La seductora

Des d’aquí dins, puc sentir com la ciutat es va despertant. Els sorolls i els silencis, les pudors i les aromes, les desgràcies i les alegries. Tot ressorgeix cada albada, i jo també.
Hi ha dies que, encara no es beslluma el sol, com una moneda de coure entre la boirina, ja em sento captivadora, amb ganes de seduir.
Avui, un matí de juliol, surto al carrer plenament conscient del meu poder. La ciutat tot just s’aixeca del toll d'escalfor i humitat en que ha passat la nit. Els serveis de neteja intenten esborrar la brutícia adherida a la pell de la gran urbs, tantes vegades utilitzada, fins i tot prostituïda.
Jo avanço feliç, conscient de les mirades que aixeco en passar. Em sento juganera, no vull a qualsevol, vull triar i encertar.
Un captaire, que ha matinat per agafar un bon lloc als carrers del barri antic, estén la seva ma davant meu, però l'aparta ràpidament quan veu la meva mirada.
Dels bars, comencen a sortir les fragàncies de salsitxes fregides, ous ferrats, pa torrat... M'agradaria aturar-me, seure en una taula sota les moreres, però la feina és la feina i, a més, avui, em ve de gust.
A la plaça de l'ajuntament ja hi ha turistes escoltant les explicacions d'una guia alta i prima que porta un paraigües blanc a la ma per fer-se veure. És bufona, unes cames llargues i bronzejades, coronades amb uns shorts texans que li marquen els malucs, una samarreta blanca de màniga curta, sense sostenidors, els petits pits es fan evidents amb uns mugrons que freguen el cotó tímidament. M'agrada el seu cabell, negre, curt, brillant. Ella s'adona que l'observo i atura les seves explicacions, jo accelero el pas.
M'agraden aquests carrers estrets del barri gòtic, em sento com un hàmster a una gran gàbia, vaig amunt i avall i sense adonar-me’n torno a ser a la plaça de l'ajuntament, com si no hi hagués sortida.
Ara ja hi deu haver mitja dotzena de grups turístics. Alemanys, japonesos, anglesos... La flaire que fan de crema solar es barreja amb les colònies que s’han posat abans de sortir dels hotels. Em miro un alemany, d’uns cinquanta anys, fornit, un tros d’home, però ell no em veu, porta el mòbil a la mà. En ocasions, erro el tret.
Quan trepitjo aquestes llambordes antigues, m'arriba una sentor vella, d'altres segles, de vides que hi van ser i de les quals l'aire encara guarda la seva empremta. Acaricio una pedra negra i rodona que sobresurt de la façana irregular d'un vetust palauet. Puc sentir l'esforç, el cansament de l'obrer que la va posar allà fa tant de temps.
M'aturo davant una font que deixa anar gotetes d'aigua mandrosament. Un nen s'hi acosta, posa la ma a sota i deixa que les gotes li omplin el palmell, després llança l'aigua a la seva germana i riuen. La seva mare els agafa de la ma, els renya, se'ls emporta. I jo miro les flors grogues de les acàcies brodant el terra capriciosament. De lluny arriba el cant esmorteït d’una cigala.
A la porta de l’església, un jove capellà s'enrojola quan el miro. No, em dic a mi mateixa, aquest no. Encara no. Però potser que m'afanyi a veure si encara faré salat.
I llavors el veig, ha aparcat el cotxe damunt la vorera, descarrega maletes mentre la dona té un gosset de pel arrissat als braços. Em sap greu, però ja m'he encapritxat, vull aquest. Uns seixanta anys, amb panxeta, tot suat. M'acosto. Ell es gira i em mira als ulls, jo somric, li xiuxiuejo “vine” i l'infart el fa caure de genolls. Marxem del lloc agafats de la ma, mentre se sent la sirena de l'ambulància que s’aproxima i que només trobarà un cadàver, una vídua estabornida de dolor i un gos que udola com boig.