L'origen del final

L’ORIGEN DEL FINAL

Porto vint minuts amb el cursor sobre del botó d’enviar però no el vull clicar, n’estic farta. Mentrestant, el nen es neguiteja al menjador esperant que aquell desgraciat el vingui a buscar. “Tranquil, el teu pare avui vindrà”, li dic, però sé que les meves paraules ja no tenen força. En comptes de fer-li companyia, estic desbordada per una feina que em manté pobra. Per culpa d’això, com si tot plegat no fos prou, em sento humiliada perquè demà hauré de demanar més diners a la mare ―em sap greu, els estic robant la vida.
El cor batega descontrolat, em demana una treva. L’amanso amb unes respiracions lentes mentre observo la fotografia esgrogueïda d’una noia del passat: la jove Helena. Una fera que volia pintar colors vius, que volia follar en llits desconeguts, que desitjava comprar bitllets d’avió sense mirar el destí. Per què et vaig fer callar?
I només em queden dos minuts per entregar l’informe perquè la meva cap és d’aquelles que pleguen puntual. Jo, en canvi, després hauré d’acabar feina endarrerida que odio. I això vol dir que avui aniré a dormir tard i sense ningú amb qui compartir una sèrie.
Abans de caure rendida al llit, em rentaré les dents davant del mirall contemplant la dona pansida que vol que els dies s’acabin ràpid. Aquesta desconeguda que no plora perquè està acostumada a veure la vida de lluny. Com m’he convertit en un fantasma?
I mentre segueixo encaparrada i sense voler clicar, de sobte, el nen comença a plorar en silenci.
Què estic fent? On ets, jove Helena? A vegades et sento cridar-me des d’un racó minúscul de dins l’ànima. Per favor, brama el que vulguis que t’escolto.
I ella em diu que prou, i jo sé el que he de fer per acabar amb aquesta broma.
Esborro el correu. Tanco els ulls. M’allibero de la vella Helena i escric: “Això s’ha acabat. No m’espereu. Me’n vaig amb el meu fill a dibuixar una vida plena de llibertat”.
Enviar.


Pseudònim:
Simone Valinyó.