PIT I COLLONS

Turmes, cervellets arrebossats, sanguetes fregides..., certament de petits ens van fer provar mooooltes coses. Tu ho expliques molt bé, de fet el teu relat ha aconseguit un "ratatouille" (en versió salt al passat!). Excel·lent relat. Gràcies per escriure'l. i gràcies pels teus comentaris.

Ramon

Bona vesprada, Rosa: Gràcies per la teva amabilitat de llegir-me el meu poema i el teu comentari, en "El poeta cerca el vocable".
Que passes una bona vesprada.
Una abraçada.

Hola, Rosa Gubau: La frase que t'he posat, me l'ha pensat immediatament, en llegir el relat. M'ha impressionat aquesta última frase, que m'ha fet molta gràcia. Què són les turmes? Doncs està clar, que són.
T'he afegit una lectura més i un comentari.
Enhorabona, Rosa.
I gràcies per comentar-me el poema "La terra està trista".


Cordialment.

bon profit!!

ehorabona Rosa per aquest relat. Memòria i gastronomia van de la mà

Gràcies, Rosa.
.Igualment. Bona Diada.
Una dolça abraçada,
..............

..pit i collons, que bo! El títol és un encert i descrius perfectament una situació en la qual el lector s'hi imagina a taula amb la teva família. Enhorabona Rosa! Bona Diada i gràcies per comentar els meus relats. Una abraçada, Magda.

Això és el que ha fet aquest relat: Revifar la meva memòria (que comença a fer figa), recordar l'atmósfera de l'infantesa, tant llunyana i alhora tan propera.
Excel.lent composició.

La canalla hauria d'estar contenta d'alimentar-se amb un menjar tan gustós i que afavoreix el desenvolupament dels òrgans similars. Per això, i tenint en compte que tots tenim tota mena d'hormones, en diferents quantitats, això sí, caldria crear una comissió d'investigació per determinar si les oscil·lacions de gènere que tenim els humans, poden ser originades pel consum de tota mena d'òrgans hormonats camuflats en el menjar processat.

En paral·lel es podria estudiar si els lleons, que, estadísticament, consumeixen més ovaris que turmes, s'han vist afectats en la seva masculinitat per aquest desequilibri nutritiu.

Crec que traduir una sensació del gust a paraules és una tasca difícil. Però no impossible, d'aquí aquest relat com excel·lent mostra de com fer-ho. Enhorabona, Rosa!

M'ha fet recordar que en menjàvem a casa. A mi m'agradaven molt! Cap mania!
Amb total cordialitat

He tornat a llegir aquest Relat. Bon apetitós. M'agrada.
Suggerent. Enhorabona, Rosa.
Agraeixo el teu comentari fet al meu Relat sobre la Bondat.
Salutacions molt cordials.
............

El teu relat, per l'atmosfera que es respira, m'ha fet viatjar a la meva infantesa. És fantàstic que per mitjà de l'escriptura hom sigui capaç de recrear escenes del passat que et remouen records i experiències viscudes. A casa, la mare, després van prohibir la venda, li agradava posar a l'escudella les potes de pollastre un cop ben netejades, i també la cresta!, que deia que menjant-te-la et feies guapa, ho era moltíssim la mamà. A mi sempre m'ha tornat boig i elm barallava per fer-me amb el pedrer que ja d'adult m'ha recordat per la forma i textura al paladar al L'escrot o sac escrotal . Bé, m'ha agradat molt llegir-te. Em resultes fins i tot amical. Nil de castell-Ruf.

Em va passar com amb la gestació, que vaig descobrir que els nens no els duia cap cigonya de París, fullejant un llibre del Dr. Vander sobre Medicina Natural, on algunes il·lustracions mostraven la secció vertical d'una senyora, amb un nen capgròs a la panxa. Als meus pares els feia molta gràcia quan deia que els nens es feien i creixien a l'estómac de les seves mares.

Amb les turmes, que m'agradaven molt, va ser una mica diferent. En aquella època (la dècada dels cinquanta, quan encara construïen el Camp Nou), quan anava a escola sovint em creuava amb pastors que duien cabretes a pasturar a Sant Pere Màrtir, i jo trobava que aquelles mamelles plenes de llet que els penjaven del ventre tenien la mateixa mida i forma que les turmes que veia penjades de ganxos a les parades de menuts, quan acompanyava la meva mare al mercat. No va ser fins de força gran que em vaig assabentar que les turmes no eren les mamelles de les cabres sinó els collons dels mascles.

Bon menú amb molta gana i molt ben explicat, la trobada
Enhorabona Rosa.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Molt cordialment. Bon cap de setmana.

Els pares i, sobretot els avis, ja se la saben ben llarga. L'experiència a la vida és tot un grau de saviesa i així te la van endinyar!
Sigui veritat o no, la història és ben divertida.

Salutacions

Doncs sí, ara no se'n troben gaire de turmes, de collons, vaja. I cal reconèixer que totes aquestes entranyes són delícia de déus. Ara, l'amanida que et vas cruspir és una barreja fantàstica, ideal pels castellers. Una forta abraçada, Rosa i moltes gràcies pel teu comentari.

Aleix

Un relat ben enginyós i divertit. A molta gent els fa mania menjar testicles, mon pare era d'aquests i jo no n'he menjat mai. Almenys al meu poble, per mirar de suavitzar la cosa, els diuen "tripons".
Amb el títol, i sent nens petits, havia pensat que la cosa aniria de castellers, però la narració és encara més sorprenent.

A l'últim pit i collons del final del relat, m'he oblidat de posar- hi una coma. Demano disculpes.
Seria així:
Pit i collons, és el que em va fer falta...