Despertar

He estat mandrós d'escriure i de llegir i ara tinc molts deures per fer.
M'empipa fer comentaris dels teus escrits perquè ja no sé què dir, sempre acabo dient el mateix, que m'agrada el teu estil, la sensibilitat, la sensualitat, les imatges, les metàfores.... sóc massa mal opinador per a una escriptora com tu.
Ens agrades. No paris.

Alguns ens pensem que no tenim anclatge; tan aviat el tenim volem tornar a ser lliures. Ha estat una sort quer algú ens hagi en certa manera aplacat en la nostra dèria. Hem estat uns babaus amb sort. Un cop sense el fre de la persona assenyada que ens ha fet de guia, el nostre costat pallús indomable ens porta admirar a una persona diferent dia sí, dia també, i això no deu ser normal. Ho acabo de comprobar, he tornat a veure a deessa i ja l'he trobat massa humana, ara em deixa parat la desimboltura andalusa de la gerent del centre odontològic (que guapa i simpàtica, però segur que es pensa que té alguns quilets de més: il·lusa!) Espero que no l'hagi incomodat. També m'agrada que m'agradi que en el teu camí per la corda fluixa de la vida et mantinguis en l'equilibri.
Solitud i escriptura!

es toca i la resta de sentits fan la seva en aquesta curta descripció d'un estat de semi-vigília que envolta el lector i el fa partícip de l'experiència sensorial. Això sí, tal i com està el tema de prendre el sol, si us adormiu gaire estona us podeu despertar amb una pell vermella com una gamba de Palamós, i aleshores la coïssor passarà per davant de la resta de records. Enhorabona, Montseblanc, per fer-nos sentir a través de la lectura.

Això que dius, a mi també em passa; la meva dona em solia donar explicacions un cop despertat i no recordava res, per a indignació seva. Ara ja deixa que em desperti ben despertat.
El teu relat captura molt bé aquesta sensació de no estar despert del tot, però tampoc adormit.
Tots els detalls que descrius son molt sensorials, quasi es pot sentir l'arena, el sol, l'aigua, els sabors, els olors, els sorolls...Tot està explicat de manera senzilla i sense artificis.
Deliciosa la descripció de l'home que surt de l'aigua. Potser això fa veure que hi ha una cosa que no dorm mai: el desig, que sovint s'apareix en somnis.
Un final irònic i resignat, encara bo que només son dos segons.

Bon dia, Montseblanc:

En unes poques línies ens has sabut transmetre les sensacions d'un mal despertar totalment desorientat. Et felicito per la manera com ho has fet, submergint al lector a l'escena, inclús he pogut sentir aquest gra de sorra a la meua boca.
Ho descrius i ho detalles tot molt bé.

Que tinguis un bon estiu, salutacions i abraçades,

Helena

"perquè quan em desperto estic dos segons que no sé si soc jove, o vella," m'encanta!, aquesta descripció... Tot el text transmet un estar i no estar, una somnolència en estat Alfa, on els sentits s'aguditzen i fan sortir l'ésser intern que hom hi té al dins. D'on sinó emergeixen les bones idees dels grans artistes? Aquest relat teu, concís, palesa un treball d'orfebreria literària. Tot ell llisca com la seda, i enlluerna per la senzillesa. sinceritat, humilitat i àdhuc acceptació d'un mateix. Enhorabona i Bones Vacances!