Cosir i fer bunyols

Un relat de: Shaudin Melgar-Foraster
No sé si és també per una característica innata o és només un rebuig amb un bon fonament, però el que no té discussió és que a mi cosir em produeix un gran malestar. Quan m’ha caigut un botó, de moment faig veure que em ve de nou amb un “ups, no havia vist que m’ha caigut un botó” explicat a qualsevol que tingui davant. És clar que aquest “ups” esdevé sospitós després d’uns dies sense botó, així que no em quedà altra opció que agafar fil i agulla i posar un botó allí on no n’hi ha. Tanmateix, companys i companyes, ho faig a contracor.

Tot va començar quan a l’escola vaig haver de fer una assignatura anomenada Hogar que s’havia de fer durant quatre anys. Aquesta assignatura, ideada per a les noies només i que devia sortir dels calaixos més tronats de l’Espanya sota el franquisme, esdevingué per a mi una condemna infernal.

Algunes de vosaltres de segur que recordeu aquesta assignatura. A les més joves que heu viscut l’escolarització sense un Hogar a l’aguait, us la explicaré. Es tractava de fer perdre el temps a les noies tot fent-les cosir a hores de classe. Després, si t’examinaves lliure, havies d’aparèixer un dia del mes de juny en un edifici gris, anar a una aula on hi havia tot de dones amb cara de pomes agres assegudes a la tarima, asseure’t tu en un pupitre i esperar amb fils, agulla i un tros de drap fins que una d’aquelles dones s’aixecava i, amb veu de tro, deia en castellà una cosa així: “feu un trau i una flor amb punt de no sé què” (això del no sé què no ho deia, però el que deia a mi em sonava a xinès). Totes les nenes es posaven a cosir. Jo sentia un gran neguit i el drap s’anava rebregant a les meves mans. A la fi em decidia a produir quelcom. Com que era de natural optimista em deia que me’n sortiria, així que amb fil i agulla anava fent punts al drap. En acabat, mirava satisfeta el bunyol que havia aconseguit.

Quan s’acabava l’examen la dona de veu de tro deia que deixéssim de cosir. Llavors havíem d’anar totes les nenes cap a la tarima amb el drap i un àlbum. L’àlbum l’havíem d’haver fet durant el curs i es tractava d’un seguit de draps enganxats a les pàgines, cadascun amb flors fetes amb punts o forats amb punts tot al voltant. Jo em mirava els àlbums que altres nenes mostraven a les dones del jurat i m’anava agafant mal d’estómac. Hi havia àlbums amb les cobertes amb dibuixos de gatets repeŀlents –ep, qu m’agradaven molt els gats, però no aquelles coses repeŀlentes dels àlbums– o flors. I els draps enganxats eren impecables, irreals de tan perfectes, semblaven tenir una aurèola de santedat. Quan era el meu torn li donava a l’examinadora un àlbum fet la nit abans entre jo i els meus pares: el pare feia les cobertes (de cartolina negra), la mare feia als draps uns traus (força bé) i unes flors brodades (totes amb punt de creu) i jo enganxava els draps a les pàgines (quedaven arrugats i enganxosos). L’examinadora arrufava el nas i em retornava l’àlbum tot seguit. Aleshores venia el moment crucial: em demanava el “trapito” (drapet) on hi havia el meu examen. Se’l mirava com si no pogués creure el que veia. Li donava un cop de colze a la dona del costat i li mostrava, a la punta dels dits, el meu examen. En un no res el “trapito” havia recorregut totes les puntes dels dits de les examinadores que me’l retornaven com si hagués estat infectat de lepra. La dona de veu de tro agafava uns fulls, cercava el meu nom i, tot escrivint amb lletres molt grosses, deia “suspendida (suspesa)!”. Tornem–hi.

Junys i setembres se succeien igual a l’examen d’Hogar; anys de “trapitos” i no me’n sortia.
Per culpa de les molt estúpides no vaig poder continuar els estudis tot un any, res d’avançar si no aprovava primer l’assignatura d’Hogar que portava suspesa des del primer curs. Com me’n vaig sortir? Aprenent a cosir? No, fou gràcies al director de l’escola que va subornar la professora d’Hogar, la qual va subornar el jurat de l’examen –mai no vaig saber que s’havia empescat el director, però es veu que era suborn pur–.

Així que si un dia ens trobem i em manca un botó i ja he dit “ups” tres dies seguits, espero que m’absoldreu.

Comentaris

  • Siiiii!![Ofensiu]
    bloodymaruja | 17-07-2012 | Valoració: 10

    El meu sentit estètic abunyolat quedava també superat pels meravellosos drapets de les altres nenes.. Si hi havia una colecció de diferents punts, en deien un "dechado".
    M'has fet recordar aquelles tardes de cosidor mentre els nens feien dibuix. El que més m'ha impactat és que m'agradava brodar i cosir malgrat que ho feia malament. Però no era dolent aprendre a cosir, el dolent era que només n'ensenyessin a les nenes.Vull un company iaio-costurer, he, he
    Gràcies al corte i confección i a la meravella de fer patrons, vaig acabar estudiant enginyeria .
    Molta economia domèstica i, mira, aixi hem acabat...
    Una abraçada i felicitats pel relat

  • Bon relat...[Ofensiu]
    free sound | 13-02-2012 | Valoració: 10

    ..m’ha recordat l’àvia (que ja no hi és).
    L’àvia sempre cosia, feia ganxet, peücs de llana...
    ens explicava històries, i la dura vida que els hi havia tocat viure.
    Sempre tenia un petó o un somriure.
    També ens feia uns bunyols de sucre...per sucar-hi els dits.
    Amb ella vaig crèixer, i amb ella vaig viure.
    Molts records. Bon escrit.

