Us ho podeu ben creure!

En el moment precís dels esdeveniments la casa s’estremí de dalt a baix.
El què acabava de succeir, però jo encara desconeixia, representaria un nou inici de la meva vida. Malgrat la tremenda desgràcia del moment, no deixo de pensar el què hauria suposat per a la meva integritat física ser-ne un testimoni directe.
El sol del migdia escalfava el meu cos mentre m’entretenia imaginant com seria començar de zero, fer un resset com en diuen ara. Un retruny a la cuina m’alçà els peus del terra i em menà escales amunt d’una manera maldestra.
No vaig ser pas capaç d’afigurar-me què s’havia esdevingut uns metres més amunt.
En obrir la porta de la cuina, gairebé em surt el cor per la boca alhora que em tremolaren les cames i el cor se’m desbocà per complet. Sostre i parets simulaven la volta celeste... de color verd; l’olla de pressió rebotava per damunt les rajoles del terra com un tam-tam primigeni anunciant el naixement d’un nou món; la tapadora encastada a la finestra de la claraboia lluïa com un sol exultant... creador de la més gran catàstrofe. Davant els meus ulls incrèduls i la boca ara esbatanada, la visió del més semblant a un segon Big Bang em feu arrapar al bastiment de la porta, l’únic suport que tenia a mà.
De la crema de carabassó no se’n va poder aprofitar ni una gota i a la cuina li calgué una remodelació total. Ara per ara és la part més contemporània de la llar on els menjars es cuinen a foc lent i amb tota la paciència del món. També us ho podeu ben creure.
Del dia del diluvi ja en parlarem en una altra ocasió.