Presó

Jo també he estat força temps sense entrar i publicar a Relats en català i m'he de posar al corrent de comentar els vostres relats. Amés a més ara he passat a treballar de nit i m'ha calgut temps a acceptar aquest canvi horari i adaptar-me. Regant els arbres vials de BCN, i anant amunt i avall amb el camió té n'adones com ha canviat la pell de les façanes de Barcelona. On abans hi havia plantetes ara hi ha bicicletes, calefactors, escales, i un munt de mals endreços que no hi caben en els pisos degut a que aquests s'han dividit i subdividit en petitets habitatges per a turistes, estudiants o emigrants. Llegint el teu relat em sento identificat! Les façanes han esdevinguts nínxols...Ara només ens resta l'arbrat, cada com pes abundós" dels nostres carrers. Gràcies per aquest bon tastet de poesia que m'ha fet reflexionar força.

El teu comentari al meu darrer poema m'ha portat al teu " Presó" que és com un crit a la llibertat i m'ha fet sentir com meus els teus versos. Enhorabona i agraida per les teves paraules al meu poema.

Una abraçada
Marta

El món gira i gira i tot torna a brotar, sempre!

Preciós poema "Atlantis"!

Agraïda per la teva lectura i comentaris al meu darrer relat NINES RETALLABLES. Certament, és bonic recuperar tots aquests mots que ens fan viatjar en una època fugissera però ben present, encara.

Finestres obertes als rumors interiors.. fantàstic.
Un poema on la reflexió no es pot defugir.
Jo crec que és molt bo, però ja saps que no hi entenc de poesia.
Amb total cordialitat

Bon dia, Atlantis:

En aquests versos has descrit un clima presoner, tant a nivell real com a nivell interior.
Ansies una primavera florida i que t'entri per les escletxes ja que no tens esperances d'alliberar-te o que la teua situació canviï.

M'ha agradat molt com has expressat com et sents.

Ànim i una forta abraçada,

Helena

El brogit de les ciutats, amb les presses i els embussos, acaba per malmetre l'equilibri mental de qualsevol. Una escapada a la natura per recuperar-lo és el més indicat, tot i que potser el/la protagonista no s'ho poden permetre. Un poema que transmet angoixa, i això és un punt a favor de l'autora.

Maques les metàfores i el desig.

Si la visió des del balcó és com una presó, si algú se sent així, per algun motiu serà. No dubto que la ciutat d'avui amarga més del compte, però si apareixen els primers brots de la primavera, encara que siguem a febrer, fantàstic! Una abraçada.

Aleix

El començament, amb els llençols i les antenes em sembla que vol fe entendre que no és una presó de veritat, que la presó és a la pròpia casa. Sembla una enyorança de la llibertat de la naturalesa, amb els balcons sense flors. i el soroll del trànsit es transforma en un rumor intern.
Aquesta situació desesperada es veu animada per l'esperança d'una nova primavera, la brotada dels arbres, una primavera que s'agrairà encara que només n'entri una mica per les escletxes.

He fet aquesta paràfrasi per mirar d'entendre'm a mi mateix.
La poesia transmet unes imatges potents in contrast emocional molt fort.. Una poesia curta, però on no manca cap vers, on tot és expressat amb força i economia de mitjans. Al final s'obre una porta a l'esperança, com un antídot per la melancolia inicial.

Un poema que implica que estàs presonera dins de tu. No hi ha flors als balcons.
Molt ben plantejat i ben treballat. Més aviat surrealista.
Enhorabona, Atlantis.
Bona nit.

Ciutat versus la vida al camp? sempre quedaràn escletxes per sentir i poder gaudir de la magnificència de la natura. Un desig i una enyorança ara que comença el bon temps.

és un estat que crea solitud i desesperança, poder observar i sentir la natura plenament, és d'una gran ajuda.

M'ha agradat molt aquest poema.

Enhorabona, Atlantis.

Rosa.