  • Quins records.[Ofensiu]
    panxample | 13-02-2012 | Valoració: 10

    Entre tots et vestirem, un et cosira els botons , els altres et farem repunts de didal, entrarem aquesta cisa, així, et quedara més balder .Els bunyols els faràs tu , encara que quedin com un bunyol.

    De fet era obligatori, per a les noies, que volien sol·licitar el passaport ,o pel carnet de conduir.
    Ja em diràs que hi te a veure saber cosir i cuinar amb viatjar.
    Una norma franquista de tantes. Estupideses que acostumaven a fer els anys 70.
    En deien servei social. Diguem tu!

    Avant i ben amunt!

  • Hola, Shaudin![Ofensiu]
    Unaquimera | 11-02-2012 | Valoració: 10

    Quina alegria he tingut en veure que has tornat a publicar a RC, guapa!

    He devorat amb ganes aquest relat que tants records m’ha portat...
    M’has fet venir a la memòria aquelles classes amb més de quaranta taules, més de quaranta cadires, més de quaranta nenes amb drapets, agulles i fils a les mans... i gairebé quaranta bunyols com a fruit de tota una tarda punxant-nos els dits fins a deixar-los com uns col•ladors, aiaiai!

    Si t’he de ser sincera, ara com ara no em fa res cosir-me un botó, i amb modèstia crec poder afirmar que ho faig bé ( no parlem de la planxa, au, va! ;-))) això si que fa mandraaa... ) , però no és a conseqüència d’aquelles sessions de “vainica”, punt de creu, vores i traus o ganxet, en les quals ningú t’ensenyava res i se suposava que tu havies de crear autèntiques perfeccions mercès a alguna ciència infusa des del naixement, i que se suposava et preparaven per a misterioses contingències futures.

    Aix, quins records... i quina alegria en un dia una mica especial per a mi com és el d’avui!

    T’envio una abraçada de retrobament,
    Unaquimera

  • Cosir.... què és?[Ofensiu]
    Fada del bosc | 11-02-2012

    A mi sempre em falten botons.... mai tinc temps per cosir....sempre dic ja ho faré....
    Molt bona narració, feia temps que no et llegia.

    Una abraçada des de el meu bosc, La Fada.

  • Cosir? Quin bunyol![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 11-02-2012 | Valoració: 10

    Si més no per a mi. A la dona li encanta i relaxa. Jo prefereixo estirar-me al sofà, posar el cap sobre les seves cames, notar el moviment dels dits i dels fils tot escoltant un llibre de'n Lluís Anton Baulenas, com ara, en l'MP3. això sí que és un plaer! Ah, el teu relat m'ha encantat, m'ha atrapat la forma senzilla i magnífica d'explicar coses tan quotidianes com cosir o fer bunyols. Ha sigut un plaer. ah, abans de llegir en Baulenas ho vaig fer d'un llibre de'n John Irving, "Fins que et trobi" on gran part de l'acció passa a Otawa, Ontario. Molt llarg però molt bé. Una forta abraçada des del Poblenou barceloní.

    aleix

  • Xicona d'allà pels freds[Ofensiu]
    rnbonet | 11-02-2012

    Un botó, encara m'atreveisc, malgrat siga cosir-lo amb fil d'aram. Fer bunyols sí que ho veig complicat... I menys de carabassa!!!!
    Nosaltres no féiem "hogar", però sí estàvem obligats als "campaments" amb quantidubiduoubidú de "falangisme" i "formación del espíritu" ("Nasional", clar!)

  • Jo també vaig fer Hogar[Ofensiu]
    allan lee | 11-02-2012

    crec que vam ser l'últim curs que es va fer. També recordo aquelles classes com un despropòsit, una mena de cosa malaguanyada: la hermana que ens ho feia, ho feia a desgrat ( era bona persona, però tenia mal geni) i les alumnes, a base de poca gràcia i maldestres, també originàvem uns nyaps espantosos. També em veig tremolant de por a la fila per accedir a la tarima ( quins noms més lletjos feiem servir pel mobiliari). M'ha agradat molt com ho expliques. Una abraçada


    a

  • Hola Shaudin !!![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 11-02-2012 | Valoració: 10

    He llegit amb un somrís el teu relat.
    És amé i entretingut . M'ha recordat els meus temps d'escola . Nosaltres en deiem "classes de labor " . Quina mala idea la d'aquelles dones ! La culpa era d'elles per no saber ensenyar.
    Si un dia ens trobem (m'agradaria tant !) i et falta un botó no pateixis, ja te'l cosiré.
    Una molt càlida abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: