Si almenys et tingués a tu...!

si almenys et tingués a tu, a un mateix. Quan més ens necessitem, menys ens tenim. El coratge de seguir passi el que passi, la força d´avançar sense ningú, però amb tots a l´hora.
En definitiva no perdre mai la seguretat, l´empenta per tirar del carro, del dia a dia.

Un petó molt gran i si et serveix ens tens a tots

ja és el segon que et llegeixo i trono a dir que m'agrada molt la teva manera d'expressar el m'es íntim de manera tan profunda i armoniosa. T'afegeixo als meus preferits per no perdre't la pista

t'han escrit més avall en els comentaris, però una passió equilibrada, mesurada, elegant... una passió que suggereix i no domina, una passió amiga no asfixiant... una passió tendra, d'ànima suau...
Gràcies pels teus comentaris, per la teva amistat, per poder llegir-te i tenir-te a prop. Almenys et tinc a tu...
Petons i una abraçada i un bon nadal.

Amic coratge que va i ve , que necessites quan ... bé quasi sempre, i que cal cercar cada vegada, perquè certament ve i se'n va. M'ha agradat molt. És una expressió poètica de la dura realitat, que la fa ...menys dura.

Bona combinació. L'intimisme de cadascuna de les obres que ens has ofert a RC desborda de passió!

Aquest relat-poema, d'altra banda, està confeccionat de tal manera que voldria destacar especialment. En un mateix plat, ofereixes prosa i poesia. Jo havia intentat algun experiment similar (La virtualitat del món dels morts, per exemple) consistent simplement en acabar el relat amb un petit poema.

El que proposes tu, tanmateix, és diferent. Primera meitat: prosa poètica. Amb una descripció dels sentiments i la passió. Intimista, no només física, perquè parles del cos, sí, però també de l'ànima, i amb això completes la descripció global del sentiment.

A continuació, i fent de "transició" entre una part i l'altre", hi "poses" el títol. El títol, evidentment, ja figura en lletra destacada al principi, però jo m'he imaginat el poema imprès de la següent manera: la prosa poetica, tot seguit, en negreta, o de forma destacada, el títol, i a continuació la resta del text. Una manera diferent de presentar una determinada obra. Clar que també em pots dir que m'he muntat una pel·lícula jo tot sol, però t'ho comento aprofitant l'avinentesa.

I ja per acabar, el poema. Molt bonic, rauxós i curull de sentiments a la vegada. M'han agradat especialment els quatre últims versos:

"Estripant cada vestit
que cuso amb fils de victòria.

Un joc pervers, el teu,
amic coratge."

T'adreces al coratge. Un coratge que t'impulsa a estripar els vestits cosits amb fils de victòria. La sensació que m'ha donat és que t'impulsa a dir que no te'n refiïs, de les victòries, ni et deixis portar pel seu triomfalisme.

Molt bonic, de debò!

Una abraçada i gràcies per tots els teus comentaris!

Vicenç

Gessamí_blau, descrius molt bé l'estat d'ànim, moments de desànim que a tots un dia o altre ens atrapen.

Les paraules, però, ens salven. Recòrrer camins de paraules és avançar pel passadís tenebrós de la tristesa vers la llum esclatant de la joia, que espera a la fi del forat negre que ens espanta.

Tots, diguem-ho o no, tenim moments d'aquests. Ànims i la llum serà esclatant!

Una abraçada molt tendra.

Acabo de llegir el comentari que m'has deixat. Moltes gràcies. Aquest fet que comentes que et resulta curiós a mi també m'ha passat llegint els teus relats. Saps, m'atreviria a dir que no només tenim una manera similar de veure la vida, m'atreviria a afirmar que tenim una manera gairebé idèntica d'estimar: d'estimar-nos la vida, l'escriptura, les persones..., d'una forma desmesurada, amb sentiments sòlids i profunds. Potser les nostres històries no s'assemblin de res, ni les nostres lectures, però, tal com tu dius, sí la mirada cap al món. Això fa que allò que escrius m'arribi de manera molt especial. I em fa feliç descobrir que a tu et passi una cosa semblant.
Segueix tu també, sisplau, regalant-nos aquests deliciosos bocins de vida que tanta companyia fan en moments de solitud.
Un petó,
Fredia

que destil·la solitud profunda.
Sort d'alguns somriures amics, efímers, que encara que no són per sempre, ajuden a superar caigudes al pou, estats d'ànim afeblits.

Sempre hi ha algú, que amb una paraula o amb un somrís ens pot ajudar a tirar endavant. L'amistat deu ser quelcom semblant a això!

Molt ben expressat, arribes ben endins dels qui et llegim i ens esperones a reflexionar.

petons Gessamí!!

gyps

Al menys, et tens a tu, que saps cosir amb fils de victòria vestits que impedeixen a la daga de foc travessar del tot l'anima encongida de por, al vent glaçat escardar els ossos atemorits, al cansament vèncer l'aixopluc de la voluntat definitivament... i camines, i esperes i consideres amic teu al COratge que t'ho permet!

COm altres vegades, la sensibilitat que demostren les teves paraules m'amara i em fa sentir-te propera, en Comunicació.

COntinuaré llegint aquests relats teus que em permeten uns minuts de goig i de COmplicitat.

Fins aviat, t'envio de moment una abraçada amb COnvicció, amb COlor, amb el COr, per COrroborar la COneixença que he fet avui del teu Company ( vols dir que és casualitat que tantes paraules belles Comencin amb les mateixes lletres...? ),
Unaquimera

un xic de melangia, un poc de solitud, un trosset de lluna encongida en el teu cor, un tros de cor amagat en un poc de carn tràmula, un molt de misteri romàntic i punyent, un TOT de poesia, de finura, d'elegància i de saber dir... ets un àngel amb llum, ales i sang...
Els teus escrits em salven.
Petons i una abraçada... almenys et tinc a TU je je...