Resant llenties

Si noi, que bones són les llenties bones! És curiós com plats que llavors eren la menja més senzilla, ara es poden convertir en un plat de primera. En sentit contrari, però, el pollastre, abans caríssim i ara molt barat. Els temps canvien, els preus també, però el gust dels bons aliments perdura. Una forta abraçada.

Aleix

Manel,

Moltes gràcies! Avui, he menjat llenties per dinar. I que divines que són perquè tenen gust de tot, de la terra i del cel...

Fins aviat! :)


Marta

... aquest relat. Pocs ingredients però ben treballats i presentats. En fi, el conjunt em deixa un bon sabor de boca.

Vicent,

Moltes gràcies per aturar-te a la meva cuineta de l'escriptura. Celebro que t'hagi agradat el meu plat. Aquest mes hem cuinat la fe a foc lent, però esperem que no se'ns cremi mai...


Una abraçada i fins aviat! :)


Marta

Molt ben escrit, aquest relat. M'ha agradat això del rosari de llentilles. No tinc clar que la fe siga l'eix central de la història, però, en qualsevol cas, el text és molt bo. I molt real: en la dura època de la postguerra, molta gent va avorrir alguns aliments, com ,per exemple, les coques de dacsa.

Moltes gràcies, Ferran!

Que les llenties, els keplerians i la fe ens acompanyin en el trajecte de viure :)


Bon cap de setmana i fins aviat!


Marta

de llenties, som uns fidels consumidors de tan preuat menjar.

És una confessió ben original aquesta, amb un toc de fe religiosa en una menja tradicional del país. I ben cert és que amb poques paraules fas venir gana, misteris de l'escriptura que motiven el ball dels sucs gàstrics, bon símptoma literari aquest.

Un micro reeixit, i que deixa bon gust de boca.

Ah! els keplerians! quins éssers tan estranys, diminuts potser, o a l'inrevés, a saber, que mai no crec que els podrem veure.
A la fi són vida, com aliment ho són les llenties.

Bona sort i endavant!

Ferran

Moltes gràcies pels vostres comentaris i per aturar-vos a la meva cuineta de l'escriptura! La fe, sens dubte, també ens fa ser millors relataires :)


Una abraçada i fins aviat!


Marta

...el teu relat. Més que no les llenties.
Veus, xicona? Un tema tan antic -els plats de llenties ja consten a la Bíblia- i tan nou a la vegada. Originalment tractat, aquesta vegada; poèticament desenvolupat.

Un plaer!

Salut i rebolica!

Sembla mentida quin munt de records ens poden portar els aliments; el seu gust, la seva forma i la seva olor ens queden gravats dins del cor al costat de les vivències.

Un relat poètic i original, Marta. Felicitats i sort.

Moltes gràcies pel teu comentari.

Pilar

Moltes gràcies pels vostres comentaris, Guiomar i Mena! Celebro que el meu plat de llenties us hagi agradat tant com a mi preparar-lo a la meva cuineta de l'escriptura.

Que la fe ens acompanyi sempre! Fins aviat :)


Marta

M'ha agradat molt el teu relat! A mi també m'encanten les llenties!

,,,a l'hivern calentones i a l'estiu van bé en amanides. Llentia verda, llentia rosa, llentia petita, llentia més gran.

A vegades, si no es trien bé, hi ha alguna pedreta i sempre es queixa la mateixa persona que li toca!

Són com monedetes minúscules de coure, tal volta.

El record dels temps durs desvetlla emocions i està bé de treure-les, per tal que no s'enquistin a dins. Està bé plorar i riure i si es troben les dues accions juntes, la catarsi.


Mena

La fe és pertot arreu... També en un plat de llenties! :)

Moltes gràcies i fins aviat!


Marta

Quin trauma amb les llenties, sort que vas descobrir que tenien gust a felicitat, un relat curiós i divertit.