Poesia negra

Pavel Kafki va sortir corrent després de disparar dos trets al conseller Tomsa. Estava convençut que l’havia tocat, però malgrat el dubte de no saber-ho amb exactitud, corria espantat pel que havia fet. No va parar fins arribar a la cantonada de la plaça de la Revolució. Malgrat el fred i la neu, l’indret es trobava ple com gairebé sempre de turistes i en Pavel va resoldre afluixar el pas. Era millor no cridar l’atenció i aparentar una certa normalitat. Encara esbufegant, es va aturar sota els porxos de l’hotel Continental. Va decidir encendre una cigarreta. Introduí la mà a la butxaca de l’abric, però no trobà l’encenedor. Nerviós, va remenar el petit espai i notà aire fred al seu interior. El vell abric necessitava més d’un sargit.
Va tombar-se i s’acostà al jove grum de l’hotel.
-Perdona -demanà amb aparent tranquil•litat-, tens foc?
El grum, sense dir ni una paraula, va treure un encenedor metàl•lic de la butxaca de l’elegant jaqueta vermella i li oferí la flama.
-Gràcies.
Aquella primera calada li rebaixà ràpidament la tensió. Va fer unes passes endavant i intentà reflexionar sobre el que havia succeït. Algú, però, el sobresaltà per l’esquena:
-Perdoni, senyor -digué una veu desconeguda-, és seu això?
El grum de l’hotel l’estava apuntant amb una pistola.
-Li ha caigut de l’abric -afegí el noi.
Pavel Kafki es va quedar glaçat. L’estava apuntant amb la mateixa arma que ell havia utilitzat contra el conseller Tomsa. Ràpidament es va palpar la butxaca. Una punta de cendra va caure sobre la seva mà.
-Oh si, gràcies -digué bufant damunt el dit cremat.
El grum li oferí de nou l’encenedor amb l’altra mà, veient que se li havia apagat la cigarreta.
-Gràcies, de nou.
Després d’uns instants de glaç, Pavel Kafki feu una llarga calada i va respondre, aparentant una certa seguretat:
-Mira noi, sóc sergent de la policia i estic de servei. Segurament, cercant l’encenedor, m’haurà caigut l’arma i la neu haurà amortit el soroll.
-Així ha sigut -digué el grum-. Però, com és que la pistola està calenta?
Pavel Kafki va quedar-se encara més pàl•lid del que era.
-Veig que ets molt observador, noi. Va, torna’m la pistola.
-Ja en parlarem -digué el grum, encara amb l’arma a la mà i agafant cada cop més confiança en si mateix-. No cal ser gaire observador, només tenir tacte i saber distingir entre fred i calor. Sincerament, agraeixo l’escalfor que desprèn la pistola amb aquest fred que fa. Però no es preocupi, capità, no penso dir res, de moment.
-Sergent, noi, sergent.
-Si, coronel, si. I jo sóc un espia del KGB.
Tots dos s’estaven mirant amb fermesa, sense afluixar el gest. Finalment, el grum de l’hotel digué:
-Miri, el meu pare és inspector de policia. Aquesta pistola no és una Katinskaia 55, com les que fa servir aquest cos, sinó una Zàdar de vuit mil•límetres de l’exèrcit.
Pavel Kafki estava més petrificat que no pas congelat. El seu rostre habitualment pàl•lid, començava a transparentar les venes.
-Si vol recuperar la pistola, m’haurà d’explicar tota la veritat. Vull saber perquè encara està calenta. Si em convenç, li tornaré; sinó, parlarem amb el meu pare.
Pavel Kafki no va tenir més remei que sincerar-se amb el grum. Va inspirar profundament i digué avergonyit, abaixant la mirada:
-Mira noi, em dic Pavel Kafki, treballo a la Conselleria d’Estat i estic desesperat. El meu superior, el senyor Tomsa és un dèspota, un mal parit! Ningú del departament el pot veure. És altiu i intransigent. Però a mi, que m’agrada escriure poesia, em té una especial aversió.
Va fer una llarga calada i continuà:
-L’altre dia, sense més, em va tirar a la cara que no li havia fet bé un informe. El va agafar i me’l va llençar a terra, dient que el recollís de seguida i que el refés. El mala bèstia sap que aquestes humiliacions em fereixen especialment. Per això ho va fer! Sap que tinc una sensibilitat especial i em detesta. És incapaç de valorar i sentir allò que els poetes captem de la vida. No és la primera vegada que em fereix així, que m’ofèn així, davant els altres companys de la Conselleria. I no vaig poder aguantar més. Aquell dia em vaig jurar que el conseller Tomsa no m’humiliaria mai més. Així fou com vaig planejar matar-lo. Disparar-li, vull dir. Només el volia espantar i fer-lo reaccionar, que deixés de fer-me mal, cregui’m. Així ha sigut com aquesta tarda, després d’explicar-li tot al meu cunyat, capità de l’exèrcit, m’he dirigit a casa seva i li he disparat des de la barana del jardí, mentre escoltava música amb els auriculars posats. He fet allò que em dictava la meva consciència.
El grum de l’hotel Continental escoltava atentament Pavel Kafki i no sortia del seu astorament.
-O sigui -digué finalment-, que vostè ha disparat contra un home, perquè li ha llençat un informe a terra. És això?
-És això, exactament això. Però tingui en compte les humiliacions que li he explicat anteriorment. Sé que és difícil entendre que un fet tan insignificant pugui tenir una resposta tan desmesurada, però li repeteixo que sóc poeta, amb una sensibilitat, diguem-ne, acusada. Aquestes coses, el senyor Tomsa, el mala bèstia, les coneix molt bé, n’és molt conscient i sap que em fan molt mal!
-I és per tot això que escriu poesia?
-Intento combatre la meva sensibilitat amb els versos. No he publicat encara cap llibre, però espero fer-ho ben aviat. De moment, cap editorial ha respost als meus enviaments. Confio, pel seu bé, que ho faran ben aviat.
-I si no ho fan?
-Ho faran. La meva poesia és molt bona, li ho asseguro.
-Senyor Kafki -digué el grum, amb un lleuger somriure-, acompanyi’m. Crec que anirem a parlar amb el meu pare.
Sense bellugar-se però, seriós, Pavel Kafki
va recuperar la iniciativa tot dient:
-I què li diràs, quan vegin que la pistola té les teves empremtes digitals?
L’endemà de bon matí, Pavel Kafki es va quedar de pedra en veure el senyor Tomsa al seu despatx.
-Bon dia, Pavel.
-Bon dia, senyor Tomsa.
Tothom era al seu lloc. El conseller, al despatx principal i ell, a la seva taula de la cantonada. Dins el calaix, els papers de les darreres poesies continuaven al mateix lloc de sempre, al fons, escrites a mà.