Bateig

Va pujar al tren amb una maleta grossa i una bossa de mà. Era la primera vegada que viatjava sola a l’estranger. Anava a Brussel•les per treballar de monitora en una residència de noies tutelades i, amb l’excusa, aprendre francès. Havia de fer canvi a París.
Estava nerviosa i agitada, però també il•lusionada. L’havien deixat marxar gràcies a una veïna: casada, amb set fills, assistent social i infermera. Una dona avançada al seu temps, tot i que tenia la família una mica desatesa.
Va aconseguir col•locar la maleta al portaequipatges i, en fer-ho, es va sentir gran i moderna. Fantasiejava amb grans coses, encara que en el fons hi havia una por petita que li feia pessigolles per dins.
Al cap d’una estona, avorrida d’estar asseguda i de llegir al ritme del sotragueig del tren, es va aixecar i se’n va anar al passadís. Es va quedar mirant per la finestreta els paisatges que desfilaven, un darrere l’altre, com si el món s’anés desplegant només per a ella. Sense adonar-se’n, un noi jove, més o menys de la seva edat, se li va posar al costat. Era francès.
L’emoció la va recórrer de cap a peus: en un tren, lluny de la família, parlant amb un noi francès. Van començar a parlar tímidament. De les paraules van passar a agafar-se les mans, i de les mans, a quatre petonets. La nit va passar en vetlla, suspesa en aquella bombolla nova i fràgil.
A París va canviar de tren. Se sentia agitada, contenta, cansada. I profundament emocionada. Recorda que, en algun moment, va escriure un petit vers amb les quatre paraules que sabia en francès.
El tren no acabava a Brussel•les, així que havia d’estar atenta per no passar-se de parada. Però es va adormir. Quan es va despertar, va començar a veure paraules escrites en flamenc. No sabia si ja s’havia passat o si encara no havia arribat. El cor li va fer un salt.
Però aquesta ja és una altra història d’aquella aventura que, sense saber-ho, va ser el bateig de la seva entrada al món del coqueteig i de la poesia.