Bessó

El relat presenta uns fets concrets i una situació que es va definint a mesura que avança la història. S’hi mostren les relacions entre els personatges i el conflicte que se’n deriva, fins a arribar a un desenllaç coherent amb el que s’ha explicat.

Sí, sempre el mateix, almenys en certa manera... les coses no canvien tant de pressa com a vegades, per a bé o per a mal, voldríem...

El teu relat m'ha fet pensar en què les coses no sempre canvien massa sovint, el mateix quadre ens fa una sensació similar a la d'ahir, però en certa manera ens és suficient.

Felicitats per aquest relat.

Ens veurem per Relats, o almenys això espero.

Que passis una feliç resta del dia, Atlantis!!!

Una inspiració sobre un poema sobre Rosalia de Castro, el qual està molt ben reflexionat i amb molta decisió.
Tens un do especial per a fer-ne aquest poema de "Bessó".
Que passes una bona vesprada, Atlantis.
Ja porten vint-i-dos dies del mes de gener. Com passa el temps.
Una abraçada.

Repetint i repetint és on trobem la seguretat, el confort que dóna no arriscar-nos en novetats incertes.
Un bon poema que, a més a més, de bon llegir fa pensar.
Amb total cordialitat

El poema és clar en la idea i coherent amb la cita de Rosalía: la repetició com a condemna vital. L’anàfora funciona i crea una llista mecànica que reflecteix bé el tema.
Com a punt fort, hi ha netedat i unitat temàtica, que ens fa viatjar cap a una bonior de repeticions vitals no escrites però presents a la ment dels lectors. No hi ha mots que sobrin, és auster i elegant.

Interessant això de tractar el tema clàssic del doble, talment com Dostoievski o Stevenson. El doble sempre parla d'un jo escindit, a la poesia es veu com un bessó que reduplica l'autor.

Aquesta duplicació encara empitjora pel tema de la redundància, el retorn, el no poder sortir del mateix punt. El bessó ja apareix com a repetició. Hi ha un original, una còpia i un cicle sense sortida.

La cita de Rosalia de Castro ho diu ben clar: el rellotge repeteix sempre el mateix, no marca el temps, el repeteix; doble i original hi queden atrapats junts, sense jerarquia possible, sense escapatòria, condemnats a coincidir eternament.

És una poesia breu però molt compacta, que treballa bé la idea del doble com a repetició; és neta, austera i efectiva, que diu molt amb molt poc.

Tinc un quadre al menjador
a l'alba és fosc i enigmàtic
al migdia, esclat de color
a la tarda floreix, màgic
amb els colors del lànguid sol
el capvespre el torna tímid
i s'amaga en la foscor.
He comptat cinquanta quadres
al menjador.

Sempre el mateix? Quin càstig de Déu! Enhorabona per saber transmetre una sensació de desassossec creixent en anar llegint els versets!