Lletraferida

Lletraferida

Havia sacrificat una bona posició econòmica per convertir-me en una escriptora novell com si fos la protagonista d’una pel·lícula de les que fan després de dinar. Era una bogeria. Potser les meves històries no interessaven ningú. La família estava preocupava. Trucades de la mare, mon germà, la cunyada... Fins que vaig tancar el mòbil. Només el connectava un parell d’hores al migdia. Volia escriure tranquil·la. Tenia idees i il·lusió. De tant en tant, apareixien els dubtes. Persistents. Havia guanyat els Jocs Florals a l’institut dues vegades. D’això ja en feia un grapat d’anys. M’ho podia permetre. La meva vida era austera, sense parella ni uns fills a qui mantenir. Tenia uns estalvis.
Les primeres línies agafaven forma. Escriure i llegir. De vegades l’estructura trontollava. Revisar i reescriure. Els capítols avançaven. Les hores davant de l’ordinador passaven factura. La tensió s’acumulava al meu cos. El temps era una línia indefinida sense espais intermedis. M’aixecava de tant en tant i feia estiraments. Rutines. Prendre una dutxa, esmorzar un cafè carregat i dues torrades. Vestir-me adequadament, dormir les hores suficients. A la nit sortia a caminar pels carrers deserts quan la majoria de gent dormia. Descobertes. Un senyor d’avançada edat passejant un gos coix. Tots dos caminant lentament sense aturar-se. Deixant una ferum al seu pas. L’olor de la vellesa. Un banc de fusta guixat amb paraules d’amor. Records de la meva època d’estudiant de COU. La inconsciència de la joventut, quan tot està per fer i tot és possible. Estudiar dret a la universitat de Barcelona per denunciar els opressors i lluitar contra les injustícies. Abans expressar la meva inconformitat manifestant-me, ara amb les paraules. No en sabia res d’agents ni d’editorials. Caldria molta perseverança. Volia explicar històries als lectors amb ganes i temps per llegir els meus textos. Agraïda.



Pseudònim:
Bosc de ribera