Llums de Nadal

Un relat de: Montseblanc
L'autobús va sortint a poc a poc de la ciutat. A la Glòria li sembla un animal captiu, que vol fugir del seu confinament, però que ja és vell i ha d’aturar-se cada pocs passos a prendre aire. La màquina ranquejant va plena a aquestes hores de la tarda, a les set, hora punta. I les marquesines, sota les quals esperen els humans emmascarats i enganxats els uns als altres, se succeeixen a un ritme constant. Accelerada, tirada llarga, frenada, aturada al semàfor; accelerada, tirada llarga, frenada, marquesina i més gent que puja. És vint-i-quatre de desembre. La Glòria va pensar que potser aquest dia hi hauria menys gent. Però si algun dels habituals ha fallat avui, el seu lloc l'han suplert persones que han anat a la ciutat a fer les últimes compres, els regals de darrera hora.

Ella va asseguda cap el final del bus, al costat de la finestreta de la part dreta, al seu costat dormita un home d'uns seixanta anys que de tant en tant es desperta sobresaltat pels seus propis roncs.

A fora, la nit es vessa com una aigua bruta que cobreix amb una pàtina brillant a qui es deixa atrapar. Fins i tot els fanals sucumbeixen a ella, regurgitant amb prou feines unes difuses bombolles de llum sota les quals la vida s'arrossega humida.

Ella consulta el mòbil. El facebook, el whatsapp, el correu electrònic... Està tot ple de les típiques frases nadalenques, barrejades amb algun correu dels companys de la feina, tots comentant el rumor que s'ha estès aquesta setmana sobre el tancament de la sucursal en que treballen.

La Glòria només té ganes d'arribar a casa, treure’s la mascareta, prendre alguna cosa calenta i ficar-se al llit. La seva cunyada els ha ofert passar la nit amb ells, però la veritat és que la seva família no han fet mai res la nit del vint-i-quatre, ells prefereixen el dinar de Nadal, i demà sí que es reuniran tots. Amb el seu marit van contemplar la possibilitat de passar fora aquests dies, però entre les restriccions pel covid i que ja han viatjat prou per motius de feina decidiren quedar-se. A ella li ve de gust caseta, les seves nenes, el seu arbre, el seu pessebre, la seva manteta... Li entra un whatsapp amb la foto de les bessones i un pessebre al davant. Estan a casa de la seva àvia, la mare de la Glòria, d'on ella les ha de recollir quan baixi de l'autobús. Pensa en la seva mare, vídua des de fa tres anys, en el difícils que han de ser per a ella aquests dies. Somriu, malgrat tot, les nenes es veuen boniques i felices. Guarda el mòbil i mira per la finestra.

Fa tretze anys que la Glòria segueix aquest recorregut per anar a treballar a la ciutat des del poble de vint mil habitants on va néixer i ha viscut sempre. Al matí, d'anada, quan tot sembla nou (de vegades) i la vida encara aparenta tenir parts per estrenar. I a la tarda o nit, depenent de si parlem d'estiu o d'hivern; quan les forces ja s'han acabat i ha resultat que el dia era un més i que la vida enganya i que ja no hi ha res de nou, ni sorpreses agradables, ni possibilitat d'escapar.

Descansa el front al vidre, que vibra a ritme del vell motor. Encara no han sortit de Barcelona. Estan a la Meridiana. A fora, la gent corre, no hi ha ningú passejant, molts porten paquets, altres el pa... Fins i tot les petites botigues de barri que solen estar buides a aquestes hores, estan abarrotades. Un venedor de l'ONCE ofereix els últims números als que esperen el bus. Uns nens amb barrets de Pare Noel consulten els mòbils mentre comparteixen una bossa de patates fregides.

En els seus pensaments, com si es tractés d'una cinta transportadora d'equipatges d'un aeroport, donen voltes maletes amb diferents etiquetes. "Cal netejar la cuina a fons, ja". "Un company de treball fa temps que em mira de forma especial, i m'agrada". "Tant de bo tornés a tenir vint anys i cap responsabilitat". "El jardí està fet un fàstic i si no ho arreglo jo, no ho farà ningú". Ella és conscient que en aquest ball d'etiquetes hi ha temes importants i altres que no, hi ha maletes que no obrirà mai i d'altres que són autèntiques foteses, però no pot evitar que totes punxin com agulles de cap clavades al seu cervell.

