Paraules a la Verge Maria

Continua el gran misteri després de 2000 anys. La verge que va parir un home, encara no entenc perquè hauria de ser verge, diferenciant-se de totes les altres dones. Sigui com sigui, és un gran misteri que encara té molta devoció. La recent visita del papa n’és un bon exemple.
I pel que fa a la forma del poema, hi ha molts decasíl·labs de gran construcció, amb versos de vers lliure. Un bon exercici espero que anirem llegint. Una forta abraçada.

Aleix

Entenc la teva reflexió. I encara no has tocat un tema inquietant. Sembla ser que totes les mares de Déu que hi ha pel mon són la mateixa, o sigui, la mare de Jesucrist. Com es digereix això d'aquesta múltiple personalitat? Perquè a una se la invoca per guarir malalties, a l'altra perquè ens salvi de les tempestes, una te al seu càrrec els impossibles... I tot és una. Diria que potser és resa més, en total, a la mare de Déu, que sembla més propera, que al pare i al fill. 
Llavors, sí, ella va tenir un paper secundari, l'instrument necessari perquè és fes carn el fill de Déu (lo del colom val més que un deixem de banda aquí). És cert, com bé dius, que ningú s'ha preocupat per saber qui era aquella noia abans de que quedés embarassada, què li agradava, quines eren les seves il·lusions. Però, un cop mare, com totes les mares, el seu fill serà la prioritat.

Un relat que m'ha agradat per a la seva crítica que va pensar, que en el mon s'ha de tenir l'amor de Jesucristo.
Molt ben detallat.
Cordialment.

Una abraçada.
PERLA DE VELLUT

Llegint de Maria, jo no soc neutral. La meva formació catòlica de jovenet deixa emprempta, i ara, cregui o no, dir Maria és pronunciar un nom que m'atorga pau i esperança. No soc cristià ara per ara, però Maria va existir, i em penso que Déu se l'ha mirada molt sigui com sigui, i no m'estranyaria que l'hagués adoptat com a mare.
M'agrada el que has escrit.

La dona té "la desgràcia" (en la societat en la qual vivim!) de ser productiva, igual que el camp llaurat que veiem tot passant.

Si hi hagués vaga de fills, el mon nostre s'cabaria en pocs anys.

Actualment aquesdta feina es "delega" cada cop més al tercer mon, ja que, quina dona gosa tenir cura d'un infant si això vol dir passar a segona fila sens cap reconeixement o avantatja? Per més preparada que estigui la seva natura per a aquest fet, no és compatible amb l'entorn social que no està precisament per emocions, sinó, si de cas, per viure a costa del treball dels altres?

I tot element productiu té un posseidor, en aquest cas individual (no és prevista la implantació de granjes productores encara -la UE no ha reglamentat tot això, ves!-)

O sigui, resumint, has tocat molt bé un tema bàsic i difícil de comprendre.

Quan va néixer Jesús, el paper de la dona a la societat jueva es reduïa a la procreació i a servir a l'home dins de la família. Han estat necessaris segles per a què les reivindicacions feministes (cosa de fa dos dies es fessin realitat (i encara queda camí per córrer...). Dona abans que mare, d'acord, però en un present, no en un passat massa llunyà, quan això era una utopia. En qualsevol cas, uns verset tendres i carregats de raó.