtic X per a gent adulta. Aquesta és una apreciació personal meva que no està renyida amb la manera magistral de com està redactat el relat. Perquè si hi ha alguna cosa que m'ha sorprès d'aquest escrit teu és que mai m'hagués imaginat que l'acte del besament donés tant de si per a que aquest acabi essent el principal recurs literari per a abstreure el llegidor.

  • Imaginat[Ofensiu]
    SrGarcia | 15-12-2017

    Podria semblar trivial, però el final li dona tot el sentit. Una potent el·lipsi, això de no explicar d'on ve aquest amor... en ho hem d'imaginar.

Valoració mitja: 9.8