L'autobús va a pas de tortuga, més lent que mai. Hi ha molt trànsit. Gent que surt de la ciutat. Uns altres que entren. Els semàfors impassibles canviant de color. A estones, bufa el vent, com gairebé sempre en els últims mesos. La Glòria veu un grup de fulles que s’han escapolit de la màquina netejadora i que juntes es mouen en remolins per la vorera tacada d’ombres fugisseres.

Tretze anys durant els quals ella s’ha casat, ha estat mare, ha descobert que el seu marit és un mentider i un infidel compulsiu, ha perdut al seu pare per culpa d'un càncer... I l'autobús, aquest o un altre, acollint les seves alegries, les seves il·lusions, les seves pors i els seus fracassos. És l'únic moment del dia en que pot meditar tranquil·la. En el recorregut del matí té el portàtil sobre les cuixes i comença a treballar. Però a la tarda, el seu cervell ja no dóna per més. I sap que quan arribi ha de passar per casa de la seva mare a buscar a les nenes, preparar el bany i el sopar, parlar una estona amb elles, escoltar-les... I caure morta. Ja es veu prenent una dutxa amb l'aigua cremant i després embolicada en el seu barnús, bevent una infusió i quedant-se adormida al sofà... El seu marit ha avisat que arribarà cap a les deu, per uns expedients que no poden quedar per després de Nadal. De moment la Glòria s'ho empassa, no és capaç encara de prendre una decisió.

Fa temps, uns quatre anys, que la Glòria va començar a "veure per la finestra", no només mirar. Va passar sense ella adonar-se’n. Els primers anys no treia la vista del mòbil o dormitava una estona. Fins que un dia va mirar i va veure... Va sentir el cansament d'un matrimoni gran que pujaven unes escales amb una bossa a cada mà. Va percebre l'alegria d'una nena de pocs anys davant la bola de cotó de sucre que el seu pare li va posar al davant. Podia olorar la fruita i la verdura d'aquella petita botiga de la cantonada. Una aroma no molt agradable a aquelles hores, sobretot a l'estiu, quan ja gairebé tot estava massa madur.

I el bar...

Sí, aquell petit bar pel vidre del qual la Glòria passeja la seva mirada cinc dies a la setmana. Situat gairebé als afores, a punt de deixar la Meridiana. Uns trenta metres quadrats il·luminats per una bombeta de llum groguenca que penja sense adorns sobre una barra i tres taules de fòrmica marró amb cadires a conjunt. Tot vell, tot rovellat, tot pobra, tot trist...

I veure aquest lloc és un dels millors moments del dia per a la Glòria. No sap explicar-s’ho, és com si l'autobús fos una càpsula que la passeja per les vides dels altres. I ella cada tarda/nit sent que el seu cor torna a bategar quan apareix a la finestreta aquest requadre càlid de llum descolorida. És depriment i alhora un lloc al que tornar, un lloc buit dels problemes d'ella.

Darrere de la barra hi ha sempre el mateix home, d'uns seixanta-cinc anys, calb excepte per una mitja lluna de pèls grisos que poblen el seu clatell fins les orelles. Se'l veu cansat, amb una panxa prominent, sempre amb una camisa de màniga llarga, amb les mànigues arremangades, sobre el ventre els botons a punt de saltar. Pantalons de vestir, vells, amb la ratlla perduda fa moltíssim temps. A aquestes hores no hi sol haver ningú. Un parell d'homes en una taula prenent una cervesa, com a molt. I una televisió penjada del sostre. No de les modernes, una de petitona, amb la part del darrere voluminosa pel tub, apagada. El terra de mosaic antic, marró clar, brut, algunes bossetes buides de sucre, algun escuradents... La Glòria es pregunta si això són restes del dia o de més dies que s'han anat acumulant.

