El sargit

Sempre tornem viure si estem en el record d'algú.

Un relat molt emotiu que m'ha fet recordar a ma mare que era d'allò més traçuda en fer anar l'agulla de cosir. Imatges i impressions, les del teu relat, que evoquen una manera de viure que s'ha extingit per sempre més. Ens recordaran a nosaltres els nostres rebesnets quan siguin vells amb un mòbil a la mà? Jo també sóc un nostàlgic i sentimental afèrri que atresora records que em fa reviure moments com els que narres de manera magistral.

Moltes gràcies pel teu comentari i la teva reflexió.

Un relat d'una gran sensibilitat, pròpia d'una escriptora que té la qualitat d'explicar les històries d'una manera que commou.
Els que ja han marxat i ens han deixat un record inesborrable reviuen en nosaltres en petits detalls com el que tu ens relates. Quan diem alguna cosa que ells deien, quan fem alguna cosa que ells feien, quan fem algun gest que se'ls assembla...
M'ha encantat el teu escrit. Et felicito pel teu saber fer.

Un relat d'una gran sensibilitat, pròpia d'una escriptora que té la qualitat d'explicar les històries d'una manera que commou.
Els que ja han marxat i ens han deixat un record inesborrable reviuen en nosaltres en petits detalls com el que tu ens relates. Quan diem alguna cosa que ells deien, quan fem alguna cosa que ells feien, quan fem algun gest que se'ls assembla...
M'ha encantat el teu escrit. Et felicito pel teu saber fer.

Moltes gràcies a tots per les lectures i els comentaris.
I sí, és "asseguda" i no "assentada". Hi ha paraules que no em volen deixar per molts anys que passin i que a més són amigues del corrector ;)

Vivim en un temps d'usar i tirar i alguns encara recordem que les coses duraven quasi tota la vida i s'havia de reciclar. Els llençols de casa es reciclaven amb draps després de haver estat cosits i apedessats, Eren altres temps, on les coses tenien més valor perque no se'n tenien tantes.

a la sensibilitat, als records de qui ens han deixat, a la pulcritud del vocabulari, precís i evocador. I també als punts suspensius, protagonistes ortogràfics, que estan tan ben justificats quan la memòria toca l'ànima.
Una abraçada.

...que ocupen un espai tan ample al nostre cor. Són dins nostre, en l'ànima i en la genètica. No moriran. Sí, el sargit és un tresor, perquè hi ha el seu toc, és una peça tangible del que va fer i de com ho va fer. És un present passat, és un present del passat. Ben desada, aquesta àvia entranyable, i aquests mitjons, són un commoure's, una nostàlgia, una escalfor, un somriure.

Una cosa, només, que 'assentada' diria que és 'asseguda'.

Abraçada,

Mena

Un bon relat que demostra molra sensibilitat

...amb molta sensibilitat, records que tornen per retornar als anys d'infantesa. Hi ha sempre en un fons de calaix un record d'algú proper que ja no hi és. Pot ser una arrecada, un anell o tan sols una foto, i tot torna amb força per anonar-nos que som vius encara i que els records són part de la nostra vida.
Una abraçada.

M'ha agradat molt aquest relat, aquest instant de sensibilitat a les mans, entre roba, entre mitjons sargits per l'àvia, el petit tresor que cal preservar al fons del calaix, mirar-lo de tant en tant i saber que és allà. El petit món és molt gran. Una forta abraçada.

Aleix