Maria Chêne

1 Relats, 2 Comentaris
997 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc de l’any 1992, el de les olimpíades, De molt petita, tant que no ho recordo gens, la meva àvia materna, que era quiosquera i intercanviava novel·les rosa amb els clients, em va ensenyar a llegir. I no he parat.
No, no vol dir que m’ho empassi tot, continuo amb les aficions de petita al gènere d’aventures, a històries on passen moltes coses, però potser amb pocs personatges per tal de poder-me’ls fer meus. I la divulgació, la història o l’assaig.
Sí, m’agrada molt més un llibre que una pel·lícula perquè amb el primer sóc jo qui crea les imatges i decideix el ritme de lectura, retrocedint a voltes per reinterpretar alguna escena anterior.
Sóc terriblement desordenada i, encara que he escrit moltes coses, sovint són escenes o idees sense continuïtat. O tan immadures que ara em fan una certa vergonya.
L’adolescència em va ser molt complicada però no infeliç. Sovint passava dies refugiada en els meus mons interiors. Sovint actuava clandestinament perquè pensava que no tenia més remei.
La literatura està plena de madrastres malvades, potser la meva només és un problema psiquiàtric, però quan el dia que vaig fer divuit anys em va fer fora de casa, va ser un alliberament que em va canviar la vida. No us amoïneu, sóc força garrepa i tinc un fons per a estudis que m’hauria de durar fins acabar els cursos de doctorat.
I l’àvia, la que em va ensenyar a llegir i ara és una pensionista octogenària que viu a un poble de l’interior, sempre ha tingut un llit per a mi en les vacances universitàries.

Últims relats de Maria Chêne

  • Fer un Brandemburg

    Maria Chêne - 20-06-2015 - 997 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 19 minuts

    Una nit de confidències entre amigues, ens vam posar a explicar experiències eròtiques, més o menys adornades. I una d’elles em va insistir: aquesta l’has d’escriure i publicar. La vaig escriure i, ara, la publico aquí, que és el lloc més seriós que he trobat on poder posar un relat er més

Últims comentaris de l'autor

  • Maria Chêne | 30-06-2015

    M’agraden els relats eròtics en primera persona i, llegint el que dius a les dades biogràfiques, entenc la necessitat d’escriure, fins i tot en aquest tema.
    Llegir el teu relat em permet posar-me a la pell d’una persona que no sóc jo, però que vull saber que sent, que probablement serà força diferent al que he arribat a sentir mai. Per caràcter, sensibilitat o situació. Tot això és el que transmets.
    És irrellevant el biogràfics que siguin alguns detalls, una història viscuda una segona vegada segur que seria diferent. Els detalls són necessaris, però en el teu relat, l’essència és una situació eròtica, una relació amb una altra persona que vius d’una determinada manera.
    Et continuaré llegint.

  • Maria Chêne | 29-06-2015

    Admiro molt a capacitat de suggeriment que tens, pobre de mi, sempre tan pragmàtica i temerosa que no se m’entengui que per dir no gaire ompliria fulls i fulls (si no fos per la informàtica, gran aliada dels arbres en aquest sentit).
    En llegir unes paraules com les teves puc començar a crear unes imatges, que encara que tu has començat, jo elaboro amb tots els meus condicionants, anhels i peculiaritats —allò que algú anomenaria manies—. He recordat el dia que el poeta Carles H Mor m’ho va ensenyar en una conferència: poesia és llenguatge amb restriccions. Hi vaig pensar i vaig fer meva la idea i potser una explicació antropològica i cultural de via estreta.
    Primer es posaven restriccions tipus rima o mètrica, per tal que fos més fàcil als analfabets recordar el text. Això implicava emprar paraules, a vegades sinònimes, altres només imatges aproximades, per tal d’encabir els mots dins les restriccions. I l’escriptor —el poeta— va començar a fer servir aquestes metàfores o paraules que només suggerien un significat sense explicitar-lo per tal expressar idees o sensacions que, directament, amb prosa, com les que monsieur Jourdain havia parlat tota la vida. Així va sorgir una poesia «contra el sistema», que expressava allò que no es podia dir, allò que pot canviar els sistemes i que en definitiva és l’evolució de la humanitat, allò que anomenem cultura.
    Òbviament un avantatge que teniu els poetes és que heu d’escriure menys i els vostres llegidors emprar ments temps en la comunicació autor-lector. Ja ho he dit, prosaica una altra vegada i donant explicacions, és qüestió de mena.
    I sense ser tan introspectiva et puc dir, que llegint el teu poema, tot i que sóc molt més «de bosc» que no pas «de mar», m’han vingut desitjos de barrejar-me submarinament amb alguna persona amiga.