Ella sent que són persones atrapades en el seu fracàs, si és que alguna vegada van tenir intenció de triomfar en alguna cosa. I alhora els percep com un mirall, de la seva vida, de la vida de tots. No pot mirar-los amb superioritat, tot i que ella posseeix una gran casa, un apartament a la platja, diners al banc... La paradoxa més gran sorgeix cada tarda, perquè en veure aquest bar, la Glòria sent que ha arribat a casa, que aquest lloc és un lloc càlid al que anar, que sempre està allà, un refugi. I avui, nit de Nadal, el bar també es presenta a la cita amb la mirada de la Glòria.

El conductor frena de cop, el motor emet una última ranera, la gent aixeca els caps, oblidant les seves pantalletes per un moment. S'han aturat just al carril bus de davant del bar. Primer hi ha la vorera, després un carril bici, una miqueta més de vorera i la llum del bar que taca tímidament les rajoles més properes. El propietari ha posat llums de Nadal, les de cada any, darrere del vidre, una tira de llums blavoses que ressegueixen el marc i que s'encenen i s'apaguen amb indolència, hi ha moments en què sembla que no s’encendran de nou, però sí, tornen a brillar tènuement per caure en la foscor tot seguit. L'home darrere de la barra passa un drap per sobre d'aquesta. Entra una dona, compra una llauna de refresc i se'n va. Surt un home del fons, el bany segurament. És un noi d'uns vint anys, saluda l'amo i s'asseu a la taula més propera a la porta d'entrada, davant d'una ampolla de cervesa.

Els ulls de la Glòria brillen. S'imagina asseguda a una d'aquestes taules de fòrmica, amb les cantonades escrostonades, amb les potes metàl·liques rovellades. I se sent bé. Somriu. Un lloc on anar, un lloc per anar, un lloc al que fugir (li recorda la Glòria que fa temps que l'acusa de covard).

-L’autobús s'ha avariat- anuncia el conductor, aixecant-se del seu seient amb dificultat, les cames mig adormides, la lumbàlgia desitjant-li bones festes.

Tots els passatgers es posen drets, fins i tot el bell dorment del seu costat, i comencen a baixar.

-Esperin a la vorera, he trucat a la central, en mitja hora n’enviaran un altre.

La gent protesta, just aquesta nit, quins trastos que posen a circular... I després baixen tots. La Glòria és l'última a sortir de l'autocar. Porta el portàtil i la bossa. El vent la rep amb una carícia de gel al coll desprotegit. Ella s'ajusta el mocador de seda que va comprar a Bangkok durant les vacances d'estiu i repassa les gomes de la mascareta, que estiguin ben subjectes rere les orelles.

S'aparta del grup, creua el carril bici, uns papers cruixen sota les seves botes, gairebé xoca amb una noia que arrossega un carro de la compra. Es planta davant de l'aparador del bar. Les llums de Nadal parpellegen i dibuixen estrelles a les seves pupil·les. L'home darrere de la barra segueix passant el drap tot i que no hi ha res a netejar. La Glòria empeny la porta, que emet un gemec sord al tancar-se rere d'ella. Fa olor de fregit antic, de local vell, de solitud. Fa olor de cafè acabat de fer, de silenci, de tranquil·litat.

-Què hi posarem? -Li diu l'home darrere de la barra.

La Glòria s'ha sobresaltat. Per primera vegada veu els ulls d'ell, després d'observar-lo durant anys. Ulls castanys, rendits i resignats. Ella no havia pensat en prendre res, diu el primer que li ve al cap.

-Una canya, si us plau.

L'home la repassa de dalt a baix i de baix a dalt. El cabell ros, que sembla mentida que pugui refulgir sota aquesta trista bombeta, els ulls grans i negres. Alta i prima. Vestida amb una faldilla curta que s'endevina sota l'abric llarg fins als genolls. La roba es veu bona. És estrany que hagi entrat aquí, potser necessita anar al lavabo.

-El lavabo és al fons a l'esquerra -diu ell per si la dona no s'atreveix a demanar-ho.

-Aaah sí, gràcies -diu ella sense moure’s.

