Època de zel

M’ ha agradat molt el teu relat tendre . Jo tinc gats negres calico rossos o grisos inclús tinc uns gateta amb un ull blau i l’ altre vert, dec ser la dona dels gats però mira visc en una finca i venen les gatetes amb els petitons i soc incapaç de fer-los fora . M’ agraden els animals.

Jo tenia, si és que un gat es pot tenir, una gata blava. De fet no n’era de blava, però jo la recordo d’aquest color. En ser gata pot tenir més de dos colors, em sembla. Que n’era d’amable. La cridaves i de seguit venir a a saludar. Li vaig der un relat que em sembla que es deia “La meva gata blava” en una reencarnació anterior a relats, com a T.Cargol. El gat negre pot tenir també el seu encant, renoi! Però hi projectem la part negativa, que algú porti la nostra creu. Aquesta cosificació del nostre patiment deu ser normal. Jo també he culpat en certa manera al Dilluns, que no entenia cap de culpa.

Mals auguris dins d'una història d'amor tendre. El relat té bon ritme, es nota que teu vessant és la poesia, això m'agrada molt, les descripcions senzilles, però ho diuen tot. Que tinguis sort!
Fins aviat,
Neus

Pobres gats negres, reben per tots els cantons hahaha. Però està bé, molts, de joves, han necessitat un punt d'inflexió per començar a viure. Uns en diran sort, altres canvi d'aires, la protagonista pensa que el gat era l'impediment per a la seva felicitat. La qüestió és que la història acaba bé, excepte pel gat, és clar, com el parell del meu relat...

M'ha agradat molt. Descrius amb senzillesa i certa tendresa en canvi en la vida de la noia, quan s'alleugera del gat negre. Qüestió de sort? Potser!

Fins la propera.
MariaM

Un bon relat amb molta sensibilitat. M'ha agradat molt quan compares els miols dels gats amb els plors de les criatures i de la protagonista. Sempre busquem culpables quan alguna cosa no ens va prou bé, tant a escala individual, com a col·lectiva. En aquest cas, el culpable és el gat, pobre bèstia. Sort!

Pobres gats negres...: cria fama i posa't a jeure.
Molt ben escrit, el teu relat. El meu, no tant: ahir vaig enviar un relat crític,"Adverbis acabats amb -ment", que potser no publicaran fins dilluns.

Mira si dona de si, aquest tema del gat negre. A tu t'ha portat records (propis o aliens) d'adolescència, d'aquelles festes "particulars" d'adolescents que encara no podíem anar a les dels adults.
Gràcies pels teus comentaris, ja ens anirem llegint.

M'agrada com en un relat prou curt ens mostres dues etapes tant diferents d'un mateix protagonista, passar de filla a mare. I malgrat els anys la superstició, tan arrelada antuvi, roman en el temps. Esplèndid i molt ben mostrat.

Molt sensible el teu Relat. Llegit, lentament, assaborint l'historia.
Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre les Il·lusions.
Salutacions,

Amb gat negre mort o sense, sembla que amb el temps, per sort, perdem moltes d'aquelles inseguretats que tenim a l'adolescència i anem trobant persones increïbles que ens treuen a ballar la vida.

Amb la mudança que porto fent fa un mes i i mig no t'havia comentat pas encara, disculpa'm.... I vet ací que ara acabo de descobrir aquest magnífic relat teu que malgrat la seva brevetat, m'agraden així, em resulta una història curulla fins a vessar d'imaginació, tendresa, emotivitat i gran qualitat literària. Perquè la bona traça resta palesa en haver sabut tocar diversos temes, sobretot el de l'adolescència i amb un gat en zel com a fil conductor d'aquesta història que no m'ha deixat indiferent. Enhorabona! Nil.

Bona vesprada, Atlantis: Gràcies per la teua opinió sobre el meu darrer poema "El verger de les coses". M'alegre que t'haja agradat.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Una barreja d'adolescència, superstició i... vida. Etapes verdes i d'altres de madures, ni blanc ni negre, matisos de grisos. Escrit amb la naturalitat i la maduresa de qui té qualitats per plasmar en paper el que vulgui, observat o imaginat. Un plaer llegir-te, Atlàntis!

Relat rebut correctament. Entra a concurs.

Gràcies per participar.

Comissió XIII Concurs ARC de microrelats

Un relat molt complet, que desenvolupa tota una vida des de jove fins que es va casar amb aquell xic. Sí que va canviar la seua vida, amb aquella època de zel.
Amb una eròtica fina, que m'ha agradat molt.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

I època de zel, hormones revolucionades i il·lusions a flor de pell.
Serà veritat el que diu la superstició? En el teu relat queda clar que mort el gat... Tot rutlla!

Bon relat
Amb total cordialitat