D'anada i de tornada

Amb els dies, ha esdevingut invisible als ulls dels membres de la família. Ja ha fet la servitud.
Recorda el dilluns que trobà aquell peculiar penjoll al calaix de la difunta àvia Maria. Un esplendorós arbre de la vida amb les branques alçades al firmament, el cel que tant li agrada guaitar. La seva filla Irene, captivada, se’l va fer seu.
Tampoc oblida el divendres que el món es capgirà sense preavís. S’engargussà amb el sopar. Un pressentiment l’estremí de cap a peus. Fou endebades deixar de percebre la malastrugança. I una trucada imprevista confirmà les seves sospites.
El trajecte cap a l’hospital inclou el tram per on conduïa la filla que no ha arribat a casa. Restes de la col·lisió adornaven el voral de la carretera relluint sota la intensitat de la lluna plena que il·luminava l’itinerari del retrobament amb la Irene, hereva de l’immesurable coneixement d’una nissaga de dones poderoses. Agombolada per una percepció tèbia i protectora advertí que no li calia témer per res. Sabia del cert que la mare vetllava la Irene mentre ella s’hi dirigia amb serenitat.
Les contínues visites a l’hospital esdevingueren un bàlsam mutu. Les lesions físiques cicatritzaven en aquell cos malmès, mentre les ferides emocionals transmutaven en fortitud i saviesa enmig de tsunamis de dolor i desesperança.
Dos dies després de l’impacte s’aturà al punt on, un déu juganer i capriciós, tombà el seu estimat peó. Desconeixia el poder intrínsec de dues dones disposades a tot per alçar-se i continuar la partida. Rastrejà la zona sense saber què cercava ni què desitjava trobar-hi. Colgat per una clapa de vegetació, l’arbre de la vida esperava. En rescatar-lo sentí la batzegada, el dolor, les sirenes i els crits dels bombers alliberant el cos atrapat de la Irene i la presència de la seva àvia posant ordre en aquell caos. Uns segons durant els quals també observà, amb incredulitat, com la cadena era tancada, intacta, a la mida del coll de la Irene. Havia fet la servitud, sense cap dubte.