Ell li posa la cervesa a la mateixa barra. A la Glòria no li agrada la cervesa, se sent maldestre i ximple i pensa que hauria de tornar amb les altres ovelles. També es pregunta si hauria d'agafar el got i seure a una taula, però li sembla de mala educació deixar a l'home sol amb el seu drap i la seva mirada plena de preguntes.

-Què, a punt per a la nit de Nadal? -inquireix ell.

-Sí, és que s’ha espatllat l'autobús -es justifica la Glòria, assenyalant cap fora, al grup de caps que s'inclinen sobre els mòbils.

-Cada mes en veig un o dos avariats només aquí en aquest tram -li informa ell, com perquè ella se senti bé, que no passa res.

O aquesta és la impressió que la Glòria té, s’alça una mica la mascareta, estén l’altra mà, alça el got i fa un glop, la cervesa és freda i amarga com correspon. A ella li provoca una ganyota involuntària de disgust.

El noi que estava assegut a una taula s'aixeca, posa unes monedes sobre la barra i s'acomiada de l'home fins demà.

La Glòria pot sentir el xiulet de les taules, el mateix que sentia si es quedava sola a classe quan era petita. Un piiiiii continu que només poden trencar les veus d'altres persones. L'home ha tornat a la seva feina de passar el drap per la petita barra. De cop se li ocorre una cosa.

-Vol que posi la tele? -li diu amb un somriure a la mirada.

I abans que la Glòria pugui contestar, ell ja s'està enfilant a una cadira per manipular els botons de l'aparell que no reacciona.

-Deixi-ho, deixi-ho, vaig un moment al bany -i la Glòria s'omple la boca de cervesa amb la intenció de escopir-la al lavabo.

-Miri, ja ha arribat l'autobús de recanvi.

L'home desisteix de posar la tele en marxa, baixa de la cadira i li assenyala el grup de persones que han començat a pujar al vehicle.

La Glòria no té més remei que empassar-se la cervesa que porta a la boca.

-Què li dec?

-Convida la casa.

Ella es queda immòbil, mirant cap a fora. La foscor, les taques de llum, els problemes. En definitiva, la vida amb les seves gargamelles obertes. No es decideix a sortir i l'home se n'adona. Surt de darrere de la barra. No, no porta uns pantalons de vestir vells. Es va equivocar la Glòria a les seves suposicions. Vesteix uns texans, molt gastats, això sí. S'acosta a ella, obre els braços, la Glòria s'aproxima també i els braços es tanquen al voltant dels seus cossos. Una abraçada llarga i intensa que atura el temps, la vida sencera. I que ho diu tot enmig del silenci del piiii de les taules. Sona el mòbil d'ella, es separen ràpidament. És la seva mare preguntant si passa alguna cosa. S’ha descuidat d'avisar-la de l'avaria. Li diu que en vint minuts serà allà.

Arriba l'última a l'autobús, mira i li sembla que tots els seients estan plens. Des del final, l'home que dormia al seu costat la crida, li ha guardat el lloc. La Glòria l'hi agraeix i s'asseu. Mira una vegada més cap el bar, l'home està esbandint el got que ella ha deixat i la tele s'ha encès per fi encara que només es veuen ratlles distorsionades. La Glòria s'adona que, apart de les seves filles, feia anys que una abraçada no la feia sentir tan bé. Li posen davant una caixa de polvorons. Algú l’ha comprat mentre esperaven a la vorera, a uns nens que els venien per pagar-se l'excursió de final de curs. Li sembla que no està bé apartar la mascareta per menjar polvorons allà, tot i així s'omple la boca de polvoró de canyella i l'autobús arrenca amb un soroll que fa presagiar una nova avaria en pocs dies. El conductor s’anima i posa la ràdio. Nadales. La Glòria s'ennuega, tus i minúscules partícules de polvoró esquitxen els pocs cabells del passatger del davant. "Això sembla un maleït anunci de la loteria", pensa mentre somriu.

Comentaris

  • bon nadal[Ofensiu]
    Atlantis | 20-12-2021

    Un tros de vida molt ben descrita i amb un aire una mica trist. Tot passa a la nit de Nadal, però podia passar qualsevol altra nit...tot tal com és : l’autobús, la dona cansada física i emocionalment, el bar i l’home del bar...l’abraçada...Com el començament d’una novel·la. Molt ben desenvolupat.

