Set vegades, set!

Ell, agnòstic total en tota matèria no comprovable, ha patit durant els quatre darrers anys, un seguit de successos poc habituals. Ell, que es considera una persona insignificant dubta que es tracti d’una simple casualitat. Comença a estar convençut que és sempre el mateix gat negre qui es creua en el seu camí. També el sorprèn, com l’animaló a qui l’imaginari popular titlla de malastruc, sembla allunyar-lo dels perills i afavorir-li l’existència.
La primera vegada, evitant d’aixafar-lo amb la roda de la bicicleta, el Narcís s’escapà de la brusca caiguda d’una envestida damunt el seu cos esprimatxat. En una altra ocasió la bèstia travessava pel pas de vianants en direcció contrària a la seva. Girà sobre les seves passes i xocà de ple amb una dona meravellosa que, mesos més tard, esdevindria la seva muller i mare del seu fill. Dos anys després del casament, un dia d’hivern, el Narcís tapat fins a les orelles gairebé li posa un peu al damunt en un carreró mal il·luminat. En un nou intent d’esquivar el gat s’agafà a la primera porta a mà dreta. Aterrà en un establiment de loteria. Convençut que es tractava d’un senyal positiu, adquirí el darrer número que quedava a l’expositor. Dies després comprovà un substanciós premi en metàl·lic. A partir d’aleshores, fou ell qui cercà el gat de manera insistent. No estava segur si era per agraïment o per endur-se’l a casa i protegir-lo de qualsevol aprofitat. Però mentre ell no duia el compte dels cops que havien coincidit pels carrers i n’havia sortit beneficiat, el felí sabia amb precisió què havia de succeir al proper retrobament.
Avui el moix el condueix al carrer més llòbrec de la ciutat. En la negror més absoluta creuen les mirades abans de dur-se a terme l’encanteri.
No es pot temptar tant la sort, xiuxiueja un home palplantat davant un gat negre d’ulls lluents i espantats.
En Narcís potser hauria preferit morir i l’animal ser adoptat per l’humà, però les normes són les normes. Només set vegades, només set.