En Paco

En Paco

En Paco sempre es desperta molt aviat. Allà a les cinc de la matinada ja es lleva a fer el primer “riu” i se’n torna al llit. S’hi està bé acotxat amb l’edredó que li van regalar els fills l'últim Nadal.
Cada vespre es retira cap a les deu, però no s’adorm pas. Es posa uns petits auriculars, que també són regal dels fills pel seu aniversari, i engega la ràdio. Des de sempre li ha agradat escoltar la ràdio. Abans ho feia en un d’aquells aparells antics, de fusta en els quals calia girar uns botons per sintonitzar i graduar el volum. Més endavant va arribar el “transistor” i ara... a fe de Déu! Com ha canviat tot! Ara escolta la música, el futbol i les notícies al seu telèfon mòbil! Sap posar una hora, per apagar el so, li va ensenyar el nét gran, i així dorm tranquil fins que es desperta amb les primeres notícies, en català, a la seva emissora preferida.
En Paco ja passa dels noranta i va camí dels cent. És clar que encara n’hi falten uns quants… Es troba prou bé per l’edat que té i pot fruir de la vida, de les petites coses del dia a dia…
Ajagut al llit mentre es va despertant recorda…
Fa setanta anys que van arribar a Catalunya. Venien acabats de casar. La Consuelo va estar d’acord a marxar de Guadix per anar a buscar feina i “fortuna”. Volien establir-se per augmentar la família amb fills i poder-los donar un benestar que al seu poble era impossible.
Van baixar del tren a l'Estació de França. Duien dues maletes de cartó amb les seves pertinences que eren poques, però la dona va voler endur-se'n la mantellina de l'àvia. Que guapa que estava quan se la posava els diumenges per anar a missa, pensa amb tendresa.
A les primeries van anar de rellogats a una habitació, més tard treballant tots dos van poder llogar un piset i encara molts anys després i havent fet molts sacrificis i estalvis van comprar un “terreno” a l’extraradi de la ciutat. Hi anaven a fer l’arròs amb els fills que jugaven i xalaven d’allò més.
De mica en mica, entre tots hi van pujar unes parets que, totxo sobre totxo, es convertirien en casa seva. Mai haurien pensat arribar tan lluny.

Ai! La Consuelo! Ja fa més de quinze anys que es va apagar. A poc a poc, silenciosament i sense patir, li va assegurar el metge. La seva companya, confident, ajuda en moments difícils i amant entregada.
Que sol es va sentir i quin dolor tan punyent l’absència.
Va haver d’aprendre de viure, de viure sol.
Sol? No n’estic pas de sol, pensa. Quatre fills vam tenir i “pujar”. Tots són ben aparellats i m’han donat deu nets. Aparellats perquè no tots són casats! Parella de fet diuen que són!
Estic ben servit de família i quan no és un en són més que em venen a veure. Pel cap baix, un cop l'any, per Nadal és reunim tots per dinar plegats. Abans era a casa, que la Consuelo va aprendre de seguida a fer escudella i carn d’olla i el rostit de pollastre amb prunes i pinyons. Ara és la filla gran que ha agafat el relleu, seguim la tradició… A la Consuelito l’ajuda el seu home a la cuina i en sap molt de cuinar. Ja veus! Jo no hi havia posat mai els peus, la Consuelo deia que era el seu territori… No hi feia res que treballés moltes hores netejant les cases d’altra gent… En mi casa, yo soy la mestressa. Aquesta era sempre la seva resposta, en una barreja d’andalús i català.
Els fills el parlen tots el català i jo l’entenc i el malparlo amb els amics. Tanmateix, a casa, quan ens reunim xerrem en la llengua materna. Això fa que els nets facin broma quan senten el nostre accent.
No, no estic pas sol, malgrat que no passo ni un dia sense pensar en…
També em fa companyia unes hores la noia que ve a ajudar-me en les neteges de la casa i de la roba. No és de la primera volada encara que jo la veig molt jove. És ràpida treballant i molt neta i sempre cantusseja tonades del seu país. La Fàdia va venir del Sudan ja fa uns anys i malgrat que va escapar del terror i ho va aconseguir amb molt patiment, sempre té un somriure als llavis… Quan, en Paco recorda com estaven d’espantats ell i la Consuelo en marxar del poble, pensa que no va ser res comparat amb el que passen ara en el llarg i perillós viatge al “país dels blancs”, tots els qui han de fugir de casa seva.
Bé, remuga, ja n’hi ha prou de “fer mandres”. A veure si no seré a temps d’arribar-me al “banc del si-no-fos” que avui hem quedat més aviat amb els amics. Volem fer una caminada que ha girat el temps i ja s’endevina la primavera.