    Que tinguis Bon Nadal amb els teus. (malgrat tot està com està).
    Cuida’t.

  • Ens o envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 09-12-2021 | Valoració: 10

    El pubicarem al NADAL DE CONTE

    tribuna@guimera.info

  • Bona nit, Montseblanc. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 08-12-2021 | Valoració: 10


    Hola, Montseblanc gràcies per la teua visita al meu poema "Quan estic callat" i per la teua opinió. M'alegre que t'haja agradat.
    Salutacions i abraçades...

  • HO DIU TOT[Ofensiu]
    Ravegal | 07-12-2021

    ... i els braços es tanquen al voltant dels seus cossos. Una abraçada llarga i intensa que atura el temps, la vida sencera. I que ho diu tot...

    Una frase immensa i, que tal com acaba, ho diu tot.

    tenim sort, els que et podem llegir.

  • Densitat.[Ofensiu]
    SrGarcia | 07-12-2021

    Un relat d'una melancolia que es pot resumir en la frase: "ni possibilitat d'escapar".
    Un mal moment el dia de Nadal per a tenir tots aquests pensaments al cap, encara sort de les filles o potser la mare ja hauria fet fum al cap.
    "Persones atrapades en el seu fracàs": en aquest moment ens sentim portats a mirar la vida dels altres, normalment a especular; la distància sol ser massa gran i no podem fer res més que projectar el nostre desig.
    Molt emotiva l'abraçada entre l'home del bar i la burgesa. Es veu que el senyor és intuïtiu i no li han calgut paraules per a endevinar les seves necessitats.
    Queda una certa sensació d'irrealitat: "Això sembla un maleït anunci de la loteria".

    Un relat dens, costa molt treure'n tot l'entrellat; està ple de significacions.


  • Una historis[Ofensiu]
    Prou bé | 07-12-2021

    Completa, situacions, sentiments, pensaments, frustracions, acceptacions i comprensió i "amor"... Passen davant del meus ulls mentre vaig llegint i penso i reflexiono i recordo i em dic: que bé, que bé que bé...que escrius!
    Un magnífic relat que m'arriba com un regal anticipat de Nadal! Gràcies
    Amb total cordialitat

  • Intimista[Ofensiu]
    llpages | 07-12-2021 | Valoració: 10

    Un relat que aprofita el Nadal, temps de recolliment, per descriure una vida particular. Particular? Quantes Glòries no coneixeu? Un to de tristor recórre tot el text, un destí que empresona i quasi ofega. Però, al capdavall, l'abraçada de l'home del bar i el somriure final donen una mica d'aire a una existència grisa, d'una quotidianitat aclaparadora. Et vénen ganes de sacsejar la Glòria i oferir-li opcions de futur més engrescadores (separació, nova feina...), però això requereix unes dosis de valentia que costen d'aconseguir. Ep, m'aturo, que aquest no és el moment de fer un psicoanàlisi! És el moment de reconèixer l'habilitat envejable de l'autora per captivar doblement al lector, llegint el relat i fent-lo reflexionar. Molt bones festes, Montseblanc!

  • El riu de Nadal[Ofensiu]
    kefas | 06-12-2021

    La humanitat es divideix entre quins, drets i amb els peus dins el riu de la vida estan absorts intentant endevinar d’on venen i on van els núvols i quins es llencen al riu per folgar o patir amb les seves aigües, sense parar atenció en l’origen i destí dels núvols.

    Ens convides a banyar-nos en el riu de Nadal i quan hem provat la dolcesa i l’amargor de les seves aigües, que són les de l’essència de la vida, ja no en podem sortir fins ofegar-nos o trobar una abraçada salvadora.

  • Autobús de recanvi [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 06-12-2021 | Valoració: 10

    Una gran història que relat tota unes accions molt interessants.
    També descrita que vas desenvolupant cada pas que llueixen aquelles llums de Nadal.
    Molt bones les escenes.
    Salutacions.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: