Juliol

sí, tens raó...no cal tenir mai por....Tal com expresses en aquest preciós poema..la avida ens regala dons meravellosos que ens omplen de joia..Només l'amor ens salva...Bravo!!!--gràcies, Aleix.....

Tot d'aigua banya el teu poema Aleix i l'empapa de sentiments. És molt maco. Gràcies també pel teu comentari al meu darrer poema. Les teves paraules m'han emocionat.

Una forta abraçada.
Marta

desperta moltes sensacions tan senzilles com aquestes.

Un plaer tornar a llegir-te, una abraçada!

Quin luxe a la pell i al sol. La teva Poesia. De fet: AMOR. Una paraula, sols!

Gràcies, Aleix, pel teu comentari que em vas fer dies enrere al meu ABANDONANT EL MEU COS 1, esperant que l'espant fos curt i t'animessis ràpid, però s'entén que n'hi ha prou i més, de llibres que estan plens d'aquest tipus de descripcions. En tot cas, si havia de parlar de guerra havia d'ésser realista, sense poder fer-hi més. L'últim que vull és que algú se m'espanti, és clar.

D'aquesta poesia que ja vaig comentar, afegiré que les segones vegades al llegir un text teu són millors. Això vol dir que no és que hi tinguis traça, sinó que traces millor del que un o una entreveu primer, i això és realment molt agradós i complanent.


Sergi : )

perdó...dues pells, (ai els dits que fan de les seves)

Quin poema més dolç i més sensual!!! He entra per donar una ullada i m'he trobat amb aquesta delícia...de deus pells humides.

Bon estiu i bona calor!!!.

Un poema dols i intim i refrescant que fa reviure les teves sensacions.
Una abraçada

Poema molt bonic.

La teva poesia és la vida mullant-se els peus en un rierol de muntanya.
Un petonet ben fort
Pinya de rosa

Si després de llegir el teu genial poema tens unes ganes irreprimibles de ficar-te en la pell de qualsevol dels protagonistes, és que el text ha tocat l'ànima de qui el llegeix, que les paraules han sortit de l'escrit per acaronar-te aquelles part del cervell que provoquen plaer. Quan això succeeix, només resta de felicitar efusivament l'autor, i animar-lo a seguir produint aquestes petites joies.
Una abraçada.

Hola Aleix. Crec que en aquest poema segueixes la linia que encetares en "Sons de diumenge". Tan breu, en el bon sentit, com intens i profund. m'ha agradat molt aquesta impressió teua, tan fresca i tan viva i que ara ja és eterna. Dius amor sense ni tan sols esmentar el mot i a mi, després de llegir-te, em queda sempre alegria. Una abraçada.

Dibuix d'estiu amb tons d'erotiame, una dolça i salada imatge amb paraules molt ben trobades
Gràcies pels teus comentaris, sempre alegra saber que les teves paraules arriben algú

Marta

Admiro molt a capacitat de suggeriment que tens, pobre de mi, sempre tan pragmàtica i temerosa que no se m’entengui que per dir no gaire ompliria fulls i fulls (si no fos per la informàtica, gran aliada dels arbres en aquest sentit).
En llegir unes paraules com les teves puc començar a crear unes imatges, que encara que tu has començat, jo elaboro amb tots els meus condicionants, anhels i peculiaritats —allò que algú anomenaria manies—. He recordat el dia que el poeta Carles H Mor m’ho va ensenyar en una conferència: poesia és llenguatge amb restriccions. Hi vaig pensar i vaig fer meva la idea i potser una explicació antropològica i cultural de via estreta.
Primer es posaven restriccions tipus rima o mètrica, per tal que fos més fàcil als analfabets recordar el text. Això implicava emprar paraules, a vegades sinònimes, altres només imatges aproximades, per tal d’encabir els mots dins les restriccions. I l’escriptor —el poeta— va començar a fer servir aquestes metàfores o paraules que només suggerien un significat sense explicitar-lo per tal expressar idees o sensacions que, directament, amb prosa, com les que monsieur Jourdain havia parlat tota la vida. Així va sorgir una poesia «contra el sistema», que expressava allò que no es podia dir, allò que pot canviar els sistemes i que en definitiva és l’evolució de la humanitat, allò que anomenem cultura.
Òbviament un avantatge que teniu els poetes és que heu d’escriure menys i els vostres llegidors emprar ments temps en la comunicació autor-lector. Ja ho he dit, prosaica una altra vegada i donant explicacions, és qüestió de mena.
I sense ser tan introspectiva et puc dir, que llegint el teu poema, tot i que sóc molt més «de bosc» que no pas «de mar», m’han vingut desitjos de barrejar-me submarinament amb alguna persona amiga.

... Aleix, pel teu comentari al meu relat eròtic GLANDIÓS 1. M'ha agradat molt i m'agrada com exposes la meva manera d'escriu-re. En realitat és erotisme de comicitat, i és només el primer capítol. Se m'ha acudit aquesta manera d'enfocar l'erotisme. XD!

I quina poesia la teva! Tan natural com senzilla i complexa a la vegada! És un plaer cada vers, doncs fas de la realitat escrita un escrit viu. Felicitats!


Sergi : )

En aquest poema encantat, la veu dansa, els sons es llepen i les llums i mans somriuen i regalimen. Quanta bellesa! Aquí a RC tenim uns poetes que mereixerien estar en les antologies de la poesia contemporània catalana. I ensenyar-se a les escoles.

Petons estiuencs

Crec que aquesta vegada t'has superat, Aleix..." dansa la veu", "somriure de llums", "sons que et regalimen"...Quina delícia!!!

Una abraçada estiuenca,

Pilar

Ohhhh que bonic
Montse