MAI MÉS...

esfereïdor

Uns fets relatats amb tanta força que impressiona de debò. El relat comença amb bon ritme que no decau gens i acaba deixant al cor el sabor de la bellesa de la prosa poètica. Probablement per haver-ho viscut i gravat en el pregon de la consciència són records vívids que seran sempre presents, sempre reals, malgrat la seva duresa.

Et felicito de tot cor, Pilar
Una abraçada poètica
Joanalvol

Una redacció elegantment relatada, bellament decorada amb unes frases fotogràficament descriptives d’una naturalesa bella i palpitant, com palpitants i colpidores son les frases violentes i aterradores que el relat ens revela amb magistral cruesa.
Felicitats pel relat i per l’any que ha començat
Una abraçada
J.Lluís

Una història terrible explicada amb una elegància extraordinària. El lirisme que és present al llarg del relat no dilueix, però, la cruesa d'aquest fet real.
La idea d'aferrar-se a la terra que fou dels avantpassats serveix de protecció, de respir i de consol per intentar oblidar "allò" que no té nom.

Et felicito, Pilar, per les magnífiques creacions que ens regales tot sovint. Gràcies!

Rep una abraçada ben càlida que t'acompanyi en aquestes festes nadalenques.

BON NADAL i un ANY NOU tal com l'imagines.

Mercè

És un d’aquells relats que així que el comences ja no el pots deixar. “Sabia”, o millor dit, intuïa el que anava a passar i l’he anat llegint. Això, per a mi, diu molt d’una narració que sé positivament que m’incomodarà i no puc aturar la seva lectura.
—Joan—

Un relat narrat amb la prosa que et caracteritza: acurada i poètica. Una història colpidora i, aparentment, sense cap mena de justificació.

Per no repetir el aque d'altres relataires ja t'han comentat, només afegiré que m'ha agradat moltíssim el darrer paràgraf en què decideixen no marxar del verd de l'esperança i de la calor que desprenen els volcans de la Garrotxa.

Enhorabona pel relat.

Ens seguirem llegint!

Núria

explicat amb un llenguatge magnífic, com totes les teves obres. Et felicito pilar i t'agraeixo com sempre el teu amable contacte al comentar els meus poemes
una abraçadota
joan

En la primera lectura no vaig poder escriure res, el relat em va trencar l'ànima en saber-lo real i tan proper a tu.
Avui tot llegint-lo he sentit la tendresa de L'ÀNGEL que ens parla i la tristesa dels seus éssers estimats. De ben segur que ells senten la seva presència.
Un relat que emana AMOR, en el que sense fer escarni de la barbàrie ens fas viure el teus sentiments en el dolor i la tristesa, talment sembla que ELS ÀNGELS també estaven amb tu.
Jo també sento sovint els meus ÀNGELS!
Una llarga i càlida abraçada
Núria

Un colpidor relat, una crònica realista de fets que no troben un adjectiu prou adient, ara mateix, ni dins del meu cor, ni dins del meu cap. Com podem arribar a ser-ne, de cruels. M'has fet sentir coses en el teu relat i això diu molt de la forma com està escrit i de com el narres, amb un estil clar i net, sense fissures, conduit amb força fins a l'apoteosi d'un final fantàstic, i més en descobrir l'estat del narrador.
Et diria que és el que mes m'ha agradat dels teus relats que t'he llegit fins ara, però això és un apunt entre nosaltres. Hi ha algun error de tecleig que en el repàs tu ja hauràs vist. La paraula "autostop" l'he vist en algun diccionari així "autoestop" mira-la, a veure que et sembla. I en el centre del tercer paràgraf, en començar amb "En pocs..." vols dir que està bé? Em sona rar.... però bé, jo sí que no sóc cap gramàtic expert, sols un observador que va aprenent amb la lectura i els comentaris d'altri.
Una crònica molt reeixida, que compleix amb escreix les expectatives del repte.

I aprofito per felicitar-te pel teu recent premi!

Ferran

Ja havia llegit aquest relat del repte al que també vaig participar i amb va posar la pell de gallina de saber que era real. Els has fet un bon homenatge a aquest àngels que van patir aquesta desgracia. Un començament on no intueixes lo que esdevindrà, pintes amb bells colors un entorn deliciós. És impossible que les paraules d'un pintor no el delatin i sort n'hi ha, així et sembla poder-ho veure. Llàstima que l'escena de la massacra també se't queda marcada.
Una abraçada plena d'admiració

El teu relat m'ha fet esborronar, com a persona. No em posaré ara i aquí les emocions que provoquen la violència i la maldat exercides per adults, de forma voluntària i conscient... suposo que són compartides per qualsevol lector.

Com a autora, m'ha fet admirar la destresa amb què has combinat els diferents elements que li donen al text fondària, relleu, amplada, caràcter i força.
L'alternança del lirisme de la teva prosa poètica en la part més descriptiva amb la narració serena i evocadora d'uns fets colpidors, el fan equilibradament atractiu des del punt de vista literari.

Ha estat una lectura excel·lent per al dia d'avui, que t'agraeixo!

T'envio una abraçada de diumenge,
Unaquimera

no haurien de pertanyer a la raça humana. Són molt pitjors que les bèsties. La bellesa de les descripcions contrasta amb una situació esgarrifosa.
Gràcies pel teu comentari al meu conte, Pilar.
Una abraçada amb tota la meva admiració i carinyo.

amb una veu que no s'identifica i que fa més intrigant el text. Comença amb lirisme parlant de la bellesa del lloc i poc a poc es recaragola fins a entrar en la crònica negra, no deixant de banda això sí, la paraula justa, la bellesa de la descripció dins de la cruesa de l'evocació. Acaba amb un cant seré amb aquest "Mai més" a la força de la terra, dels ancestres, de les pedres antigues i del món rural, Un relat molt ben treballat i amb un excel.lent resultat. Una abraçada!