Negant-te l'amor

aquest relat ja el vaig comentar, però m´encanta encara que és ben doloros dir NO, quan voldries dir "vine, abraça´m, t´estimo, et necessito, digues que m´estimes, no em deixis .........", però la vida és així, així l´escollim nosaltres.

Per avui et desitjo amb molta estima que siguis molt feliç, però que aquesta felicitat resti per sempre

Moltes felicitats, Gessamí_blau!




Aprofito la festa d'avui per comentar-te un dels teus relats que tenia pendent, des de feia temps.

Un relat breu i punyent. Narrat des de la sensibilitat i, molt probablement, des de la pròpia experiència (o potser no).

Saber dir no és quelcom díficil. Només la por al patiment propi pot fer deixar anar un no com a defensa pròpia.

El felicito pel relat i pel teu aniversari!

Núria Gausachs i Cucala

Tinc un deute amb tu. El tinc per haver participat en l'enganxamenta general del diumenge. Ves per on, em servirà per comentar-te un d'aquells relats teus... d'aquells que se m'escapen. Sí, he anat a buscar el més antic -dels que no he comentat- i mira!... ja saps el que sempre et dic: M'agrada com escrius!
- Joan -

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

negar quelcom no és res més que una forma de protegir-nos a nosaltres mateixos.

Com que m'agrades, he volgut descobrir com vas començar, i no cal dir que n'he quedat plenament satisfeta.

Gràcies pel teu comentari, i a seguir endavant com només tu ho saps fer.

Una forta abraçada i mil i un somriures.

tant necessari per viure i de vegades el neguem per circumstàncies vàries, no sabem sí fem el millor o no, però ho decidim així i entre tant el cor es trenca per dins. Pensem que mai ho podrem reconstruir sabent que hi ha tant d´amor per les dues parts.
Per això, per tancar una etapa de les nostres vides de vegades decidim dir No, perquè el cor de l´altre voli lliure sense aturar-se, mentre el nostre queda abatut i trinxat.

Ja fa molt que no escrius i se´t troba a faltar, la teva manera d´escriure tant especial que en llegir-te sembla que senti la teva veu suau i tendre

Una forta abraçada

Hola gessami blau. He vingut a veure't després d'un comentari teu i veig que tu ets mestre en això de dir molt amb poques paraules. La frase final m'ha toca molt. Maleït dolor, que m'ha convertit en un monstre!"
Has anat d'una situació concreta, amb poques paraules a una veritat fonamental. El dolor que ens fa punxaguts, per defensar-nos i no sofrir tant.
Aniré llegint d'altres relats teus.
Fins aviat!

Quantes coses condensades en tan poques paraules! A vegades per evitar un mal més gran cal provocar un mal més petit… i gairebé sempre és més dolorós i perdura més en el temps el mal que provoquem nosaltres que no el mal que hom ens pot provocar. Un plaer llegir-te.

Quan parlo de mal em refereixo a mal- dolor, ok? ;)

no sé si viscut o no, però el so és un bon so, a plata de llei.

la vida porta a cruïlles que et parteixen pel mig com els passa a a quests personatges del teu realt.

traments molt bé el dolor del silenci, el dolor del trencament no volgut.

Sort que hi ha més camins per a seguir rebent i acomiadant, però, SEMPRE, estimant.

una abraçada molt gran, Gessamí_blau!

que no hagin comentat ja els mestres de sota meu?

Primer de tot confessar-te que m'encanta el nom, Gessamí blau, és una flor molt maca i sòbria, pàl·lida i de formes suaus, un blau blanquinós molt noble.
Aix, però no m'havia proposat parlar-te
de flors.
Totalment d'acord, que les frases curtes li donen un estil particular i especial a la narració, accentuen més els sentiments i fa que t'arribin amb més força. Respecte el tema... m'encanta la manera que tens de tractar-lo, i també el narrador, que té una potència de veu fantàstica en transmetre les sensacions. M'agraden els relats que són com partitures, amb els finals que són finals, i no sentències a mitges.

Encantada d'haver-te descobert, un pèl tard, això sí.

Besets,
Lady Shalott

I en un minut, has presentat una situació o dues, un personatge, sentiments, emocions, has desenvolupat reaccions, has anat i has tornat... molt bé!

Dedueixo que escrius amb el cor ben a prop, gairebé a flor de pell, encara que no nu del tot, perquè no sagna damunt les lletres, però se sent clarament el batec...

Demostres també una bona tècnica per saber acabar les frases abans no es facin massa llargues, per disposar les paraules sense que es destorbin les unes a les altres...

Evidentment, tornaré a llegir-te: ha estat tot un plaer!

T'envio una abraçada de les que acaronen i no trinxen res,
Unaquimera

Li robo la frase al company que t'ha comentat abans. No sé si és del tot legal o no, però descriu molt bé el teu relat. Efectivament, dibuixes paisatges de l'ànima, comportaments espontanis que lluny de convertir-nos en monstres ens fan ser herois anònims. No hi ha una heroicitat més gran que conviure amb el dolor i no rendir-se.

dur, ombrívol, fosc, misteriós, enigmàtic... com un puzzle sagnant i melangiós a la vegada.
El NO de vegades ens surt en una circumstància espontània de temor, de dolor, de desconfiança per experiències passades frustrants... després ens en penedim... però el temps farà de jutge de les nostres decisions...
Segueix escrivint, necessito la teva naturalitat i la teva mà secreta que dibuixi paisatges de l'ànima.
Un petó i una abraçada!!!